El personatge de l’any

2018: ANY MARIA AURÈLIA CAPMANY

BIOGRAFIA

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) era filla de Maria Farnés, membre activa d’Esquerra Republicana i professora de taquigrafia, i del folklorista i escriptor Aureli Capmany.

La família paterna provenia de Rubí, però l’avi Pau Capmany va canviar la vida rural per la urbana i es va instal·lar a Barcelona, on va aprendre l’ofici de cisteller i hi va obrir una cistelleria, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de la Petxina. Aureli Capmany hi va treballar fins que el seu pare va morir, moment en què es va dedicar a l’estudi del folklore i de la història de la ciutat.

La família Farnés provenia de Sant Feliu de Codines, però l’avi Sebastià Farnés es va traslladar a Barcelona per fer-hi els estudis de Dret; després d’uns quants anys d’exercir com a advocat, es va dedicar a la paremiologia, la taquigrafia i la cultura popular.

Va ser a la casa pairal de Sant Feliu de Codines on va tenir lloc, el 1915, el casament entre Maria Farnés i Aureli Capmany. De primer, la parella es va instal·lar al pis de l’avi matern, a la ronda de Sant Pere de Barcelona, on va néixer Maria Aurèlia; però quan Sebastià Farnés va traslladar la seva residència a Canet de Mar, pares i filla van anar a viure a la Rambla, a la cistelleria de l’avi Pau Capmany, a la rebotiga de la qual feien vida; al carrer de la Petxina número 1, on va néixer el germà de Maria Aurèlia, Jordi, és on la família tenia els dormitoris. Maria Aurèlia hi va viure fins als quaranta anys, moment en què es va traslladar a un pis de la rambla de Catalunya.

El tarannà de les dues famílies, els Capmany i els Farnés, desinteressades per les qüestions econòmiques i allunyades de l’ascens social, mogudes, en canvi, pel saber i per l’esperit de llibertat, havia d’influir la jove Maria Aurèlia, formada en un ambient catalanista i progressista que, a més, no feia distincions entre sexes. Els seus primers estudis els va iniciar a l’Escola Montessori, i, després d’un temps d’inestabilitat escolar, va entrar a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, model d’avantguarda pedagògica, que dirigia Josep Estalella, on va romandre des de 1932 a 1937.

Acabada la guerra, va reiniciar els estudis i es va matricular a Filosofia, havent de repetir el primer curs, perquè el nou règim no considerava vàlid el curs impartit durant la República. L’any 1942 va acabar la carrera.

Una vegada desestimada la possibilitat de romandre a la Universitat i fer la tesi doctoral davant el canvi ideològic que suposava la realitat franquista del moment, Maria Aurèlia va optar per guanyar-se la vida donant classes i per dedicar-se a l’escriptura com una manera de respirar una certa llibertat enmig de l’asfíxia d’aquells anys de postguerra. Així, des de l’any 1944 i fins al 1956, va donar classes de grec, alemany i filosofia a l’Institut Albéniz de Badalona. I va ser durant el trajecte en tramvia que la duia a l’Institut, que va escriure sencera la seva primera novel·la, Necessitem morir, finalista del Premi Joanot Martorell de l’any 1947.

L’any 1967 va deixar definitivament l’ensenyament per dedicar-se de ple a l’escriptura. Amb Jaume Vidal i Alcover, el seu company des de 1968, va esdevenir també mentora i referent de joves escriptors de la Generació del 70, com Montserrat Roig, de qui va ser gran amiga, Terenci Moix, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem, entre d’altres. Al costat de la seva dedicació plena a l’escriptura —ja fos assaig, narrativa, teatre, novel·la o l’article periodístic—, Maria Aurèlia Capmany es va convertir en una activista a favor de la llibertat i dels més desafavorits i en contra de la repressió franquista.

L’activisme d’aquests anys a favor dels drets humans anava lligat, d’una manera inqüestionable, a la seva lluita per la llibertat i la igualtat de la dona. Lectora de Simone de Beauvoir i de Betty Friedan, la seva obra La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), la va convertir en capdavantera del feminisme a Catalunya i en un referent indiscutible per a les joves dels anys 70.

