Club de Lectura

CLUB DE LECTURA LLETRES DE COLORS

les protagonistes
Les protagonistes

LA NOVEL·LA  DE NOVEMBRE DE 2017

La propera tertúlia de desembre versarà sobre la novel·la La tregua de Mario Benedetti

portada

« La tregua» és una novel·la de l’escriptor Mario Benedetti (1920-2009) escrita el 1959, i situada a Montevideo (Uruguai) on ell va viure. Una obra mestra de la literatura llatinoamericana i mundial.
Es podria resumir aquesta composició literària en poques paraules: el diari dels últims mesos de treball d’un oficinista de Montevideo, a l’espera de la “anhelada” jubilació. No obstant això, seria una enorme injustícia, perquè el diari és només un instrument per enviar a les consciències dels lectors una profunda reflexió sobre variats aspectes de la vida que són comuns a tots, ja es visqui a Montevideo, a Barcelona o a Londres. La veritable saviesa no es troba únicament en l’experiència de la vida sinó també en els llibres perquè la vida també són els llibres i, “La tregua” és un exemple d’això.

Aquesta novel·la es pot llegir al ritme que es vulgui, tant d’una tirada en una tarda, ja que els capítols curts conviden a això, com molt lentament, per assimilar pausadament les reflexions de l’autor. De qualsevol de les maneres, espero que gaudiu amb aquesta lectura plena de raonaments i sentiments.

L’AUTOR

mariobenedetti

Benedetti va néixer el 14 de setembre de 1920 a la localitat uruguaiana de Paso de los Toros, sent fill de Brenno Benedetti i de Matilde Farugia.

A causa de problemes econòmics, la seva família es trasllada a Montevideo quan ell tenia quatre anys, on va cursar els estudis primaris. Iniciats els estudis secundaris al Liceo Miranda, els va haver de continuar per lliure a causa de la situació econòmica familiar, i va començar a treballar a la Will L. Smith, S.A., repuestos para automóviles a partir dels catorze anys.

El 1945 forma part de l’equip de redacció del setmanari Marcha, on va romandre fins que aquest va ser clausurat per la dictadura el 1974. El 1954 en va ser nomenat director literari.

El 1949 és membre del consell de redacció de Número, una de les revistes literàries més destacades de l’època. En aquestes dates, també participa activament en el moviment contra el tractat militar entre el seu país i els Estats Units, en la que és la seva primera acció com a militant progressista. Amb la compilació de contes Esta mañana obté el premi literari organitzat pel Ministeri d’Instrucció Pública.

El 1964 treballa de crític teatral i és codirector de la pàgina literària setmanal al diari La mañana. També col·labora com a humorista a la revista Peloduro i com a crític de cinema a La tribuna popular. El mateix any viatja a Cuba per participar com a jurat del concurs “Casa de les Amèriques”, i participa en una trobada amb el poeta Rubén Darío.

En l’àmbit polític, el 1971 funda, conjuntament amb altres ciutadans, el Movimiento de Independientes 26 de marzo organització que ben aviat s’integrarà a la coalició d’esquerres Front Ampli.

El mateix any el nomenen director del Departament de Literatura Hispanoamericana a la Facultat d’Humanitats i Ciències de la Universitat de la República; i publica Crónica del 71, recull d’editorials polítics publicats principalment al setmanari Marcha.

El 1973, després del cop d’estat militar, en vista de les seves conegudes posicions marxistes, es veu forçat a abandonar l’Uruguai, renunciant al seu càrrec a la Universitat, i s’exilia a Buenos Aires.

El 1976 torna a Cuba, aquesta vegada com a exiliat, i es reincorpora al consell de direcció de la “Casa de les Amèriques”. El 1980 es trasllada a viure a Palma de Mallorca. Dos anys després inicia una col·laboració setmanal a les pàgines d’opinió del diari madrileny El País. El mateix any Cuba li atorga l’Ordre Félix Varela. El 1983 trasllada la seva residència a Madrid.

El març de 1983 retorna a l’Uruguai, i inicia un període que ell mateix ha anomenat “desexili” i que ha estat motiu de moltes de les seves obres.

El 1997 és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant; i el 1999 és guardonat amb el Premi Reina Sofía de Poesia Iberoamericana i l’any 2000 amb el Premi Iberoamericà José Martí.

Els reconeixements públics no s’aturen, i el 2004 rep el Premi Etnosur. El mateix any es presenta a Roma (Itàlia) un documental sobre la seva vida i la seva poesia titulat Mario Benedetti y otras sorpresas.

Benedetti morí el diumenge 17 de maig de 2009 al seu domicili de Montevideo (Uruguai), a l’edat de 88 anys.

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA D’OCTUBRE 2017

La tertúlia versarà sobre la novel·la L’home de la maleta de Ramon Solsona.

maleta

SINOPSI

Un antic músic d’orquestres de ball decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. L’home sempre ha anat a la seva i, ara, les filles el sorprenen amb una vida i un models de família que no entén. El món va molt de pressa. Descol·locat però gat vell, mira al seu voltant amb una mirada càustica i explica el que veu en un relat divertit i sense complexos, tal com raja. L’home de la maleta n’ha vist de tots colors i se sent un supervivent, un individualista obsessionat per la família, un espavilat que necessita afecte. Quan menys s’ho espera, les investigacions obertes sobre el seu passat fan un tomb sorprenent que el trasbalsen.

L’AUTOR

Ramon Solsona Sancho neix a Barcelona el 7 de febrer de 1950, i als vint-i-dos anys es llicencia en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona. Després de la carrera, exerceix durant vint anys de professor de secundària, fins que, l’any 1992, demana l’excedència per a dedicar-se professionalment a la literatura i el periodisme.

La carrera literària de Ramon Solsona comença molt vinculada al periodisme, l’any 1987, quan col·labora, amb poesies de caire satíric, al suplement dominical del diari Avui sota el pseudònim de “Lo Gaiter del Besòs”, i al mateix temps escriu articles pel desaparegut Diari de Barcelona. De fet, el primer llibre que publica és un recull de les seves poesies satíriques, amb el títol Sach de gemecs (1989).

Debuta com a novel·lista amb Figures de calidoscopi (1989), on sobresurten ja dues constants en la seva obra, com són la gran varietat de registres lingüístics i la riquesa de recursos formals.

Des de la dècada de 1990 Ramon Solsona ha treballat regularment en diferents mitjans de comunicació, i actualment és l’encarregat del conegut espai “La paraula del dia” dins el programa radiofònic diari El món a RAC1, on analitza l’origen i cerca els usos lingüístics arreu dels Països Catalans d’un mot o una expressió concreta.

L’any 2010 apareix una nova novel·la de Ramon SolsonaL’home de la maleta, Aquesta, molt treballada pel que fa a la llengua, és guardonada amb el premi Sant Jordi del mateix any.

El 2013 Ramon Solsona recupera el pseudònim Lo Gaiter del Besós, el seu àlies satíric, amb la publicació del recull de poemes Botifarra de pagès! Versos per tocar el dos, amb el qual denuncia en clau satírica la catalanofòbia i la corrupció a l’Estat espanyol.

A mitjan 2016 publica la seva darrera novel·la, Allò que va passar a Cardós, una novel·la èpica i vibrant que té tota la rotunditat dels clàssics.

ramon-solsona

RESSENYA

a càrrec de Carmen Mulet

Ramon Solsona nascut a Barcelona al 1950, va començar donant classes a Instituts i fou en l’any 1992 quan es converteix en escriptor, dedicant-se a la literatura i al periodisme, i participant en programes radiofònics i televisius.
En el 2010 obté el premi Sant Jordi amb el llibre L’home de la maleta, novel·la que divideix en 5 apartats i que el propi autor del llibre ens relata en primera persona i en boca del protagonista, un músic trompetista, que utilitzant un llenguatge característic de l’època (barrejat amb castellanismes) fen una crítica a la societat que li toca viure.
Així doncs, comença amb Autobiografia d’un qualsevol, on amb els seus 75 anys s’inscriu a un concurs literari per tal de fer relats autobiogràfics i donar a conèixer l’història d’un temps ja passat, explicant sobre la seva infantesa.
Comença el seu escrit amb una descripció del carrer Galileo de Sants, on vivia, però nascut al mateix cinema Alborada de Barcelona, doncs a sa mare li agradava molt l’actor, Gary Cooper. Descriu uns records de quan prenia llet de la mare “Mamar fins als tres anys té l’avantatge que desprès de gran, tens la certesa d’haver estat feliç” (pàg. 13), i també trasllada al lector la seva percepció d’un menjador, menut amb un rellotge de pèndul, i ara “cada vegada que li dono corda és com si em recordés de la meva mare, cosint a totes hores en aquell menjador tant esquifit” (pàg.14)
Va viure les dues etapes, la guerra i la postguerra, i sense pare va ser mal vist per la societat del moment. A l’escola Don Venancio, el director, i Doña Prudencia, la mestra de pàrvuls, l’obligaven a anar a missa tots els diumenges “…parlar en castellà i…formar com soldats i cridar visques a Franco” (pàg.17) i l’alcalde (falangista) els donava el sermó, “Exigia garanties morals” (pàg.19).
Té molt present que amb 12 anys la mare el va enviar al camp, a casa d’uns oncles a la Plana de Vic, doncs eren temps difícils i en una societat analfabeta s’havia de treballar del que es podia. Més tard la mare l’inculcaria l’estudi apuntant-lo a comerç i comptabilitat a l’escola del Padre Mañanet, que fou on va començar el seu interès per la música iniciant-se a tocar la corneta a la banda “Jo l’hi dec tot a la meva mare” (pàg.27) i on aprengué mecanografia de mans de la senyora Escolàstica, que recorda com una mare amb una olor molt profunda
Més tard va entrar a treballar en les oficines de Can Ferrer Bernades a la Ronda de Sant Pere on el senyor Rebull li va ensenyar agilitat mental.
Explica que en aquell temps es considerava que una vegada fet el servei militar i tenir la cartilla verda ja s’era responsable “…era l’hora de formar una família.” (pàg.30) de tenir un treball seriós, fent d’aquesta manera una critica entre la família d’abans i la actual “les parelles d’homes o dones em treuen de polleguera”(pàg.48) i com es pot veure les classes de famílies són moltes i diverses (multifamiliars), ja no són un pare, una mare i els fills.
Va conèixer a la seva dona, l’Enriqueta d’ Arbúcies, a la Festa Major, ja que en aquells temps els músics s’allotjaven en cases particulars encara que ser músic era mal vist i els sogres no el van voler. El depreciaven perquè cada dia es menjava un all cru i una pastilla de regalèssia i era perquè “…un qualsevol, un music gairebé ambulant, m’emportes l’única noia dels set fills que tenien” (pàg.35).
Fa una breu pinzellada dels amics de la seva infantessa, l’Artur, que deia que el matrimoni era avorrit, va estar casat un any i va tenir una filla, qui ara es preocupa d’ell, que no li manqui menjar i vagi net doncs, però per ell “ben administrada, la rutina té molts més avantatges que la passió” (pàg. 36), i el Cisquet del Prat de Lluçanès “el més seriós de tots tres” (pag.36). Està convençut que podien haver fet un grup i triomfar però eren conformistes i preferien fer i ser manats, no tenien “dotes de mando” (pag.37) però tot i això, van fer un grup que els amics van anomenar Trio Bella Aurora on cadascú tenia un nom, ell que era la Joventut (que va tenir tres filles), l’Artur la Bellesa i el Cisquet que era el Lluçanès, però en venir l’època del “grenyuts” la música elèctrica va desplaçar als músics i ara es toca per Nadal i en moments especials i familiars.
La música la fan els músics i com es veurà en el transcurs d’aquesta narració, hi ha música per cada moment, alegre i trista i els records sempre van acompanyats de música que te’ls fa recordar.
Va acabant l’autobiografia per tal d’enviar-la al concurs, conscient que amb la jubilació no hi han normes ni horaris i un mateix s’organitza, inclòs s’arriba a descriure com una tortuga que va fent de mica en mica i si veu un perill s’amaga dins la closca, és la supervivència. “El seny i l’instint de supervivència són un mateix vi” (Pag. 42). I acaba amb “Apa adéu” (pag.42)

