Aquest mes, els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la negra La víspera de casi todo de l’escriptor català Víctor del Árbol i guardonada amb el Premi Nadal 2015.
Encara sou a temps de venir a buscar el vostre exemplar a la Sala de Lectura. Animeu-vos!
Si voleu conèixer l’argument d’aquesta premiada novel·la, podeu consultar-lo a la pestanya LECTURES 2021 d’aquest blog.
Susanna Tamaro és una escriptora italiana, documentalista científica i assistent cinematogràfica nascuda el 1957 a (Trieste, ciutat situada al nord d’Itàlia.
Va guanyar el premi Elsa Morante el 1989 amb la seva primera novel·la La testa tra le nuvole (El cap als núvols). Més tard, el 1991 dita el seu segon treball, el llibre de relats Per voce sola (Per una sola veu), la qual va ser traduïda a diversos idiomes arribant així al gran públic, i qeu va ser premiat pel PEN Club Internacional. Però l’èxit més important li va arribar el 1994 amb la novel·la epistolar Va’ dove ti porta il cuore (Vés on et porti el cor). A partir d’aquí va anar sumant obres fins que l’any 2018, després de la publicació de La Tigre e l’Acrobata (La Tigresa i l’Acròbata) va anunciar que deixava d’escriure novel·la per centrar-se en el llibre infantil.
Tamaro és una gran idealista, amant de la natura i preocupada pel canvi climàtic i al principi de la seva carrera no va ser recolzada per la crítica del seu país. En nombroses entrevistes no s’ha amagat que el seu major dilema existencial és ser lliure, i que va pagar amb la soledat el preu de ser-ho ( entrevista al diari ABC). En la seva narrativa hi destaquen temes com l’existència, la soledat, del desig d’independència, el miratge de la felicitat, el sentit del món, el destí… Sovint reflexiona, i a través de l’escriptura sembla que vol donar un impuls ètic a la societat.
Podeu llegir algunes de les cites dels seus llibres a la pestanya LA FRASE d’aquest blog.
A la Sala de Lectura hi podreu trobar la novel·la Vés on et porti el cor que explica una història forta i molt humana en forma de llarga carta —escanejada com un diari— d’una dona gran a la seva neta llunyana. És una carta d’amor i alhora una confessió tranquil·la i apassionada de cor obert de tota una vida que en el gest d’escriure troba finalment el sentit de la pròpia experiència i identitat.
L’escriptor britànic John Cornwell, més conegut per John Le Carré, va morir ahir als 89 anys d’edat. L’editorial britànica Curtis Brown, en una nota de condol, ha definit Le Carré com un dels “grans escriptors del món”.
Le Carré es va inspirar en les seves pròpies vivències com a espia per a crear algunes de les millors obres d’intriga i espionagte de la literatura en el segle XX. Deixa un gran llegat de novel·les entre les quals destaca L’espia que vingué del fred o La Casa Rússia, ambientades en la Guerra Freda.
Avui, dimecres 25-N, us hem preparat una selecció de llibres per a públic infantil i juvenil-adult.
En l’enllaç a continuació podreu accedir a un altre curt amb visió de gènere que comparteix l’Ajuntament de Sant Cugat: https://vimeo.com/23852831?fbclid=IwAR332j6kiOB80v-Xr-v9dgOsMb6nI4Jv2BublOrETz8fdCIDp5oRi4jK4gU
MANIFEST 25N 2020
Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones
Enguany, fa 60 anys que varen ser assassinades les germanes Mirabal, tres activistes polítiques i membres actives de la resistència. En honor a elles es va establir aquesta data com a Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Des de llavors, no han cessat els esforços de moviments socials, feministes i de tots els àmbits per a eradicar les violències masclistes. També és cert que ja fa uns anys que diverses iniciatives
populars anuncien que el temps s’ha esgotat per als agressors masclistes, el #NoEstàsSola, el #Metoo i el #YoSiTeCreo. El repte és enorme: es tracta de canviar la societat i destruir el poder patriarcal.
És evident que, encara ara, els temps segueixen canviant i que el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort. No hi ha dubte que la defensa dels drets humans més fonamentals està guanyant, a poc a poc, aquesta partida. Per això, ens cal no perdre l’horitzó que encara està per arribar mentre tenim en compte el camí que ja hem caminat.
Cal enfortir l’estratègia i el compromís comú per erradicar totes les formes de violència
masclista. Les que es produeixen en l’àmbit de la parella i exparella o en l’àmbit familiar, i que durant molts anys s’han considerat un problema privat, però també aquelles que es produeixen en l’àmbit laboral o social i comunitari, i que han estat tradicionalment menys
visibilitzades, com ara l’assetjament sexual o per raó de sexe, els matrimonis forçats o el tràfic de nenes i dones amb finalitat d’explotació sexual o altres.
Sovint, se’ns pregunta “què puc fer jo per a canviar tot allò que no m’agrada?” i, afortunadament, les persones que s’ho pregunten han pres partit per a erradicar les violències masclistes. Segurament, mai abans hi havia hagut una implicació tan extensa i conscient respecte la violència masclista. I és que, els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com, segurament, ho seran els mesos que vindran, mentre duri la pandèmia.