El seu compromís social i polític la va portar, l’any 1975, a la militància amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), i, a petició de Pasqual Maragall, es va incorporar a la candidatura municipal per fer-se càrrec de la regidoria de Cultura i de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, tasca que va desenvolupar de 1983 a 1991.

BIBLIOGRAFIA

Novel·la:

  • Necessitem morir. Barcelona: Aymà, 1952 / Barcelona: Proa, 1977
  • L’altra ciutat (publicada per Aplec). Barcelona: Selecta, 1955
  • Tana o la felicitat. Palma de Mallorca: Moll, 1956
  • Betúlia. Barcelona: Selecta, 1956
  • Ara. Barcelona: Albertí, 1958/ Barcelona: Plaza & Janés, 1988
  • Traduït de l’americà. Barcelona: Albertí, 1959
  • El gust de la pols. Barcelona: Destino, 1962 / Barcelona: Edicions 62, 1986
  • La pluja als vidres. Barcelona: Club Editor, 1963
  • El desert dels dies. Barcelona: Occitània, 1966
  • Un lloc entre els morts. Barcelona: Nova Terra, 1967 / Barcelona: Laia, 1979 / Barcelona: Edicions 62, 1984 / Barcelona: Proa, 1999
  • Feliçment, jo sóc una dona. Barcelona: Nova Terra, 1969 / Barcelona: Laia, 1983 / Barcelona: Barcanova, 1994
  • Vitrines d’Amsterdam. Barcelona: Club Editor, 1970
  • Quim-Quima. Barcelona: Estela, 1971 / Barcelona: Laia, 1977 / Barcelona: Planeta, 1991
  • El jaqué de la democràcia. Barcelona: Nova Terra, 1972 / Barcelona: La Magrana, 1987
  • Ves-te’n, ianqui. Barcelona: Laia, 1980 / Barcelona: Barcanova, 2006
  • Lo color més blau. Barcelona: Planeta, 1983
  • El cap de Sant Jordi. Barcelona: Planeta, 1988.

Narrativa breu:

  • Com una mà. Palma de Mallorca: Moll, 1958
  • Cartes impertinents de dona a dona. Palma de Mallorca: Moll, 1971
  • Numnius Dexter Optatur, papa de Roma. Barcelona: Tarot, 1971
  • Coses i noses. Barcelona: La Magrana, 1980
  • Fumar o no fumar: vet aquí la qüestió (amb Pere Calders). Barcelona: Destino, 1988
  • Aquelles dames d’altres temps. Barcelona: Planeta, 1990
  • De veu a veu: contes i narracions [amb Montserrat Roig]. Barcelona: Cercle de Lectors, 2001

Literatura infantil i juvenil:

  • Anna, Bel i Carles. Barcelona: Lumen, 1971
  • Ni teu, ni meu. Barcelona: La Galera, 1972
  • L’alt rei en Jaume. Barcelona: Aymà, 1977
  • Àngela i els vuit mil policies. Barcelona: Laia, 1981
  • El malefici de la reina d’Hongria o Les aventures dels tres patrons de nau. Barcelona: Barcanova, 1982
  • Contes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993
  • La rialla del mirall. Barcelona: Empúries, 1989

Teatre:

  • Tu i l’hipòcrita. Palma de Mallorca: Moll, 1960
  • Vent de garbí i una mica de por. Palma de Mallorca: Moll, 1968
  • Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya [amb Xavier Romeu i Jover]. París: Edicions * Catalanes de París, 1970 / Madrid: Moisés Pérez Coterillo, 1976 / Barcelona: Institut del Teatre-Diputació de Barcelona, 1992
  • L’ombra de l’escorpí. València: Gorg, 1974
  • El cavaller Tirant. Barcelona: Edebé, 1974
  • Tirant lo Blanc. València: Eliseu Climent / 3i4, 1980
  • Ca, barret! [amb Jaume Vidal Alcover]. Palma de Mallorca: Moll, 1984

Assaig:

  • Cita de narradors (amb Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho i Josep M. Espinàs). Barcelona: Selecta, 1958
  • Historias de Barcelona [fotografies de A. Basté]. Barcelona: Barrigotic, 1963
  • La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona: Ed. 62, 1966
  • Dia sí, dia no: apunts sobre la nostra societat actual. Barcelona: Llibres de Sinera, 1968
  • La dona catalana. Barcelona: Mateu, 1968
  • Els vells. Barcelona: Mateu, 1968
  • La joventut és una nova classe? Barcelona: Edicions 62, 1969
  • El feminismo ibérico. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1970
  • De profesión mujer. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1971
  • Salvador Espriu. Barcelona: Dopesa, 1972
  • El feminisme a Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1973
  • Poema i vers o El cor salvatge de Carles Riba. Barcelona: Institut d’Estudis Hel·lènics – Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1973
  • Carta abierta al macho ibérico. Madrid: Ediciones 99, 1973
  • El comportamiento amoroso de la mujer. Barcelona: Dopesa, 1974
  • La dona. Barcelona: Dopesa, 1976
  • Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia. Barcelona: Dopesa, 1976
  • Subirachs o el retrat de l’artista com a escultor adult. Barcelona: Dopesa, 1976
  • La dona i la Segona República. Barcelona: Ed. 62, 1977
  • Temps passat, notícia d’avui: una història de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives, 1978
  • Dies i hores de la Nova Cançó. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1978
  • Antifémina (amb Colita). Madrid: Editora Nacional, 1978
  • En busca de la mujer española. Barcelona: Laia, 1982
  • Diàlegs a Barcelona: M. Aurèlia Capmany, Pasqual Maragall [conversa transcrita per Xavier Febrés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Laia, 1984
  • Retrobar Barcelona [amb Jaume Sobraqués]. Barcelona: Lunwerg, 1986
  • Fem memòria. El port de Barcelona. Barcelona: Lunwerg, 1990
  • ¿Qué diablos es Cataluña? Madrid: Temas de hoy, 1990
  • Barcelona entre mar i muntanya. Barcelona: Polígrafa, 1992

Dietaris i memòries:

  • Pedra de toc (2 vol.). Barcelona: Nova Terra, 1970 – 1974
  • Dietari de prudències. Barcelona: La Llar del Llibre, 1981
  • Mala memòria. Barcelona: Planeta, 1987
  • Això era i no era. Barcelona: Planeta, 1989

Còmic:

  • Dona, doneta, donota (amb Avel·lí Artís-Gener). Barcelona: EDHASA, 1979

Guions:

  • L’alt rei en Jaume. Televisió, 1977 – 1978
  • La nina. Televisió, 1977-1978 [basat en Casa de nines d’Ibsen).
  • Tereseta-que-baixava-les-escales. Televisió, 1977-1978 [basat en el conte homònim de Salvador Espriu]
  • Aquesta nit no vindrem a sopar. Televisió, 1978 – 1979
  • La nit catalana. Televisió, 1978-1979
  • Temps passat, notícia d’avui. Ràdio 4, 1979
  • Història de Catalunya, 1977-1978 (45 capítols). Ràdio. Edició en casset (1979).
  • Les nits de la tieta Rosa. Televisió, 1980

També va realitzar nombroses traduccions de libres en francès, italià i anglès.

A la Sala de Lectura hi podeu trobar:

  • Lo color més blau
  • Cartes impretinents
  • Un lloc entre els morts

Si voleu saber més coses sobre Maria Aurèlia Capmany, podeu consultar les següents direccions web:

http://cultura.gencat.cat/ca/anymariaaureliacapmany/inici/

http://www.heroinas.net/2015/12/maria-aurelia-capmany.html

https://www.escriptors.cat/autors/capmanyma/pagina.php?id_sec=415

__–__–__–__–__-__–__–__–__–__

2018: ANY POMPEU FABRA

BIOGRAFIA

Va estudiar enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona (1886-1890), on va conèixer el grup d’intel·lectuals joves que s’aglutinaven al voltant de la revista L’Avenç i que impulsaven la modernització cultural i el catalanisme progressista.

Els de L’Avenç van promoure una campanya (1890-1892) a favor d’un sistema gramatical i ortogràfic funcional, acostat a l’idioma parlat i desproveït de rutines castellanitzants, amb la intenció que es convertís en la llengua nacional de Catalunya. En plena campanya, el 1891, van publicar la primera gramàtica de Fabra, amb el títol d’Ensayo de gramática de catalán moderno.