Seguidament ens trobem amb un segon apartat del llibre que l’anomena, Qui dispararà primer? I que a la vegada està subdividit en tres parts.

En primer lloc fa una descripció del tradicional dinar de Nadal, on hi ha 12 persones “si no aprofitem les celebracions per asseure’ns tots junts al voltant d’una taula, quin sentit té la família? (pag. 47) Feia dos anys que s’havia mort la seva Enriqueta i el trompetista interioritza i estudia l’escena nadalenca, intentant entendre tot el que està passant al seu voltant, fent un comparatiu amb la fam que va arribar a passar de petit, quan sols menjava col i patates i que els havien tallat el cabell al 0 perquè hi havien poll i xinxes. Fa divagacions sobre les celebracions on tothom té assignat un lloc a taula i assegut al cap de taula com tradició familiar, es qüestiona qui ocuparia el seu lloc en cas que faltés com ara amb l’absència de la seva Enriqueta.
A la taula està la filla gran, que ell anomena Godiva, i al considerar que “El matrimoni serveix precisament per donar-te d’alta formalment en una família” (pag.48) no l’hi veu que en pugui formar cap, la veu amb poca esma, tot i que té fills de diferents homes. Avui “per no dir el meu marit o la meva dona” es diu “La meva parella, que ridícul” (pag.54). També hi és la filla mitjana a qui no ha vist mai amb cap xicot i que l’anomena Mosca Morta, ”Jo ja l’hi deia a l’Enriqueta, que la mitjana és un gallimarsot” (pag. 54) i per últim la petita que també li te un mot, la Nena, que està casada amb qui respon per Miracielos. Hi ha el nét “dels ferros grapats a les orelles” (pag. 57), la xineta (Montserrat) que tot i que no la veu com una néta “Quan riu te la menjaries a petons” (pag. 52), i amb les converses que estan tenint s’adona de la importància que se li dona a tot el que fan o deixen de fer els fills, sense portar-los la contrària observant veu que els pares d’avui no tenen les funcions ni són considerats com abans “Avui pare i mare, tururut viola, ja no volen dir res” (pag. 56)
Acabat el dinar, les filles li demana explicacions de l’autobiografia que ha fet. Els nets havien xafardejar els calaixos i havien trobar la carta on el felicitaven per haver estat el guanyador, encara que fos inventada. El renyen perquè és un concurs que va promoure “la Fundació de Recerca de la Memòria Històrica i les Fonts Orals” (pag68) i no volen que expliqui més mentides als nets, veritat sempre, “…que va està a la Casa de la Caritat…Es va criar entre nens abandonats…que totes tres porten un cognom estrany …” (pag.73).
Es sent atacat per les filles a les que no reconeix “som tots uns desconeguts” (pag.64) i les vol fer comprendre que han estat relats verídics encara que ell no fora el protagonista, on pinzellades de franquisme i de postguerra són el que la gent volia llegir. Segueix amb les seves divagacions sobre la situació en la que es troba, sol sense la dóna, sense ningú, però amb bona salut, amb llibertat de caminar, sortir i distreure’s, però tem la solitud doncs en arribar a casa està sol i pensa en totes les fases de la vellesa, i amb tot el que té implícita aquesta paraula, infarts, feridures… Vol vendre el pis i dividir els diners en 4 parts per anar un mes amb cada filla, vol viure amb soroll, amb rialles, discussions, amb històries, en definitiva amb una família.
Una vegada venut el pis s’hi reuneixen els tres amics i fan tria de coses que tenen valors sentimental, partitures, discos… fotos i una és de l’Encarnación “Jo tenia l’Encarnación a la recàmera del pensament per si un dia li passava algo a l’Enriqueta” (pag. 83) Amb el temps es dona importància a altres aspectes de la vida, es pensa més en la solitud i en la necessitat de tenir una companyia, “bona cara, bon semblant, fes-te fotre i endavant” (pag. 88) però el trompetista sols s’emporta una maleta, la màquina d’escriure i el rellotge de pesos, doncs anirà de casa en casa.
“Buidar la casa em remou els records, però els que fan més mal són els que no he tingut mai” (pag.82)
El Lluçanès, el Bellesa i ell, el Joventut, eren nens d’assilo “…pelats al zero…formats en files al pati d’homes de la Casa de Caritat…rodejats de funcionaris, capellans…entre mastegot i mastegot alguna monja ens feia un petó…un a l’any” (pag.81) i recorden els músics que ja no hi són, el Cubanito, Cagandando, L’Isidret, “Que se`t morin els amics és lo pitjor de la vellesa” (pag.89) classificant-los en grups, “nosaltres tres estem en el grup dels que viuen i no tenen Alzheimer” (pag.78)
Ara tornaria a anar pel món amb una maleta però de casa en casa de les filles “la casa és el niu de la família” (pag. 95) i per tal de no ser una molèstia, estarà fora de casa.