Els agressors adapten la violència obrint esquerdes noves per a seguir avançant, adaptantse a les circumstàncies. El confinament ens ha demostrat que, qui volia exercir el control sobre dones i nenes ho ha tingut més fàcil que mai. De fet, als agressors els ha calgut emprar molta menys força que l’habitual per a continuar mantenint els seus desitjos i privilegis. L’aïllament i l’increment de la violència psicològica ha estat freqüent en contextos en que s’ha reduït la xarxa social i l’activitat habitual de les dones per les restriccions de
moviments, la reducció de la interacció social o l’augment del teletreball. S’han produït situacions d’assetjament sexual a canvi de recursos econòmics o allotjament quan les dones han tingut pèrdua d’ingressos i per tant dificultats econòmiques per a seguir endavant. S’han produït agressions sexuals en entorns d’oci informals en els que no hi ha persones professionals formades en matèria de violències sexuals. També en el món virtual, l’increment de les violències en línia està afectant a moltes dones i nenes fins al punt
de posar en risc la seva pròpia vida. Les ciberviolències, com ara el control o l’assetjament a través d’aplicacions i xarxes socials o el sexpreading, han pres rellevància en la situació de confinament i han permès als agressors controlar i assetjar les seves víctimes, dones,
joves i nenes, sense necessitat de conviure amb elles. Però, quan la violència s’adapta a les noves situacions, també ho fan les formes de resistir de les seves víctimes. Molts cops tendim a pensar, equivocadament, que les víctimes són éssers passius i resignats en la seva situació i desconeixem que, constantment, estan elaborant i readaptant les maneres en les quals es mantenen en vida. La pandèmia ens ha canviat la vida i, durant un temps, també ens ha tret la vida pública i moltes d’aquelles coses que ens mantenien a les persones felices i segures. Hem comprovat que, per a moltes, ser a casa no és sinònim de pau sinó de por i violència.
Potser, aquest és l’any en el qual hem après més que mai que allò que ens havien ensenyat no era cert i, contràriament al que crèiem, el lloc més segur per a les dones i les nenes pot ser el carrer, les places, els llocs on fem vida, mentre que la llar, la proximitat, allò que ens
havien ensenyat com a refugi, pot ser l’espai més perillós per a nosaltres.
Les cases podrien haver actuat com a búnquer on l’objectiu dels agressors era tenir el control sobre la víctima, tenir poder sobre ella, si no hagués estat per les múltiples campanyes socials i institucionals que s’han posat en marxa per posar fre a les violències. Quan hem tornat a ocupar els carrers i els nostres llocs, els masclistes han vist que perdien aquest poder. És per això, que els majors episodis de violències han estat, precisament, quan s’ha produït el desconfinament. El nombre de trucades i atencions s’han vist incrementats en xifres tristament històriques.
Des del conjunt d’administracions manifestem el nostre ferm compromís en seguir treballant per desplegar polítiques públiques per posar fi a totes les violències masclistes i per garantir l’atenció, la recuperació i la reparació de les supervivents. Per això no ens sabem estar de fer un reconeixement a totes aquelles persones que han superat allò de: “són coses de parella” i han despenjat el telèfon, i a totes les associacions, entitats i grups feministes del país que han posat sobre la taula l’emergència de trobar solucions en aquests moments tan difícils. Necessitem, més que mai, un compromís unitari de la societat i les administracions per a garantir la vida digna de les dones i les nenes. Vivint amb normalitat, els companys i companyes de feina, les amistats, les persones amb qui compartim activitats diverses… esdevenen vigilants informals del benestar. Compartim preocupacions, sensacions, observem els canvis i, per això, cuidem. Quan tot això s’ha vist impedit, ha estat més important que mai que tothom fes un pas endavant per a denunciar les violències masclistes en tots els seus àmbits i formes.
Ens dirigim a totes aquelles dones que han resistit a la violència i han buscat el moment idoni per a explicar-ho a terceres persones; també a les que no podien i el seu veïnat ha alertat sobre la situació que patien, a les que han pogut escapar. Ens dirigim, sobretot, a les que, en una època tan incerta com la present, encara romanen a les cases on hi ha el seu victimari.
Finalment, ens dirigim als homes que esteu en contra d’aquestes violències i sabeu que un dels vostres amics, familiars, coneguts les exerceixen: és hora que us en feu responsables i hi intervingueu. Per últim: als agressors, un recordatori: no hi haurà espai per a la
impunitat. Les violències masclistes només es poden eliminar des de l’arrel, sigues tu també còmplice en la construcció d’aquest món millor.
Un any més la Sala de Lectura Antoni Margarit participa en el 25-N, el dia per a l’eliminació de la violència de gènere. Enguany, degut a la pandèmia no ens és possible realitzar actes presencials, però col·laborem amb l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues aportant el nostre granet de sorra amb les següents activitats:
Aquest dilluns us proposem els següents títols:
Aquesta setmana, a la pestanya LA FRASE, hem seleccionat algunes de les cites de l’escriptor Arturo Pérez-Reverte.
Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, novembre de 1951) es dedica en exclusiva a la literatura, després de viure 21 anys (1973-1994) com a reporter de premsa, ràdio i televisió, cobrint informativament els conflictes internacionals en aquest període. Va treballar dotze anys com a reporter al diari Poble, i nou en els serveis informatius de Televisió Espanyola (TVE), com a especialista en conflictes armats. Va iniciar la seva carrera com a novel·lista al voltant del 1983 i s’hi dedicà completament a partir del 1994. Des de llavors, ha publicat una gran quantitat de novel·les, algunes d’elles convertides en sèries de televisió, llargmetratges o còmics. Destaca la saga d’aventures del Capitán Alatriste que relata la història de Diego Alatriste i Tenorio, un soldat veterà dels terços de Flandes que sobreviu al Madrid de segle XVII.
Les seves novel·les manipulen dos elements que li atorguen el dinamisme i l’aspecte periodístic: tenen l’exactitud del fet i l’impacte emocional que es troben a la ficció. Pérez-Reverte quasi sempre tracta temes contemporanis que afecten a l’opinió pública i ho utilitza per atraure el lector.
Des de 2003 és membre de la Real Academia Española.
A la Sala de Lectura Antoni Margarit podeu trobar els següents títols d’aquest autor:
Joana Raspall