En els anys següents Fabra va participar en el moviment modernista i va continuar perfilant i difonent les seves propostes lingüístiques per mitjà de conferències, cursos i publicacions. L’any 1902 es va traslladar al País Basc, per treballar com a catedràtic de química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao. La seva participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua (1906) va contribuir a la seva notorietat pública.

Va tornar de Bilbao el 1912, cridat per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, per encarregar-se d’una càtedra de llengua catalana i participar en els treballs de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La Secció Filològica va publicar les Normes ortogràfiques el 1913, obra col·lectiva però elaborada principalment per Fabra.

El treball de codificació es va completar amb el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932), totes tres obres signades ja exclusivament per Fabra. La proposta lingüística de Pompeu Fabra va tenir una gran acceptació. El 1914 la Mancomunitat de Catalunya, el primer òrgan d’autogovern català des del 1714, la va adoptar  malgrat l’oposició d’escriptors rellevants.

En els anys següents el prestigi social de Fabra es va consolidar, i en els temps de la dictadura de Primo de Rivera el seu nom va començar a adquirir caràcter de símbol de la resistència lingüística i cultural.

Després de la Guerra Civil es va exiliar i, amb moltes penalitats materials i morals, va dedicar els seus darrers anys a Prada a continuar treballant per la llengua catalana (la seva darrera gramàtica, de 1948, es va publicar a títol pòstum el 1956). El 1945 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va morir el 1948.

http://www.elpunt.cat

Llibres de Pompeu Fabra, i relacionats, que podeu trobar a la Sala de Lectura:

  • Diccionari general de la llengua catalana (Ed. Edhasa)
  • La llengua catalana i la seva normalització (Pompeu Fabra)
  • Homenatge a Pompeu Fabra (1868-1948). Fidelitat a la llengua nacional (Ed. Institut d’Estudis Catalans)

Recursos web on poder trobar més informació:

https://www.upf.edu/web/catedrapompeufabra/pompeu-fabra-el-mestre

http://llengua.gencat.cat/ca/anypompeufabra/inici/

__–__–__–__–__-__–__–__–__–__

2018: ANY MANUEL DE PEDROLO

MANUEL PEDROLO

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor) va néixer a l’Aranyó (Segarra) l’any 1918 i va morir a Barcelona el 1990. El Govern de la Generalitat ha aprovat el centenari del seu naixement com a commemoració oficial de l’any 2018.Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre, poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris, articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca “La Cua de Palla”.

La seva intenció era normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua catalana, la qual cosa volia dir acostar-la a tot tipus de lectors. Per això va experimentar amb totes les possibilitats, des del “negre” a la ciència-ficció, la novel·la eròtica o el teatre de l’ absurd. També per aquest motiu la seva tasca com a traductor (va traduir nombroses obres d’autors contemporanis anglosaxons i francesos) resulta d’una gran importància.Tot i mantenir-se força allunyat de la vida pública i dels centres de poder, va ser un autor molt popular. Va rebre una vintena de premis literaris, entre ells el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. De fermes conviccions ideològiques, Manuel de Pedrolo va posar l’escriptura als servei del país, alhora que confegia una obra innovadora, valenta i transgressora que mai no va ajustar-se als cànons establerts.

Els seus problemes amb la censura van ser greus i constants, i un bon nombre de les seves novel·les van veure la llum amb molts anys de retard.  Sense pretensió d’exhaustivitat, i a banda de les novel·les més conegudes ‒Mecanoscrit del segon origen i Joc brut‒ el corpus pedrolià conté projectes tan ambiciosos com els onze títols del cicle Temps obert, la tetralogia de La terra prohibida i d’altres obres tan importants com Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega i els reculls de contes Crèdits humans i Trajecte final. 

-__–__–__–__–__-__–__–__–__–__

2017: ANY BERTRANA

Pare i filla units pel mateix neguit: l’escriptura

any bertrana

LA GENERALITAT DE CATALUNYA HA DECLARAT EL 2017 COM A ANY AURORA I PRUDENCI BERTRANA, AMB MOTIU DELS 125 I 150 ANYS DEL SEU NAIXEMENT.