La tercera part amb la que divideix la novel.la l’anomena De casa en casa. Comença l’estada a casa la filla gran, la Godiva, i amb el que cap en una maleta en té prou. La considera una persona tranquil·la però molt desordenada. Té tres fills de diferents pares i a tots també els hi posa un mot. L’Ànec Mut, no parla res, porta ferros a les orelles i els cabells llargs, amb 20 anys, és com ella i segons la mare necessita trobar-se a ell mateix, “contra peresa bara de freixa” (pag.102) El pare d’aquest es presenta de tant en tant i és una mica hippy amb una cua, cosa que el trompetista no accepta “els homes portin melenetes, cuetes i mariconades” (pag. 101) però s’hi arriba a entendre quan pretén donar-li la seva opinió en relació a l’autobiografia, rectificant i no escrivint el que tothom vol ser o fer sinó les experiències viscudes en la Casa de Caritat, el no haver conegut els pares… el dia a dia en l’època franquista. Reconeix que hi ha algú que es preocupa per ell “Per això és la família, per ajudar-se” (pag. 117).
Està el Galifardeu de 14 anys de qui no en parla gaire i qui li deixa l’habitació i per últim està la Deportista de 17 anys, més social, amb tatuatges i amb qui aprendrà el funcionament de l’ordinador. Tot i sent de costums tradicionals s’adona que és un instrument útil per aprendre, fet servir amb mesura doncs predica que aquestes tecnologies, tele, ordinador…acaben amb la vida familiar. Amb l’ordinador esbrinarà on i quantes persones tenen el apellido com el seu, Mallons Cachaldora, que durant tota la seva vida ha intentat buscar per saber de la seva mare, gravant en lo més profund de la memòria la nota amb la qual el varen trobar, tot i que reconeix uns cognoms dels quals s’avergonyeix “Expósito. Varón recién nacido hallado sobre un banco de la Iglesia de San Felipe Neri de Barcelona el dia 14 de novembre de 1932…se le bautiza…Venerando Mallons Cachaldora” (pag.111).
Com cosa habitual en el cap d’una persona d’edat venen i van els records de les situacions viscudes i ell amb tot el que va passar dins l’asilo, recorda que hi havia gent dolenta com el Venancio que els tractava com fills del pecat però per ell era millor ser-ho que ser fill de ningú, “sé que moriré sense conèixe’ls i sense saber-ne res” (pag.112)
Està en una casa on els germans es barallen molt, on les paraules gràcies, per favor, passi-ho bé…són inexistents, falta l’educació, falta un cap de família però tot i així prefereix les discussions, la música a tota veu…que no pas està sol, “jo aquí no pinto res”(pag.105)
Fa una crítica a les famílies del moment, composta per germans de diferents pares que sense coneixes faran de pares amb funcions inexistents, “Lo que jo hauria donat per tindre un pare quan tenia la seva edat” (pag.105)
“Que de pressa que passa el temps, cago’n l’ospa” (pag.120), es dirigeix a casa de la Mosca Morta, on percep que tot és ordre i quietud, ja no hi ha el “txunda-txunda que se’t fica aquí al cervell…Per mi la música es va acabar al segle XX” (pag.120) i s’afirma en la convicció que ha valgut la pena fer un canvi perquè està coneixent les filles “He arribat a la conclusió que els pares i fills ens anem distanciant fins que els uns i els altres som com uns desconeguts” (pag.121) i descobrir l’Andrea, a qui anomena Pet Presumit, que és el xicot italià amb un gos, Valentini, que no para de bordar i que supleix la figura dels fills.
Com a vàlvula d’escap té els seus amics de l’ànima amb qui parlar sobre les diferents relacions que hi ha en la societat i comença a escriure les memòries explicades de forma fidel, les misèries, la Casa de Caritat, els personatges que hi havia però sobre tot “Jo era el 72 i els meus millors amics eren el 117 i el 24” (pag.133) doncs en el s. XXI no s’ha d’amagar de res, i a més ha hagut de pactar per evitar tornar els diners per frau, que de passada ja no té, així doncs el trompetista amb la seva Olivetti comença a escriure posant-t’hi el títol “Memòries d’un mentider sincer”( pag.137)
Arriba el dia en que ha de preparar la maleta per anar a casa la petita, la Nena. En aquesta casa si que sembla que hi hagi un pare de família on hi ha un ordre i una organització. El posen de cap de taula i es beneeix la taula, amés hi ha gràcies, per favor, bona nit…i menjar sa, amanides. La Nena es va casar i separar pel civil, va néixer el Llargarut, tots són amics, els consogres ara són exconsogres. “tu i tes germanes…no m’expliqueu res…Estic emprenyat” (pag.135) i després va conèixer el Miracielos.
Segueix amb la seva i amb el dia de Nadal, amb tants ex caldrà molt d’espai, tot recordant que ell era orfe però tenia una família de tres germans, “L’amistat es pot trencar, però els germans ho son per sempre” (pag143)
Rep la notícia que Arturo Expósito, el Bellesa, ha tingut una trombosi i ha caigut per una escala, i retornen els records de quan estaven malalts en l’hospici, de la gana que havien passat i de com havien estat tractes, de com sor Adelaida els posava aigua oxigenada en les ferides perquè curessin tot dient-los “Venga, venga, no hay para tanto” (151) Ara ho veu més greu i promet que si se’n surt li compra un silló “reclinable, automàtic, del millor cuir”(157)
Recorda els moments en que el Trio Aurora feien les actuacions i cadascú tenia una predilecció així al Lluçanès li agradava les havaneres, la sardana i la cançó popular, “s’emocionava quan tocava el Rossinyol que vas a França i no podia sentir l’Emigrant sense plorar” (160), al Bellesa li anava el cabaret, però no van ni gravar fer cap fotografia per immortalitzar aquell grup en aquella època i ara no hi ha música, tot és discoteques, música estrident, enllaunada…i els músics no tenen feina.
El Bellesa ja no està amb ells i a l’enterro hi porten un violi que toca la cançó preferida “el Camino Verde” (177) allà s’ajunten companys que havien viscut junts a la Casa de Caritat i li venen records i pensaments que tot i ser de temps precaris té enyorança i hi tornaria veient com està la societat, sempre recordant boleros i cuplés, “ alma, corazón y vida “(pag.)180 o bé “esta tarda vi llover, vi gente correr y no estabas tu”(pag.180). Aleshores se’n adona que tots han estat una família, sempre acompanyats de cançons “Acuden a mi mente recuerdos de otros tiempos…”(pag.181) “Bajo el pal·lio de la luz crepuscular,..” 181 i així intercalant records amb cançons. “Que callada quietud, que tristesa sin fin…”(pag.182), tot són records en vers el seu amic, company, germà, “Sin ti, qué me puede ya importar si lo que me hace llorar está lejos de aquí”(pag.183). Cada dia passava a veure al seu amic però ara ja no hi era, “No me cansaria de decirte siempre, pero siempre siempre, que eres en mi vida ansiedad, angustia, desesperación. Toda una vida me estaría contigo, no me importa en que forma, ni como, ni donde, pero junto a ti” (pag.184) i segueixen els records amb combinació de boleros, “Que bonitos ojos tienes, debajo de estas dos cejas”(pag.184) i segueix, “Hores d’alegria. Hores de tristor, ai del qui se’n va i no tornarà…”(pag.184), està a casa la filla i no vol encendre la llum, vol seguir recordant al seu amic de l’ànima “…Somos dos gotas de llanto en una canción” (pag.185)
A casa la Godiva era el soroll infernal de la música del Mut, a casa la Mosca Morta el gos del company i ara el menjar dolç de la Nena. Ell és una persona que sempre ha fet el que ha volgut i de la manera que ha volgut i ara pretén entrar a les vides de les filles que ja tenen la vida organitzada i fer canvis.
La Godiva amb els diners del pis va obrir un bar i el Mut i el pare passaven moltes estones fora, cosa que agraeix per tal de descansar del soroll del “txunda-txanda” (pag.153) a més de trobar-se satisfet al veure que ha participat en “…reconstruir una família” (pag.154) ja que estan els dos més pendents del noi. “Un pare ha de donar exemple en tot” (pag.154). La Mosca Morta també li diu que marxa a viure amb l’Andrea a la Sardenya a Olbia, on hi te l’empresa de bugaderia industrial i una filla la Loredana, i ja li venen pensaments de la família en el dinar de Nadal. Veu que l’educació que va tenir xoca amb la que tenen elles, “…el recato ha sido siempre una norma de buena educación”(pag.190) i li explica que les normes són bàsiques en la educació i la convivència “la vergonya és una virtut, no un defecte” (pag.191) Les filles pensen que les ha comprades amb el diners que va treure de la venda del pis, perquè el cuidessin i expressen per consens que hauria d’anar a una residencia. Això el fereix, primer l’amic Bellesa i ara això, ell sols vol que estiguin al costat quan arribi el moment i no morir sol. Sols hi ha una cosa que el fa sortir d’aquella foscor i és la néta que el truca, doncs creu que ha trobat alguna cosa del seu passat.
Arriba així a la quarta part de la novel.la que titula Memòries d’un mentider sincer i que la formen 5 apartats,
1- Mentides, On recorda La República explicada pel metre Bofarull i que se li va gravar en el subconscient aquella dona donant de mamar. A la Casa de Maternitat i Expòsits, de les Corts va passar la infantessa amb bons records, i al fer 9 anys i amb un mocador de fer farcells, pelats al zero els van portar A la Casa de Caritat. La superiora els deia constantment “… que eren uns bords i fills del pecat” (pag.201) i feia servir dues paraules molt sovint, extirpar i expiar, encara que molt sovint tots els supervisors cohibien els nois amb “els turments de l’infern” (pag.203).
“No he destacat mai en res i ser un qualsevol té més avantatges que inconvenients” (pag.206)

2- Malla, En aquesta part parla de quina manera tots allà dins somniaven en la maleta i un dia sortir, marxar i arribar a tenir una família, amb uns pares i uns deures…però no arribava mai i després de la guerra encara es va omplir més de nois. Hi havia el Cisquet que tenia el pare al front en les terres de l’Ebre, també de l’Arturo. Els nois que tenien pares però que estaven a la batalla o a les presons, tenien l’esperança que els anirien a buscar, els anomenats assenyalats que eren els que els pares havien deixat amb una senyal, es dir mitja estampa, un escapulari i així sabien que tard o d’hora els recollirien però desprès hi havia els nois com ell que no en tenien. Eren formats al pati a l’espera que els adoptessin i ell sempre esperava el dia que li donessin una maleta, seria el dia de la seva llibertat. De totes maneres a ell també el van deixar amb una nota, per tant estava esperançat que també el vindrien a buscar.
Amb 12 anys va sonar el seu número, el 72, i va tenir una alegria tot i que es va sentir com un objecte de compra i venda. Tenia una maleta, de cartró, Sor Mercedes es cuidava que mengessin, que no es barallessin…estava contenta quan algun del nois marxava, era el més semblant a una mare, mentre que sor Veneno tot i que es deia Verena, trobava tots els mals fora de les parets de la casa, dons allà estaven cuidats, en els tallers aprenien a fer pa, vestits, música i d’on en van sortir nois amb professions per guanyar-se la vida. El món era ple de persones dolentes i era veritat ja que la parella que el va recollir, el feia treballar, el pegaven i no li donaven de menjar, ”Tornar allà dins es podia interpretar com un fracàs, però per a mi va ser un alliberament” (pag.219)
3- Petons, Als 14 anys va començar a fer de comptable en una oficina i ja sortia més de la Casa de Caritat, començant els desitjos carnals. Com tantes vegades li havien dit que era fill de prostituta, dubtava si aquelles dones del Barri Xino no fossin sa mare. ”Jo sempre he vist les putes com a mares de nens desesperats com jo”(pag.223)
Per altra banda qui venia de la Casa de Caritat no se’l deixava fer el servei militar i pels nois que en fer la mili es considerava ser gran i responsable, era un problema “Ni l’exercit ens volia” (pag.225) aleshores va començar a compartir el temps entre la comptabilitat i l’orquestra en les Festes Majors, pernoctant en pensions, habitacions particulars i fou en Sants, a casa de la senyora Escolàstica que tenia un fill fent la mili i necessitada de diners, que va llogar la habitació. La dona passava moltes estones cosint, el seu marit havia fugit amb una altra a l’Argentina, i l’alcalde del barri que era falangista veia en mals ulls les separacions, “…era la púrria de la societat” (pag.230).
Fou una època molt complicada per tots “Avui només els vells saben que es patir de debò: gana, fres, misèria, polls, bufetades, una humiliació rere l’altre” (pag.231) i es feien mútua companyia. Per ell, la senyora Escolàstica va ser la que li va demostra efecte i la que li va donar petons i això feia que estigués enamorat en silenci d’aquella dona. Avui en dia “S’ha passat d’un extrem a l’altre, abans tot era pecat i ara hi ha tan poc pudor que els pares van despullats per casa davant dels seus fill” (pag.246). Era una relació diferent ja que sentia l’estimació d’una mare i l’efecte d’una dona, sortien i anaven al cinema, perquè li encantava en Gary Cooper. Però la felicitat no és per sempre i en arribar el fill de la mili, ell va fer la maleta. Havia rebut una educació i considerava que no estava bé viure sota el mateix sostre “Duia a dintre meu un tresor de petons”(pag.237) i ella agraïda, li va regalar el rellotge de pènduls que havia estat del marit, fou “…el meu únic record de família, …impregnat de petons i de l’enigma d’un pare boirós que no vaig conèixer” (pag.237).
4- Gran Prix, El seu amic Arturo tenia vocació de music, i l’hi deixaven que toqués els instrument que tenien marcat Grand Prix de Paris 1912 i a ell, Sor Petronila, el feia tocar la harmònica, passant per diferents instruments encara que realment amb el que gaudia era amb el solfeig, sent el pentagrama la lectura diària de qualsevol que es considerés músic i criticant els d’ara que amb les guitarres elèctriques ho han sacsejat tot.
4- El Mundet, Al 1957 el Caudillo va venir a Barcelona per inaugurar Los Hogares Mundet.
La Casa de la Caritat havia de desaparèixer i fer-se el trasllat a Horta on tot era un equipament enorme i on hi encabirien a nois, noies, joves vells…, però en realitat eren camps de concentració. Hi havia un català que va fer fortuna a Mèxic i va voler participar en la creació d’unes instal·lacions espaioses, un asil que era semblant a una ciutat petita, “exemple de la beneficència moderna”(pag.249), eren los Hogares Mundet que anomenem les Llars Mundet i on ara ell s’hi passeja molt sovint.
Amb molt sentiment, s’adona de la ignorància que es té de la història d’un passat, on ara ja no és un asil sinó un complex d’universitats i sent tristesa saber que en el lloc on ara hi ha tant de jovent va ser un camp de concentració on es cridava visca a Franco. Molt entristit recorda la mort de qui havia estat la seva família, primer el Bellesa i ara el Lluçanes i sembla impossible que avui en dia es visqui sense respecte del que és antic i on els vells ja no comptin, els joves ho saben tot, fins i tot “Els gossos avui en dia són més importants que les persones”(pag.253)