 

Més enllà de la seva vinculació familiar, Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 — Barcelona, 1941) i la seva filla Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 — Berga, 1974) reflecteixen, de manera complementària, un enorme ventall d’aspectes de la cultura i la literatura catalanes del segle XX

Prudenci Bertrana ens mostra l’aspecte del modernisme, la genuïnitat de la vida rural contraposada a l’ofec de la ciutat, la profusió de vocabulari extret de la parla viva i convertit en material literari.

Aurora Bertrana ens endinsa en el binomi pintura-literatura, el cosmopolitisme, la literatura de viatges, la ruptura amb els motlles de gènere, el binomi música-literatura.

Aquest són només alguns dels aspectes que la commemoració del cent-cinquantè aniversari del naixement del primer i el cent-vint-i-cinquè de la segona ens han de permetre explorar i aprofundir durant aquest Any Bertrana.

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana.

El comissari de l’Any Bertrana és Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978). Professor de Filosofia de la Universitat de Girona, editor, escriptor i traductor.

Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941)

prudenci Bertrana

Va estudiar el batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona, on es va instal·lar definitivament el 1911 i on va dirigir L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Va exercir de periodista i de professor de pintura. També va col·laborar a El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.

Literàriament es va desmarcar de les modes de l’època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), que no ha deixat de reeditar-se en català durant més de cent anys i que ha estat traduïda a l’alemany, a l’italià, a l’occità, al castellà, al francès i a l’anglès, i pel recull Proses bàrbares (1911). També va publicar els seus primers contes l’any 1898, alguns dels quals han estat considerats dels millors que s’han escrit en català.

La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els personatges rurals i els animals. La seva obra novel·lística, estructurada des d’una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l’experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, lligat a les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres dels seus quatre fills.

A partir del 1968, per subscripció popular, es va organitzar a Girona el lliurament del Premi de novel·la Prudenci Bertrana, que s’ha convertit en un dels més prestigiosos del gènere.

L’any 1965 va aparèixer a Editorial Selecta un volum amb les seves Obres completes. L’any 2013, Edicions de la Ela Geminada va emprendre la recuperació de la narrativa completa de Prudenci Bertrana, en un projecte 2013-2017, la “Biblioteca Prudenci Bertrana”, format per 10 volums que abasten totes les novel·les (entre elles la inèdita Violeta) i tota la narrativa breu de l’autor.

Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 — Berga, 1974)

aurora bertrana


Tot i la seva inclinació primerenca per la literatura, la seva família la va encaminar cap als estudis musicals. Va començar a estudiar violoncel amb Tomàs Sobrequés, un reputat professor de l’època i, més tard, continua a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. L’any 1923 viatja a Ginebra per ampliar la seva formació musical a l’Institut Dalcroze, estudis que se sufragarà amb actuacions musicals a la ràdio o als hotels suïssos.

El 1925 es casa amb un enginyer suís i, per motius de feina, el 1926 viatgen a la Polinèsia i s’instal·len a Tahití. Des d’aquest exòtic indret, Aurora Bertrana escriu reportatges que es publiquen a la revista D’Ací i d’Allà, i, un cop tornada a Catalunya, també el seu primer llibre, Paradisos oceànics (1930), obra que recull l’exotisme i els costums de la cultura maori i que va causar cert rebombori a l’època. L’any 1930 la parella retorna a Catalunya. Bertrana continua col·laborant en setmanaris, com La Veu de Catalunya, Mirador, Publicitat,L’Opinió… i participant en tertúlies i conferències sobre les seves experiències en els Mars del Sud. També les plasmarà en la publicació de Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) i L’illa perduda (1935), novel·la escrita conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana.

Paral·lelament, inicia una etapa d’intensa activitat política i de lluita per la promoció dels drets de les dones. Participarà en projectes com la creació d’un Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya, d’una Universitat Obrera Femenina o del Lyceum Club de Catalunya, associació de la qual fou la primera presidenta. El 1932 s’afilia a Esquerra Republicana i l’any següent es presenta com a candidata al Congrés de la República per Barcelona, però no aconseguí l’escó i abandonà la política.

El 1935 fa un nou viatge al Marroc interessada per conèixer la cultura del Magreb i, especialment, la situació de la dona. Les seves impressions quedaran recollides en El Marroc sensual i fanàtic (1936). En esclatar la Guerra Civil, torna a Barcelona i es posiciona al costat de la República. Treballa com redactora en cap de Companya, revista vinculada al PSUC, i col·labora amb l’Associació d’Escriptors Catalans. A nivell personal, se separa del seu marit, qui opta per passar a la zona franquista. El 1938 s’exilia a Suïssa, on viu amb moltes dificultats econòmiques. No retornarà a Barcelona fins a finals de la dècada dels 40.

A la ciutat comtal, reprèn la seva tasca com a escriptora i publica novel·les sobre els estralls provocats per la Segona Guerra Mundial, com Camins de somni (1955),Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958). Més tard, escriu la biografia del seu pare, titulada Una vida, i les seves memòries, Memòries fins a 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or de prosa no-ficció, 1974) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), publicades pòstumament. Va passar els seus últims anys a Berga, on va morir el 3 de setembre de 1974. Bertrana va ser una dona culta, independent, aventurera, que qüestionava els convencionalismes de la seva època i que va viure més enllà dels paràmetres socialment establerts.

La Biblioteca de la Universitat de Girona conserva el Fons Prudenci i Aurora Bertrana, que es pot consultar al Repositori de Fons Especials de la Universitat de Girona i a la Memòria Digital de Catalunya.

¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶

2016 L’ANIVERSARI DELS 100 ANYS DE L’ESTRENA DE L’OBRA «ELS PASTORETS» DE JOSEP MARIA FOLCH I TORRES

folch-i-torres-1908
Josep M. FOlch i Torres (1908)

BIOGRAFIA

Josep Maria Folch i Torres neix a Barcelona el 29 de febrer de 1880, en el si d’una família benestant. En la seva època és indiscutiblement l’escriptor més popular de Catalunya. A través de les seves Pàgines viscudes, publicades en el setmanari En Patufet, de les seves novel·les per a joves i del seu teatre per a infants, ensenya a llegir en català a diverses generacions de catalans.

La família de Josep Maria Folch i Torres tenia inquietuds artís
tiques: l’avi patern era fuster assidu a la festa dels Jocs Florals; el pare era ebenista i tenia tractes amb pintors, ajudant-los a obrir-se camí amb exposicions que organitzava a la seva botiga de mobles. Més endavant el pare amplia el negoci familiar, convertint-lo en una fàbrica que donava feina a més de cent operaris.

El jove Josep Maria comença doncs a anar a una escola de prestigi, els Escolapis de Sant Antoni. Entra com a alumne “recomanat”, és a dir, pagant quota, però quan la fàbrica de mobles familiar fa fallida, sense moure’s de la mateixa escola, passa a ser alumne “extern”. Ha de deixar sobtadament uns companys socialment privilegiats per fer-se de cop amb uns altres d’humils.

Aquell canvi brusc és per al jove Josep Maria una lliçó de gran eficàcia. La condició social dels nous companys li obre els ulls a problemes que ignorava: l’escassedat material, la simplicitat de la vida d’aquells nous companys i, sobretot, la manera com resolien els seus problemes. L’autor reconeix que aquest fet subministra la primera matèria per a la creació de la seva obra literària futura.

Després de la fallida, per subsistir, tota la família es dedica a la marqueteria. Fabriquen joguines de fusta per vendre-les als grans magatzems. L’autor deixa l’escola als 12 anys.

El germà gran, Manuel, és el primer a obrir-se camí en el món de les lletres. Publica assíduament a L’Aureneta, un setmanari on, sent encara un adolescent, Josep Maria publica el seu primer poema, Lo primer bes. Als divuit anys edita i dirigeix amb uns amics el setmanari Lo Conseller on escriu poemes, contes i comentaris d’actualitat.