Com a part ultima està Escriuré una carta als meus amics, on parla amb ells des de la distància i els diu que és l’ultima vegada que fa la maleta, ara que en té una de veritat, bona, l’hi dona igual. S’adona que està cansat i que les seves pròpies filles l’han acollit a les seves cases pels diners, tractant-les de hiena. L’únic que l’hi pot donar una mica de suport és la Deportista, qui buscant els orígens de l’avi s’adona que les línies que havien escrit quan el varen abandonar estaven equivocades, ja que no era La Virgen del Consorte sinó la Virgen del Conforto, i el lloc no era Orense sinó a Pontenova en Lugo. “Avi i neta” (pag.262), s’encaminen cap el poble i troben algunes respostes a les seves preguntes.. Amb nom i no amb mot parla d’una veïna, la Celsa, qui els explica sobre la tia Teresiña i a la fi pot descansar al saber que tenia mare, que no era una dona de la vida sinó que fou una bona persona que va sortir de casa als anys 30, per anar a treballar de minyona a una casa del carrer Teodora Lamadrid a Barcelona. Però en aquell temps la gent era molt analfabeta i no en sabia de lletres, d’aquí les faltes i les modificacions en les dades que van fet que no pogués trobar res. Morí amb 40 anys en el poble on va néixer, deixant un fill quan en tenia 17 de l’hereu (Miguel) del amos de la casa..
Prop de l’Església hi havia un roser que la gent devota hi penjava mocadors i robes com a peticions a la Verge i en un d’ells hi havia el mateix escrit que ell tenia el dia que el van trobar, “Cristo salve, Cristo reine, la Virgen te libre de todo mal, Amén” ( pag.266) i recorda el bolero “Madrecita del alma querida, en mi pocho yo llevo una flor….” (pag,266) No tenien res d’ella sols que era Miquel Albons i no Mallons.
Fa una barreja de records amb el que li està passant, “…cada vegada estic més a prop de la decrepitud i li veig totes les dents al cocodril” (pag.270) amb tot agraeix el fet d’haver estat a la Casa de Caritat doncs de no ser així hauria estat un analfabet i segueix recordant, com a music que és, les cançons que no són més que l’expressió d’un sentiment i que l’Encarnación, companya de l’orquestra, ho convertia en sensualitat, aquella que hauria estat la seva dona de no ser-hi l’Enriqueta. Avui el temps ha passat per tothom i ja no és el que era.
La néta i ell esbrinen el passat de la família Albons i descobreixen que en Miguel està en una Residència a la Bonanova i que va tenir descendència de la qual un fill va mori, la filla va marxar a Veneçuela i amb l’últim no es parla.
Decideix anar tot sol “Sóc el fill de la Teresiña” (pag.284) i com sempre en tots els records li venen les lletres de les cançons, “…Sin ti que me puede ya importar…” (pag.284)
Veu que el pare amb els 93 anys, te llàgrimes als ulls però no diu res i en dies successius va anant-hi, tot recordant les maletes que ha tingut en la seva vida, la 1ª va ser un mocador de farcells, que fou la que li van preparar per anar de la Maternitat a la Casa de caritat, la 2ª va ser per anar a Malla i la 3a ja és la maleta més bona per anar de casa d’una filla a l’altra i amb la que en definitiva es quedarà a la Residència amb el pare. El pare el convida a quedar-se amb ell a la Residència pagant-li l’estada i ell no s’ho repensa doncs veu que és un lloc net, que el cuidaran el resta que li queda, que la gent són de casa de bé, i que pot continuar fent les seves caminades, Pedralbes, La Font del Lleó, el Pont de Rellotge, la carretera de les aigües, Vallvidrera, i en arribar al Tibidabo li agrada veure des de dalt tota Barcelona concentrada en un tros de terreny, en un sol planell, “…i allà dalt et dones conte que tots som uns qualsevol”(pag. 291) i segueix vinculant els records amb les cançons que havien cantat i tocat “Hoy he vuelto a pasar por aquel camino verde, que por el valle se pierde en su inmensa soledad” (pag.291)
Veu des del Tibidabo el Carrer Teodora Lamadrid (on va néixer a l’any 32), la Maternitat, la Casa de Caritat i en el carrer Ponent, la Residència “Tota la meva vida junta d’un sol vistasso” (pag.292)
Ara se’n adona que sor Mercedes fou la mare que el va cuidar, més que la mare biològica que sempre va esperar i que no va conèixer i creu que hi ha casualitats que l’hi fan veure la realitat, la mare tenia un nom que l’hi començava amb T mentre que les tres dones que han passat per la seva vida tenen els noms que comencen per E i a cadascuna l’hi atribueix un adjectiu, l’Escolàstica el carinyo, l’Enriqueta la tranquil·litat i a l’Encarnació l’amor.
Finalment recull les seves coses dins la maleta, pren el rellotge, la màquina d’escriure i es dirigeix a la Residència, es dirigeix a casa.

Aquesta ha estat una novel.la aconsellable per la facilitat de lectura al mateix temps que per la temàtica, doncs parla de fets que sent novel.la, ens transporta a unes escenes que no disten gaire d’una trista realitat.
L’autor de la novel.la i en boca del seu protagonista, el trompetista, utilitza unes expressions castellanes “Sí, amb prunes, pinyons i tot això del relleno”(pag. 53) i un llenguatge característics de l’època degut a l’educació que va rebre, com cago’n Ceuta i Melilla, cago’n dena…
Utilitza molts qualificatius segons a ell l’hi sembla, substituint els noms propis per etiquetes, Mosca morta, Miracielos, Mut… a excepció de qui realment considera pròpiament com família, els seus amics, el Cisquet, l’Arturo, l’Enriqueta…

El món amb la seva continua transformació, econòmica, política, social i cultural fa que també tothom s’hagi d’anar renovant i això el trompetista ho critica, pretenent en certa manera i actuant egoistament, que les filles es vegin en l’obligació de cuidar-lo, basant-se en una educació tradicional.
Ha buscat aquella família que no va arribar a tenir en la seva infància, però no ha està possible doncs era una mica tard voler recollir tota una vida en unes setmanes a casa de cada filla, l’estimació i tot el que comporta s’assoleix en el dia a dia, cosa que el trompetista no va tenir en compte en el seu moment i ara elles ja tenen a la seva manera i amb consonància amb els temps, la seva família feta
Tot i sent inventada la seva autobiografia va saber composar-la, vestir-la amb d’altres dades i combinar la ficció amb la seva pròpia realitat. Un merescut premi Sant Jordi 2010!

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA DE MAIG 2017

La propera tertúlia de juny versarà sobre la novel·la Se sabrà tot de Xavier Bosch.

se sabrà tot

SINOPSI

     Dani Santana és el brillant presentador de les notícies de la cadena privada del grup de comunicació Blanco, quan li ofereixen per força, la direcció del diari Crònica, del mateix grup. Aquest càrrec és un regal enverinat, ja que en aquest càrrec haurà de veure quins són els equilibris entre el poder i la política que sustenten el diari, ja que en alguna ocasió és utilitzat pel director general del grup de comunicació per als seus fins personals. La novel·la comença, però, amb la carta de dimissió de Santacana i la jugada que li fan tot just l’ha presentada.
En el diari hi treballa David Cid, conegut com el Senza, el cap de societat que s’implica tan a fons en un cas de terrorisme islamista que es converteix en confident del grup, gràcies a la relació purament sexual que té amb una intendent dels Mossos d’ Esquadra, però que sap molt bé quin és el paper del Senza, què li ha de dir i què ha de fer per detenir a tots aquells que encobreix, fins que tot es precipiti.
La novel·la combina aquestes dues històries, amb la narració de les vicissituds de la cèl·lula dorment d’ Al- Qaida instal·lada a Barcelona i que vol atemptar durant les festes de la Mercè, fins que finalment, totes coincideixen amb un ritme trepidant i molt d’interès. Els secrets, les manipulacions i les mitges veritats configuren l’argument de la novel·la, així com l’ambient de la redacció d’un diari. Hom hi ha volgut veure un paral·lelisme entre la novel·l la dimissió de l’autor quan era director del diari Avui.

L’AUTOR

Xavier Bosch i Sancho (Barcelona, 21 de juliol de 1967) és un periodista i escriptor català. Va ser el creador, amb Antoni Bassas, de l’espai humorístic de Catalunya RàdioAlguna pregunta més?, pel qual va rebre un premi Ondas. Especialitzat en periodisme esportiu, va treballar a La Vanguardia, TV3, RAC 1 i va dirigir l’Avui (2007 – 2008). El 2010 va ser un dels impulsors de l’Ara. Pel que fa a la seva trajectòria com a novel·lista, destaca la trilogia protagonitzada pel periodista Dani Santana i formada per Se sabrà tot —guanyadora del premi Sant Jordi de 2009—, Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014), i Algú com tu (2015), guanyadora del Premi Ramon Llull 2015. El 2017 va publicar Nosaltres dos que fou el llibre més venut en català (i en termes absoluts) de la diada de Sant Jordi d’aquell any.

xavier-bosch

CRÍTICA

Se sabrà tot” és una novel·la protagonitzada per Dani Santacana, un periodista que presenta les notícies a la televisió, i que és nomenat director del Crònica, el tercer diari més important dels que s’editen a Barcelona. En realitat, la història comença amb el discurs de comiat de Santacana als seus caps de secció, el dia de la seva dimissió com a director, i la narració retrocedeix en el temps per explicar què és allò que l’ha dut a prendre aquesta decisió. En aquest sentit, la història té una similitud inquietant amb l’experiència real de Xavier Bosch, que va ser igual de breu al capdavant de la direcció del diari Avui. Siga com siga, l’autor ha sabut jugar amb aquesta coincidència com a esquer comercial, ja que els paral·lelismes entre la novel·la i la seva trajectòria professional són evidents, i això ha despertat l’interès de molts lectors. Bosch ha remarcat que ni ell s’identifica amb Dani Santacana, ni la novel·la ha estat escrita amb un sentiment de revenja. Però, com a mínim, ha reconegut que el dia que deixava l’Avui es va produir l’espurna que va encendre la idea del llibre.

Però més enllà de l’anècdota i al marge del morbo que provoca tot plegat, cal dir que “Se sabrà tot” és una novel·la excel·lent, escrita d’una forma directa i trepitant, per no dir que és una gran crònica periodística de la Barcelona de la bombolla immobiliària i de la corrupció, que és la mateixa Barcelona que no ha sabut encaixar la seua multiculturalitat. “Se sabrà tot” ofereix una mirada extremadament realista sobre el periodisme d’avui en dia (“un ofici amenaçat”, ha dit Bosch en algunes entrevistes), i de com els professionals treballen amb una veritat segrestada pels interessos polítics i econòmics, pels gabinets de comunicació, per les urgències de les empreses editores… però també per les pròpies rutines de producció. A “Se sabrà tot” es respira perfectament l’ambient de les redaccions periodístiques i de les rodes de premsa, però també assistim als mecanismes que s’utilitzen per construir les notícies que omplen les portades i les campanyes mediàtiques que ensorren carreres polítiques o amplifiquen els neguits i les pors de la població. En aquest sentit, tot i que Xavier Bosch hagi dit que no és una novel·la que farà que els joves vulguin fer de periodistes, penso que és un llibre que hauria de ser d’obligada lectura a les facultats de periodisme. És una història sobre la lluita entre l’ètica periodística i el poder, però també sobre els límits que ha de posar-se un periodista per aconseguir una gran exclusiva. També un cant sobre la vocació del periodisme: com va dir Gabriel García Márquez, el millor ofici del món.
Crítica del llibre a càrrec de Gustau Moreno Pérez

ALTRES TÍTOLS DE XAVIER BOSCH

ALGÚ COM TU       eufòria    homes d'honor

nosaltres dos

Nosaltres dos el llibre de ficció en català més venut d’aquest Sant Jordi 2017.

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA D’ABRIL 2017

La propera tertúlia del 2 de maig versarà sobre la novel·la “Ànima de bolero” d’Isidor Cònsul.

anima-de-bolero

SINOPSI

Amb Ànima de bolero, Isidor Cònsul revisa aquella mirada nostàlgica a un món perdut, o a punt de perdre’s, a través d’un entramat d’històries que comparteixen protagonistes i sensacions, que traspuen quotidianitat i universalitat, i que li permeten plantejar qüestions com ara l’honestedat, la traïció –des del punt de vista del traït però també del traïdor, en dues narracions paral·leles- o l’amor. És un volum inacabable, de múltiples lectures. A través de la riquesa de les seves pàgines i amb una llengua fidel a la parla col·loquial, hi descobrim una celebració a la vida en aquest paisatge que el va veure néixer i en la trama subterrània d’un conflicte que va marcar fortament el caràcter d’un país i la seva gent.

L’AUTOR

Isidor Cònsul (1948-2009)

Isidor Cònsul i Giribet va nèixer el 14 de juliol de l’any 1948 a la població de Bellpuig, a la comarca de l’Urgell.

Cursa estudis de magisteri i filologia romànica i es doctora en filologia catalana el 1991. Acabats els estudis exerceix la docència a centres de secundària i a la Universitat de Vic. Des de jove, inicia una fèrtil relació amb Serra d’Or, on publica el seu primer article l’any 1979, i el diari Avui, amb col·laboracions de manera molt regular. També ha escrit a El Temps, Cultura, l’Anuari Verdaguer i la revista de muntanya Vèrtex.

Des de sempre, Cònsul ha combinat l’articulisme de crítica literària sobre la literatura contemporània amb els estudis sobre el segle XIX. La seva especialització en la figura de Jacint Verdaguer es fa palesa des dels seus primers estudis, de manera que l’any 1986 publica el seu primer llibre assagístic, Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia, així com diverses antologies del poeta de Folgueroles. Aquesta passió verdagueriana culmina en la tesi doctoral, l’edició crítica del llibre Sant Francesch. A aquesta dedicació cal afegir l’esforç de divulgació que suposa el programa radiofònic Verdaguer, 100 anys, de Catalunya Ràdio, guanyador del Premi Eduard Rifà de guions radiofònics. No només es centra en la figura de Verdaguer, però, de manera que el 1987, juntament amb Ramon Miró, és el responsable de la recuperació del llibre Folklore de la pagesia, de Valeri Serra i Boldú, en l’edició del qual inclouen un estudi introductori.

Isidor Cònsul ha participat en diversos esdeveniments culturals de la vida literària catalana. Cònsul ha estat secretari del Centre Català del PEN Club des del 1988 i fins el 1999 i president del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional en el període que va del 1995 al 1999. Ha estat cap de redacció de la publicació Catalan Writing des de l’any 1988, on publicava, esporàdicament, algun article, i secretari de l’Ateneu Barcelonès.

A aquests càrrecs i intervencions en la vida cultural catalana, i a la seva carrera com a investigador del llegat literari de Jacint Verdaguer, s’hi sumen la publicació del llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària, l’any 1995, on l’autor reflexiona al voltant de l’estat de la literatura catalana contemporània, i continua la seva activitat com a articulista, activitat premiada l’any 1997 amb el premi Nit de l’Edició-Atlàntida al millor articulista en català. L’any 1998 Isidor Cònsul va acceptar el càrrec de direcció de l’editorial Proa. Prèviament, havia estat director de la col·lecció “L’Esparver Llegir” a l’editorial La Magrana.

A partir de l’any 2002, i publicant paral·lelament altres estudis sobre Verdaguer (Jacint Verdaguer/Joan Maragall: jocs de miralls (2002), l’antologia Els bordons de l’arpa (2002) i Perfils de Verdaguer (2003)), Isidor Cònsul inicia la publicació, juntament amb Joaquim Molas, de l’obra completa, en edició crítica i molt elogiada, del poeta, en quatre volums: Prosa, 2002, Poemes llargs. Teatre, 2003, Poesia 1, 2005, i Poesia 2, 2006.

L’entrada al món editorial atura la seva activitat crítica però estimula la del narrador. En aquest sentit, Isidor Cònsul ha escrit obres en prosa de caire autobiogràfic, on ha desenvolupat un estil propi entre el dietari, els records i la crítica literària: Cinc estacions: un dietari (1998), En el nom del pare (2004) i Tractat de Geografia, guardonat amb el premi Marian Vayreda d’Olot el 2008.

Cònsul no només ha estat crucial per a la recepció crítica però sobretot popular de l’obra de Jacint Verdaguer o del Tirant lo Blanc, per exemple, sinó que també ha contribuït decisivament a la consideració de gran literatura novel·les catalanes com el Camí de sirga de Jesús Moncada o la Pedra de Tartera de la Maria Barbal. La seva tasca com a editor i articulista ha estat d’una importància cabdal en les lletres catalanes.

Mor a Barcelona el 27 d’agost de 2009.

Fou soci de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes), i el PEN Club.

ALTRES TÍTOLS DE L’AUTOR

cinc-estacions en-el-nom-del-pare llegir-i-escriure TRACTAT

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet

En Isidor Cònsul nasqué a la comarca de l’Urgell al 1948 i tenint com a referent a un mestre de l’etapa de la seva escolarització va agafar el camí de les lletres, primer com a crític de la literatura catalana i més tard s’embarcà com a autor de llibres, sent un devot patriota que defensava amb la seva ploma.

Va fer entre d’altres l’Anima de bolero, que ve a ser una barreja literària entre la història del seu passat, on hi han reflectides memòries amb arrels d’un poble de la Ribagorça i terra del pare, l’Espès, i parts que al no tenir documentació històrica provocaven una llacuna en la seva memòria i com a conseqüència hi adjuntava la imaginació amb un polsim de ficció.

Així dons aquest llibre Anima de Bolero, està estructurat en diferents apartats i en cadascun d’ells es reviu en primera persona la crueltat, punyent i feroç d’una Guerra que va tenir lloc en aquelles terres i que tant ben descrites i dibuixades ens ha plasmat el seu autor amb la seva dòcil escriptura.

Així doncs, en aquesta part del llibre, El grill, dedica cadascuna de les línies a l’àvia que amb els seus 92 anys reconeix l’existència més que aparent d’unes llacunes de memòria que l’impossibiliten recordar el que ha fet en un moment però, que reviu de manera clara i vivencial la història del seu passat, quan va arribar per primera vegada a aquelles terres.

En els seus records hi tenen cabuda la mort en mans del FAI del mestre del poble pel fet de ser creient, com també de mossèn Anton que va ser perseguit, i també del seu promès en Cisco que fou rabadà a Ordino, “Ves qui m’hi fa pensar si no la mateixa mort que s’acosta i m’ho recorda” (pag.20)

Per ella aquest fet del record tant proper es deu a la proximitat de la seva mort.

Procedent d’una família amb la necessitat com a vivència del dia a dia, va marxar de ben petita d’Ordino cap a Andorra per servir a una casa de bé, però amb la mort de la mestressa en mans de l’amant i ella violada pel marit, Don Guillem, al cap d’uns anys va tornar cap Ordino, mentre se sent el comentari “…ton pare es clavat…si portés barba, seria el retrat viu de Don Guillem” (pag. 24)

En la part de Tríptic d’agost, la tieta Maria recorda com varen ser els dies de guerra a Espès on la gent per salvar-se de la mort era capaç de denunciar fos qui fos, com en mossèn Ramon, capellà de casa Sabater i els tres capellans a qui van afusellar.

Els anarquistes cremaven les esglésies i n’hi havia, com en Valero d’Alins, que aprofitava per prendre els calces, les figures…i les venia. Van ser temps (1936) on la gent havia de fugir cap a França per no ser afusellats com l’oncle Juan Antonio (que era pastor) i l’oncle José (que era l’hereu).