Després d’aquests assajos, Josep M. Folch i Torres comença escrivint de manera regular a La Renaixença. El 1902 hi publica les primeres Pàgines viscudes, el contingut de les quals no tenia res a veure amb les pàgines que més endavant el farien famós. Involucrat activament en el moviment nacionalista, és secretari del grup polític Unió Catalanista i de l’entitat cultural Orfeó Català. Paral·lelament dirigeix la revista L’Atlàntida i el setmanari La Tralla, des d’on llança campanyes nacionalistes. A causa de la repressiva Llei de Jurisdiccions del Govern central espanyol es veu forçat a exiliar-se a França entre 1905 i 1908.
En Patufet és la primera revista infantil en català, fundada a Barcelona el 1904 per Aureli Capmany i promoguda pel Foment Autonomista Català. Tenia per objectiu aconseguir que els nens i nenes de Catalunya llegissin en català des de ben petits. Quan Aureli Capmany ven el setmanari a Josep Bagunyà, editor de Cu-cut!, Josep Maria Folch i Torres hi col·labora esporàdicament. Així, al calendari del Patufet per al 1905 ja s’hi troba el conte Lo nen perdut. Des de l’exili francès també hi envia proses. Però no és fins a finals de 1909 que l’editor Bagunyà li encarrega una novel·la que es publicaria en suplements al Patufet, com una sèrie: Aventures extraordinàries d’En Massagran. De seguida, i gràcies al gran èxit d’En Massagran, Folch i Torres va entrar a la revista com a redactor. En tornar de l’exili, a partir de 1909 dirigeix el setmanari En Patufet, que gaudeix d’una gran repercussió en aquella època. El 27 de març de 1915 hi publica una historieta amb el títol Pàgines viscudes.


Des d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), escriu un gran nombre de novel·les cada any per a la «Biblioteca Patufet», col·lecció d’aventures amb temes d’època, del país, exòtics, urbans o rurals. Quan l’editor veu la potencialitat comercial de les pàgines que li presenta Folch i Torres decideix convertir la novel·la en un suplement d’En Patufet, en entregues setmanals. El mèrit d’En Patufet consisteix en el fet que aconsegueix arribar a totes les classes de la societat catalana, on és llegit per petits i grans, i contribueix extraordinàriament a la catalanització del país.

El 27 de març de 1915, Josep Maria Folch i Torres publica a En Patufet una historieta amb el títol Pàgines viscudes, amb un èxit clamorós. Fins al 1938, n’hi va publicar centenars, sota l’epígraf genèric d’aquella primera historieta que constituïen un gran èxit de vendes de Patufet. Hi reflectia escenes de la vida quotidiana, tractades amb un to sentimental, la lliçó moral i el contrapunt realisme-idealisme, amb un substrat de vegades dramàtic, voregen sovint el sentimentalisme. Anaven adreçades als adolescents i al públic adult en general.

Josep Maria Folch i Torres crea la «Biblioteca Gentil» de novel·la rosa juvenil, de periodicitat mensual, de la qual ell mateix va ser l’únic autor durant quatre anys (1924-28). Amb un públic eminentment femení, la col·lecció gaudeix d’un èxit fulminant, amb tiratges espectaculars per aquella època: d’alguns títols se n’editen trenta mil exemplars. També publica diverses novel·les breus a les col·leccions «La Novel·la Nova», «Biblioteca Maria Rosa» i «Mon Tresor».

Pel que fa a la seva dedicació al teatre, el 1901 estrena una obra romàntica, Trista aubada, de recorregut escàs. L’èxit aclaparador li arriba, en canvi, amb la seva dedicació al teatre infantil, lligat a l’element meravellós, sobretot amb Els Pastorets(1916), l’obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps; i la seva versió del conte popular La Ventafocs (1920), amb més de mil representacions.

És el fundador del moviment juvenil Pomells de Joventut (1920-23), que recull la força sociològica dels lectors d’En Patufet. Aquest moviment forma cèl·lules arreu de Catalunya amb una finalitat moral i patriòtica, però sense lligam amb cap partit polític. Una ordre del Governador Civil nomenat per la Dictadura de Primo de Rivera li dóna fi l’any 1923.

Els anys de després de la guerra, del 1939 fins al 1950, any en què mor l’autor, són, segons el seu fill Ramon Folch i Camarasa, “dotze anys d’una davallada trista, amargant”. Havia mort el seu fill Jordi al front; no té subsistència econòmica fixa; comença a escriure en castellà, sense èxit. A partir de 1940 i durant tres anys pinta natures mortes i ven els seus quadres a un marxant per mantenir la família.