Hi ha una recopilació de cartes que donen a conèixer el passat del que va tenir lloc, i una d’elles, de la Superiora de la Llar de la 3a edat, que parla d’en mossèn Ramon, on ell és qui expressa de forma escrita el pensament que el turmenta i que durant anys l’ha acompanyat el fantasma d’en mossèn Joan a qui va delatar “només volia salvar la pell” (pag.31) “Hauries pagat el que fos per morir, però no te n’has sortit” (pag 33)

Hi ha unes cartes també, escrites i no enviades d’Àngel Ariño (President del comitè) qui va viure amagat fins el 1944, dons era perseguit per no deixar cremar l’Església, i que van dirigides a la seva dona Aurora Castel, (qui va morir d’enyorança) custodiades en els arxius de la Guàrdia Civil de Salamanca, on expressa el seu sentiment a la dona, la seva venjant-se per la mort del seu cosí en mossèn Joan i la convicció que aquells qui havien derrotat el Feixisme a Europa serien qui també vencerien a el carnisser gallec com anomenava a Franco, però es va trobar que els comunistes eren els mateixos i aconsellava que estesin alerta dons s’obrien els correus enviades.

no es pot construir res que sigui just sobre la mort dels innocents”pag.35

En l’apartat El panissar de Móra ens parla de la botiga del Mullat que era un lloc on s’hi trobava de tot, des de pots de pebrots fins a sandàlies, i tocava varies tecles sent considerat en el poble un jueu avar, que tant el podies trobar en la botiga, a l’Ajuntament fent suplències o bé a la barra del bar que va instal·lar prop la botiga, però com tothom tenia un passat i ell també el tenia. “De la nostra companyia vam sobreviure una dotzena escassa…aquella nit del 38…ens buscaven els avions alemanys…i teníem els xiscles dels moros al clatell…La República havia perdut la batalla de l’Ebre” (pàg 42), i amb 83 anys moria a Mora d’Ebre.

Eren temps difícils on no s’estava segur enlloc, i en Sota les bombes ens expliquen que les fugides eren constants, carregats amb “quatre plats, quatre cadires, un matalàs de crin i una taula” (pag. 44). Al 1904 van cridar al pare (l’avi per part de mare) a la guerra i la família de 7 fills, van anar a casa la padrina de cal Sabaté, la gent moria amb els bombardejos davant els ulls, “…és molt trista una guerra. Tant de bo que no en vingui cap més” (pag.50)

Els objectius militars eren…com es pot entendre i justificar, que moltes bombes esclatessis al cor de la ciutat…com la destrucció de Gernika…que pels Heinkels alemanys…no era un objectiu militar, sinó un símbol del País Basc” Pag. 51, ordenant als militars que bombardegin el poble de Bellpuig, dient que hi havia un polvorí quan en realitat era un hospital de sang, “eren assassins de la FAI” (pag.58), volien controlar la població i ho feien a base de tenir-la atemorida.

La moralitat era entesa diferent, on mirar una dona amb banyador quan s’anava a Salou, era immoral i indecent, quan realment es tenia una imparcialitat i sols es buscava venjança “’l’autèntic pecat moral, era la dictadura de Franco” pag 55 “…en Franco…tan cruel i sanguinari com ho van ser Hitler i Mussolini…”(pag.59)

arbre_isidor

Les revenges que es donaven en l’època de la guerra civil donaven lloc a que les persones no tinguessin cap valor per la vida, segons ens explicava l’oncle Rafael, i en aquella època o bé es treballava construint els túnels de Viella o bé es traginava amb el bestiar. Tal és així que mentre es traslladaven les ovelles (propietats de diferents amos) cap a Cerdanya i durant 6 dies i nits, en Bassau, el caporal que era molt amic amb el germà gran, (corroborat amb una foto on hi eren junts amb una altre personatge que no es reconeix) li explicar qui va matar el germà José. Sent íntims amics en Jose i en Javier de casa Fortià del Pont de Suert, van tenir una baralla un dia que anaven beguts, i en José li va treure l’ull amb una ampolla de vidra havent-se de posar un ull de vidre, vet aquí que aquest apartat l’anomenés així, “…amb la llei del silenci de l’exèrcit…ningú no treia mai l’entrellat…” (pag.65) Poc temps després en Javier es va fer de la legió i en entrar al poble va anar a buscar a en José i el va matar i a la Carmeta després de violar-la també la van matar.

Així dons quan va veure el moment oportú i va fer el mateix, el va matar, era el tercer de la fotografia.

La gent sortia d’un temps difícil, comentava l’oncle Rafael, i posaven a vendre els animals abans no els hi prenguessin els milicians. “la pagesia sortia de dos anys seguit de sequera, de collites migrades arreu…” (pag.70), doncs fins que no es posés en funcionament el tren per anar a les fires de la Pobla de Segur els animals havien de recórrer un camí durant dos dies des de Bellpuig, convençuts que a Organyà es treien més diners pel bestiar.

Ell va deixar la dona a punt de dona a llum i estan en la muntanya tenia sensacions, com presagis que alguna cosa no anava del tot bé i la trobava a faltar, tot venint-li records del bolero que tan els agradava “Te quiero más que a mis ojos, te quiero más que a mi vida, más que al aire que respiro y más que a la madre mía” (pag.74) i com de manera telepàtica també ella el recordava en aquells moments d’un part que cada vegada es convertia en més complicat “Són uns tous i uns sentimentals, s’estimen amb bogeria i tenen Ànima de bolero” (pag. 75) qué és com va anomenar a aquest apartat del llibre a més de ser el nom del llibre. Es troba de tot això, un escrit que ve a ser un dietari on explica la complicació i el patiment d’aquelles hores eternes en les quals que es va donar a llum i que va tenir un final molt trist “I a l’edifici del mas, des del pou de l’era fins a la teulada, se li acaba de posar la pell de gallina” (pag. 77)

A les obres, a les explosions de la muntanya per fer els túnels, i amb el fred intens de l’hivern, es deixava de treballar i aleshores es feien altres feines, com va fer a casa dels oncles, a les Ferreries d’Ovarra, on feia de mosso i cuidava el cosí malalt.

Molta gent havia venut els animals i les terres i marxaven a la capital o altres indrets,

Eres la noia d’Espès i vaig quedar bocabadat” (pag 79)i “Tenies l’aire rialler i el tracte dolç…” (pag 80) i els pares en veure que passaven moltes estones junts, conversant i cuidant del cosí, preparant-li l’ Aigua d’espernallac (nom que rep aquesta part del llibre) que l’utilitzaven per curar qualsevol malaltia, van fer el possible per tornar-la a Espès, dons ja li tenien un pretenen que com espècie de contracte realitzaven les famílies per assegurar el nom i el patrimoni.

Però era tal l’amor que sentia en vers la noia, que també va marxar darrera d’ella, convençut de trobar feina en un altre indret. Però no era possible consolidar aquell amor davant la negativa familiar i al cap d’un temps va tornar a Ovarra, on el treball intens és el que el feia no pensar.

Treballant en l’obra va començar a pujar de categoria fent-se empresari i compaginant amb estudis que la germana l’imposava doncs de petit no els havia acabat. D’aquesta manera amb esforç i sacrifici es va establir per compte pròpia i al cap dels anys, cap el 1975 es van tornar a trobar. Ella la Marieta de Jansaura, no s’havia casat perquè el xicot de les Ferreries d’Ovarra, va morí a la guerra però tot i així el pare seguia sense permetre el casori i així s’anaven veien fins que va morir i pocs després li seguí la mare.

Després de tant de temps vivint un amor impossible i a la vegada d’amagat, ara amb 65 anys ja no es casarien i ell va optar per vendre’s l’empresa i demanar-li que li fes companyia a la Residencia de Paüls, “He trobat que era l’home més feliç del món per sort de despertar-me sabent que eres al llit del costat...”(pag. 87), donant a entendre que ella va morir i després de tant de temps d’esperar-la “ Tu has estat la meva aigua d’espernallac, sé que no aguantaré gaire temps sol, perquè viure, si no hi ets, no té cap sentit. Espera’m …no trigaré…” (pag. 87)

L’oncle Josep portava els pares al balneari perquè durant dues setmanes es refessin i després tornaven a Bellpuig però mentre sopaven va reconèixer a Virgili, i a qui dedica aquest a part del llibre, mestre de la seva infantessa qui, recordava, tenia una afició molt consolidada, l’apicultura, fins el punt que les seves classes eren d’allò més divertides on “predicava la bondat de treballar en comú, com les abelles...” (pag. 97) i en acabar per berenar els donava una llesca de pa amb mel que prenia del rusc “Segur que hi havia una filosofia en aquella dedicació a les abelles, una ànima a la recerca de l’equilibri i harmonia” (pag 92) però també el recordava per trets característics com el fet de ser daltònic i per aquest motiu l’ajudava a pintar imatges que feia a la pissarra. En Virgili, el mestre, volia trencar amb el passat, amb la tristesa de la pèrdua del seu fill per un llamp i no saber-ne res, “tots hi vam perdre tant, en aquells anys” (pag 95) per això havia marxat i refugiat en la seva solitud.

En aquesta part del llibre recorden de la infantessa Els reis de França, i que durant la Postguerra a tot arreu i en aquest cas a Bellpuig, hi havia molta escasses de tot, eren els anys del racionament i des de França els tiets (Raimunda i Miquel) portaven per reis una caixa de bombons, que molts cops ens arribava oberta ja que les administracions tenien permís per obrir els correus. Però un any el que van rebre va ser una carta on la tieta posava de manifest el seu mal estat, i sense pensar-s`ho més, marxaven cap a Parthenay, França.

Amb el cafè m’ha dut un bombó…les xocolatines sempre m’han dut la memòria feliç dels llunyans Res de França…records d’infantessa…” (pag 109).

Els tiets es separaven, doncs havien descobert la doble relació amb la secretària Josette. Aquest fet va propiciar que els cosins es conegueren en persona, en Gerard de quasi 50 anys, sense feina i vivint amb la mare i la Cathy, “sobre el taulell d’escacs, el càncer encara no l’ha vençuda però li porta molta d’avantatge” pag. 108). i mantingueren una llarga conversa, posant-se al dia de les arrels familiars, en Miquel “era la joguina de ca Lluvic d’Espès” (pag 106) sent el 7è dels germans, en José l’hereu, en Ramon mort per un llamp, en Juan Antonio el pastor que va marxar a Franca al 1936 per no ser assassinat, en Manel el meu pare que fou mosso a Bonansa, la Maria, el Rafel que va ser rabadà i en Miquel que amb 3 anys se’l va endur la família que no tenia fills de França i qui es va casar amb una noia rica (Raimunda) de la zona (els tiets francesos)

Ca Lluvic

arbre_bolero

En fer-se els túnels a Espès, que ara ens permeten de passar pel seu través tot i que amb certa angoixa i ànsia de sortir d’ells, ens explica l’oncle José, les explosions, a la mare li recordaven els bombardejos de la guerra i a Ca de Lluvic es reunia tota la família, s’explicaven històries “…i l’avi feia de prestador…” (pag 113), la mort de l’avi degut a una coça al ventre del matxo, que el van enterrar vestint-lo amb una roba on hi guardava els papers dels creditors, com també la història de l’Escanyat que volia robar a tot el poble d’Abella aprofitant que estaven a missa, dins l’Església de Sant Julita i fou l’hereu de Paüls, Faquín de Barravés, qui va socórrer el Poble… que fou la part del llibre i el causant que arribés a escriure el llibre.En Isidor Cònsul al 2009 ens deixà després d’una lluita contra el càncer, però en el seu llegat ens va transmetre la importància del poder de l’escriptura i que el lector gaudís de la lectura, com ell, qui mirant una foto d’un llibre, “…un vellet cofat amb pell de conill, calça curta arran de genoll, faixa i avarques…Duu camisa blanca, una armilla mig botonada…i un totxet que deu ser de freixe a la mà dreta… ” (pag. 116), va voler esbrinar, com a crític que era, si tot el que es deia d’un temps passat era cert “…Joaquín Barravés…personaje de leyenda entre sus hazañas destaca la liberación del pueblo de Abella… (pag. 116)

Conclusió:

Ha estat una narració pedagògica utilitzant un llenguatge propi de l’època, en la qual els seus personatges vinculats a la història d’un poble, han donat la seva versió d’uns fets i vivències que tot i repartits en els diferents apartats que l’autor ens ha classificat, han estat actors d’una única família i per tal de saber en quin moment ens documentava cada personatge, doncs es feia un pèl dificultós i en certs moments una mica feixuc, he intentat de fer un mapa conceptual, on l’Isidor, l’epicentre d’un marc històric, ens ha fet coneixedors de les seves arrels i a través d’ell d’una petita part de la història d’un poble de la Ribagorça.

Amb aquest llibre també ens ha donat a entendre que tots i cadascú de nosaltres tenim un fons històric que si ens endinsem en els nostres avantpassats ens poden donar llum de les vivències, com l’autor ens diu amb la documentació que va trobar en un bagul d’en mossèn Jacint Verdaguer.

S’ha gaudit de la seva escriptura reflectida en dos plànols: els anys esfereïdors de fam i mort a la que es van enfrontar durant una Guerra i que mai ningú hauria d’oblidar i el moment present de l’anhel perseguit per trobar la informació veraç i així fer-nos coneixedors a través de la seva transmissió.

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA DE MARÇ 2017

El 4 d’abril la tertúlia literària versarà sobre la novel·la “Quan en dèiem xampany” de Rafel Nadal, on l’autor narra la vida del seu besavi.

9788466417303

SINOPSI

A setze anys, orfe de pare i mare, Francisco Oller abandona Cassà de la Selva, viatja al nord en busca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa.
Allà hi cria quatre fills de personalitats fortíssimes: l’Angèle –la baba Angèle–, la valenta; l’Hélènne, la rebel; en Louis, l’insatisfet, i la misteriosa Yvonne. Rafel Nadal construeix una saga familiar que transita pels cent anys més convulsos de la història d’Europa: la Primera Guerra Mundial, el crac del 29, la persecució nazi als jueus, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i el renaixement europeu de postguerra.
Amb prosa rica i evocadora, aquesta és una història de tenacitat, sacrificis, amors, odis, traïcions, èxits i fracassos, que transcorre a cavall del xampany i del suro, entre Reims i Catalunya, i ens acosta a noms tan glamurosos com Veuve Clicquot, Roederer, Heidsieck oTaittinnger.

”A casa, sempre que es destapava una ampolla de xampany, el pare demanava el tap, l’observava atentament amb cara d’entès, el flairava i el feia rodar entre els dits buscant la marca del fabricant:
—Bon tap —sentenciava molt solemnement quan hi reconeixia les inicials «FO» o els segells «Connex» i «Primus», que l’identificaven com un tap fabricat a Francisco Oller – Bouchons à Champagne, l’empresa familiar especialitzada en la fabricació de taps de suro per a cava i xampany.
Després, tots ens l’anàvem passant i li donàvem la raó, fent que sí amb un cop de cap, tot i que en aquella època no sabíem res de carracs, de discos ni de mànecs.”

Rafel Nadal per escriure la novel·la ha comptat amb un exhaustiu procès de documentació que l’ha portat a investigar cartes, fotografies i dietaris de l’època per poder oferir una obra el més acurada possible.

 

L’AUTOR

2013_11-rafelnadal

Rafel Nadal i Farreras (Girona, 1954) escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment a 8TV, RAC1 i TV3. Ha estat director d’El Periódico de Catalunya de maig de 2006 a febrer de 2010, període durant el qual el diari va rebre nombrosos premis, entre els quals el Nacional de Comunicació. És autor d’Els mandarins, un llibre de retrats sobre el poder; Quan érem feliços (Premi Josep Pla, 2012), una obra de referència de la literatura de la memòria, i Quan en dèiem xampany, sobre una saga familiar a cavall de Catalunya i la Xampanya francesa. La maledicció dels Palmisano (2015), la seva darrera novel·la, ha estat traduïda a catorze llengües.

la-malediccio-dels-palmisano_rafel-nadal_201506260937 QUAN EREM FELIÇOSsenyora stendhal

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet

En Rafel Nadal i Farreras, és un periodista i escriptor nascut a Girona a l’any 1954 i que obtingué el premi Anglada al 2014 amb la novel·la Quan en dèiem xampany.

Quan en dèiem panxamy és una novel·la narrativa de fets reals on dóna a conèixer la situació familiar d’una època gràcies a tot un seguit d’investigacions, a la memòria històrica d’un passat i a les actuacions que realitzen, el propi escriptor en Rafel Nadal i el seu germà Jaume (advocat), dirigint-se al banc on guardava la caixa forta de la fàbrica situada  a St. Feliu de Guíxols, custodiant diners, les escriptures, el testament del besavi, plànols de la màquina de l’empresa, fórmula de la cola dels aglomerats d’Oller, llibretes…i per tal d’esbrinar, lligar caps i  donar una resposta a la situació agafen el testament, les cartes familiars i la llibreta on hi ha anotacions del temps quan el besavi va quedar orfe amb 15 anys i “ quan la fil·loxera havia arruïnat  Catalunya” (pag.17)

L’autor estructura el llibre en dues parts i d’una manera un tant objectiva transcriu tota aquella informació que va rabent pel diferents canals. Així doncs comença el llibre parlant d’en Francisco Oller de Can Parò, hereu degut a l’infortuni de la vida dons el germà gran va murí als 4 any i d’en Calau  el seu millor amic, amb qui  anava a “caçar bolets” a les Gavarnes.

A dalt del cim en Francisco li diu al Calau que marxa a França que allà no hi ha futur i el senyor Forns li dona classes de Francès.

Així doncs el dia de 1885 el vaixell, Verge de Montserrat, ja està en el port i és qui l’ha de portar fins el seu destí, marxa cap a França emportant-se els estris del pare de tallar el suro i la medalla de la Mare de Déu dels Àngels, les llibretes heretades de colors blava-verd i vermella-negra,  el llibre que li donà en Forns (Le Comte de Monte-Cristo) i la granota dins d’un pot que li porta en Calau.  Així dons en Francisco començar la lectura del llibre i reflecteix en el seu diari tot el que li havia fet pensar el llibre, catalans pobres a França, sorgint incerteses.

En Rafael Nadal pren les cartes, que de manera cronològica el guiaran per la vida del besavi.

  • La carta de Jaume Coris o de Francesc (fill) família de Tapers catalana que van marxar a França, datada del 1891, donant a conèixer la SAGA Oller com a tapers i la possibilitats d’anar a treballa a Épernay una vegada casat “la posició i el salari us permetrà començar una nova vida, molt de gust dels vostres sogres, que veurien assegurada una posició millor per a la seva estimada filla” (pag.35).
  • Del besavi que des de Ëpernay li diu a la germana (Agnès) que estan instal·lant-se i que aviat començarà el seu projecte. S’havia promès amb la Joana Viader del Mas de Bescanó,  amb qui va tenir descendència, l’Angela, la Hélène, en Louis i la Yvonne, tots els naixements acompanyats de dinars de celebracions amb menús cada cop més sofisticats, i en cada naixement hi havia un postra característic obrint-se una ampolla de xampany fent el gest característic, “agafar el tap, se’l mira amb deteniment, se’l posa sota el nas i exclamà: excel·lent”(pag. 45), les costums i la llengua francesa de la besàvia Joana Viader donava una educació basada en els valors de l’ordre, el treball i l’estalvi Amb la guerra civil espanyola fan venir la família que havia marxat a Cassà, Girona.

El 4 de setembre de 1914 els alemanys bombardegen Reims i el besavi exclamà “ningú no sortirà de casa  sense el meu permís”(pag. 57), no acceptava la situació que estaven vivint  doncs considerava com podia ser que dos països com França i Alemanya estiguessin lluitant  “ A la guerra els nois es disciplinen, es fan forts, assimilen valors importants...” (pag. 62), però no era el mateix la pedagogia que podien fer a la crua realitat del moment, on varis nois van moris i altres havien patit amputacions.

 El 19 de setembre la catedral i la fàbrica de Reims són bombardejades, optant que tothom ha de marxar a Cassà amb la tia Agnès i la filla gran vagi a dirigir-la donant-li la medalla de la mare de Déu dels Àngels i ell es quedava per aixecar un altre cop la fàbrica de Reims junt amb l’encarregat Joan Rich, que el va portar de Cassà amb 14 anys, honrat, treballador i complidor, valors que el feien home de confiança en la família Oller. “el foc li acabava de cremar l’obra de trenta anys de treball tenaç i no sabia si als seus quaranta-sis anys trobaria les forces necessàries per tornar-s’hi a posar”(pag. 80), cap a Cassà.

 Mentrestant la filla més rebel l’Hèlene, es desentenia de la família i havia anat a la fàbrica en ple bombardeig, tenint  la sort d’anar a parar als sòtanos de les caves Champion que estaven condicionades  com a escola degut als atacs,

 L’Àngela es va fixar amb en Joaquim (Jo), de can Nadal, una de les principals famílies proveïdors de suro dels grans tapers de l’Empordà,  qui seria l’avi patern. Es va casà i van anar a  viure a la casa anomenada Can Xerric pel soroll de les sabates que feien encara que era nombrada can Nadal després de la guerra, petit castell amb jardí i una figuera de coll de dama. Degut a l’actitud liberal que tenia l’Àngela xocava amb la sogre i sempre estaven discutint.