Folch i Torres mor el dia 15 de desembre de 1950. Al Romea feien Els Pastorets, una representació a la que havia assistit l’autor feia quatre dies.

En homenatge a Josep Maria Folch i Torres, el 13 de juny de 1998, s’inaugura a Montserrat un monument a la seva memòria; i les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d’un premi de novel·la adreçada als joves, que porta el seu nom.

Alguns dels títols més emblemàtics de Josep Maria Folch i Torres continuen reeditant-se de manera regular cent anys després, i han passat a ser sense cap mena de dubte clàssics intemporals i part de l’imaginari col·lectiu de la cultura i de la literatura infantil i juvenil catalana.

Llibres de Josep M. Folch i Torres, i relacionats, que es troben a la sala de lectura:

– Aigua avall

– Anímiques

– En Bolavà, detectiu

– La blanca casa de la mareselva

– En Patufet, cent anys!

– Josep M. Folch i Torres: 1880/1950 per a una cultura catalana majoritària

¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶¶

400 aniversari de la mort de

William Shakespeare

Parla menys del que saps

(El rei Lear)

shakespeare

BIOGRAFIA

William Shaskespeare va néixer un 23 d’abril de 1564 a la localitat de Stratford-upon-Avon, prop de la ciutat de Birmingham, a Anglaterra. Aquesta és la data majoritàriament acceptada si es té en compte que el seu bateig va ser registrat el 26 d’abril i era costum de l’època batejar 3 dies després del naixement.

Va ser el tercer de vuit fills. El seu pare, John Shakespeare, era fabricant i comerciant de llanes, pells i guants i va acabar tenint un càrrec públic al seu municipi. La seva mare, Mary Arden provenia de família catòlica i de bona posició.

L’any 1582, als divuit anys, William es va casar amb la filla d’un granger, Anne Hathaway amb qui va tenir tres fills: Susanna, l’any 1583 i els bessons Judith i Hamnet, l’any 1585.

A finals de la dècada dels 80, Shakespeare va deixar Stratford per anar-se’n a Londres.

Els seus primers treballs són els poemes Venus and Adonis (1593) i The rape of Lucrece (1594),. Aquests poemes coincideixen en el temps amb les seves primeres obres de teatre portades a escena: va ser amb el drama històric Henry VI, que es va donar a conèixer com a dramaturg.

A Londres, va formar part de la companyia coneguda com Lord Chamberlain’s Men, que rebia el nom del seu aristocràtic mecenes (com era costum de l’època). Tot i que altres dramaturgs de l’època consideraven que el teatre de Shakespeare era un simple entreteniment, les seves obres eren representades amb més freqüència que les d’altres autors més cultes a les corts de la reina Elisabeth I i del rei James I. Tan popular era la companyia que, l’any 1603, el rei James I la va posar sota la seva protecció i va acabar anomenant-se The King’s Men.

La companyia Lord Chamberlain’s Men va actuar a l’espai escènic The Theatre durant tres anys. Allà Shakespeare va començar a escriure les seves grans obres que representava juntament amb el seu amic Richard Burbage. L’any 1599 la companyia inaugurava un nou teatre, The Globe.

A més de col·laborar en la companyia com a actor i autor, també era un dels seus propietaris i sembla que les coses li van anar prou bé, ja que l’any 1597 va poder adquirir una de les majors cases de Stratford, New Place.

Tot i que va continuar escrivint fins 1614, els seus darrers anys va gaudir de la vida d’un cavaller rural benestant, vivint a New Place, on s’hi havia instal·lat definitivament cap a l’any 1610.

Shakespeare va morir amb cinquanta-dos anys, el 23 d’abril de 1616. No estan clares les causes de la seva mort. Va ser enterrat el 25 d’abril de 1616, a l’església Holy Trinity Church a Stratford (en l’actualitat, popularment se l’anomena Shakespeare’s Church).

ALGUNES OBRES IMPORTANTS QUE PODEU TROBAR A LA SALA DE LECTURA

– Coriolà

– Hamlet

– Juli Cèsar

– Macbeth

– Otel·lo

– EL rei Lear

– Romeu i Julieta

Sant Cugat Sesgarrigues