A Cassà, al haver-hi poca feina  hi força emigració, els fills de Federico Vidal (encarregat d’una fàbrica de taps) i la Teresa Gros (cosidora de Cassà), en Domingo i en Toribi marxen cap Alemanya on moten la bodega Germans Vidal, fent-se portar dues noies de Cassà per formar una família. De la casa Jubert els van enviar dues noies amb les qui es van casar i vet aquí que del matrimoni Toribi Vidal i Quimeta Jubert nasqué la Maria Teresa qui es casaria amb en Francisco Nadal, net del vell de can Paró, el besavi.

En finalitzar la guerra, es comença la construcció i al cultiu de les vinyes, intentant retornar a la normalitat i el restaurant el Cercle és el primer que obre les seves portes i rep el productors de xampany.

El besavi veient la situació de la filla Àngela, amb els fills i la casa, decideix fer-la venir a can Paró i que en Louis sigui el que porti la fàbrica de Cassà (Catalunya) i deixi el despatx d’Épernay, proposta que el jove no accepta “Aquí hi ha el cervell comercial d’Oller, a Cassà només es fàbrica” (pag.122) i l’actitud d’en Louis el fa disgustar “ l’esforç, el sentit comú, la rectitud, la diplomàcia i la perseverança són factors indispensables per triomfar a la visa” (pag.124) En Louis marxa de Cassà i deixa la fàbrica.

Ara eren dos els fills que havien marxat però tot i així, els seguia els passos per tal d’ajudar-los a través d’amics com en Ernest Kiefer, que sabia de tots els assumptes empresarials, familiars i extramatrimonials, i que faria de mediador en les baralles entre pare –fill, aconseguint que tornés a treballar amb ells a Épernay però sense viure a la casa familiar.

Amb la millora en tots els camps, producció i família, tornen a la vida normal d’abans i als estius la Joana i la família van de vacances i el besavi fa la ruta de contactes de proveïdors per Itàlia i Àfrica, però sempre  acompanyat per una dona que no era la seva, la Mademoiselle Frouchard, l’Aimée, què sols veia a l’estiu.

Com a persona emprenedora que era el besavi, amb inversions arreu, adquireix la casa de la platja dels Pescador a la Costa Brava convertir-la en un hotel que va anomenar Hotel Rocafosca. Així en Joaquim portava la planta d’Oller a Cassà i es va responsabilitzar de les obres de l’hotel i l’Àngela amb el negoci de la fàbrica i amb els 5 fills (Josep, Francisco, Conxita, Manel (el meu pare), Narcís, Jordi, Lluís i Maràngela), havia de posar ordre i “va començar a aplicar la disciplina i el rigor que li havia inculcat el seu pare”(pag.154)

En Louis es casava amb la Suzanne Chapuis, la filla dels banquers de Reims i van tenir la seva filla Mónica, per tant el cognom Oller havia quedat extingit doncs el besavi sols havia engendrat  un noi.

L’Yvonne, fantasiosa, que es passava hores i hores en el jardí olorant les flors i mirant els peixos marxa a passar l’estiu a casa dels Besserat que estaven encantats de tenir-la. El besavi pretenia casar-la amb el fill Devaux (Pierre) per tal d’ajuntar les dues famílies, la del suro amb la de la xampanya, però ella no volia. Tot i així s’hi va casar contra la seva voluntat fins el punt de no perfumar-se el dia del casament per evitar recordar aquell dia, doncs associava els olors als viatges que feia de manera que quan olorava un perfum recordava el lloc i les aventures que havia viscut portant el perfum. Pocs dies després va descobrir que en Pierre tenia una amant i això la va fer decidir, se’n tornava a casa. Més endavant s’establiria a la Rue Buirette, a prop dels besavis, i treballaria a les caves Besserat.

Amb el crac del Wall Street al 1929 la fàbrica de Reims, de Cassà, i l’empresa Oller va perdre guanys i fins el 1954 no va recuperar les vendes.

Al 1936 començava la guerra obligant a marxa exiliats cap a França, “la Conxita, el pare en Narcís i els bessons” (pag.183) embarcant-los com a fills d’en Louis i trobant-se amb en Josep i en Joaquim que també “fugien de l’exèrcit republicà” (pag. 186) desembarcant a Marsella i el besavi a Reims feia una repartició en diferents cases familiars, “la Conxita i els bessons es van quedar amb els besavis, a la casa de la Rue Clovis; el pare i el Narcís van anar a parar amb la tia Yvonne, a la Rue Buirette; els dos grans, en Josep i en Francisco, van ser acollits a la Rue Condorcet per en Louis” (pag. 187), la Mariangela es va quedar a Cassà que més tard es casaria amb en Pepito Farreras (avi matern del narrador) i  en Ernest Zeh que era jueu va haver de marxar a Rotterdam tot dient-li al besavi “quan sigui al meu país d’acollida et comunicaré les possibilitats de distribuir taps de la Maison Oller als xampanyers de Stellenbosch” (pag.199) però l’Àngela patia pel germà, que s’havia fet frare ja que “estaven matant molts capellans” (pag.202), aconseguint fugir a França.

Davant del perill el besavi va demanar que l’Àngela i en Joaquim tornessin a França i que en Louis ja baixaria a Cassà a mantenir la fàbrica, i així ho varen fer. El pare sabia que ser “catòlic i benestant, dues condicions suficients per convertir-los en objectiu dels revolucionaria” (pag. 215). L’alcalde de Cassà, Josep Dalmau passava per Perpinyà i donava notícies de la situació.

En acabà la guerra van tornar a Cassà i el besavi va començar de nou  sense els arxius, els cotxes, eines…tot havia desaparegut, i mentre tots estaven a missa ell redactava cartes als seus clients i amics de sempre oferint un altre cop el seu servei de proveïdor de taps.

Tot començava un altre cop i més endavant va voler expandir-se per la zona del Penedès de Barcelona amb el seu amic Manuel Raventós, primer productor de xampany del país. Malauradament hi va haver la mort precipitada de la dona d’en Raventós i després de donar el condol i al cap d’uns dies, la casa Codorniu els feia una gran comanda de taps. Però mancaven les matèries primeres per tal de fer la feina i els permisos que degut a la guerra no podien exportar.

Ara 25 anys després de la crema de la fàbrica, el besavi es trobava abatut no sols per les guerres a Espanya, les fugides dels seus familiars de la pròpia família sinó ara també per la pena immensa de la guerra a Europa, ell que “l’admirava i que inspirava totes les seves accions” (pag. 249) va fer una retirada a l’hotel Rocafosca i des de allà va rebre les cartes dels amics i del notari per fer el testament dons cada dia es troba més dèbil per fer front al dia dia.

El besavi morir l’hivern del 1941 amb la pregunta de què és el que no havia fet bé!. però el que no va arribar a saber era que l’Yvonne si que havia aconseguit el somni que perseguia el besavi, va “forjar el maridatge entre el suro i les vinyes, i la família Oller passava a tenir un peu a la fabricació de taps i un altre a la producció de xampanya d’altíssima qualitat” (pag.265).

Amb aquest breu però intens resum de l’estructuració familiar i de les constats guerres “Primer la gran guerra, després la crisis del 29, més tard la guerra Civil espanyola i ara Europa” (pag. 245)  el narrador ens acaba la primera part del llibre on ens deixa amb la incertesa de com el besavi, amb les constats anades i tornades entre França i Cassà, mora sense saber què va ser de la seva constant i ansiosa competitivitat per aconseguir fer-se un lloc en aquella societat del moment i la unió familiar en torn a l’empresa de la Familiar Oller, però ara amb la seva mort la família s’estava dispersant.

L’Àngela (la Francesa com li deien en el poble) va anar a viure a can Nadal a la mort dels sogres, on es resava el rosari cada dia i tots asseguts el començaven i l’acabaven encara que fins arribar al final anaven fent feines com tancar els porticons, les portes…L’avi Pepitus es va endur el pare per treballar la fusta de Farreras. Encara en guerra l’Yvonne s’estava a Cassà i anava a visitar a la tia Conxita i a Josep Ruscalleda que havien tingut a la Montserrat, després d’uns mesos de morir el besavi.

Amb la 2a Guerra Mundial en Domingo i en Toribi havien començat el negoci i havien format una família, en Domingo va tenir dos fills, la Francisca i en Frederic i en Toribi va tenir el Joaquim i la Maria Teresa, per això es negaven a deixar allò que havien construït en tant d’esforç. Però a la fi van haver de fer un pensament de manera que van deixar marxar a Cassà, la Maria Teresa que festejava amb el Francisco Nadal i Oller  i en Quim Vidal es va convertir en el metge de la família.

Per aquella època hi van haver falsificacions de ampolles de xampnya amb el tap de la Maison Oller, que s’havia d’esbrinar, per això al 1949 l’avi Joaquim va viatjar a Reims per trobar-se amb en Louis acordant que farien taps diferents pels diversos clients i d’aquesta manera esbrinarien el falsificador.

Van saber-ho però no van realitzar cap denuncia, tant sols van enviar una carta dirigida al client al qual no van subministrar més taps de la casa FO.

El besavi havia fet la repartició de l’herència i les germanes havien cregut més idoni que fos en Louis qui fos l’antecedent del besavi encara que per ell “sempre semblava que tot estava malament, que el món era un desastre i que ningú no feia res ben fet” (pag.321), escrivint cartes exposava el seu mal caràcter, a l’avi Joaquim i al tio Francisco Nadal, qui seria el director de Cassà,  mentre la Conxita acabava de tenir a la Isabel.

La besàvia va morir el 1951 i fou quan la seva filla l’Helena després d’anys d’haver marxat, quan li digueren “Hauràs de triar en Joan o la família” (pag.327) havia tornat, però no sentia cap remordiment del que havia fet.

En Louis amb la seva exigència heretada va aconseguir fabricar els taps d’aglomerats, va fer “la  primera màquina Thiérion per mecanitzar l’encolatge de les peces” (pag. 329) dels taps d’aglomerat i la seva filla, la Monique al no poder casar-se amb el seu cossí,  Narcís Nadal ho va fer amb en Toni Tarrés, marxant a Espanya i deixant sol seguint les passes de l’avi, sol amb l’empresa. Aleshores en Louis va proposar  a en Francisco (fill de l’Helena) per portar l’empresa qui va vendre la seva empresa per traslladar-se a Reims.

Més tard destitueix a l’avi Joaquim i incorpora al fill de l’Àngela, Francisco Nadal, i aleshores els nebots molestos per la seva actuació li  adrecen una carta de la que més tard s’havien arrepentit però que definitivament  “trencava  la relació familiar” (pag.341)

En Rafael Nadal, el narrador i el besnét d’en Francisco Oller, a l’any 2013 per tal que li certifiquin tot el que fins aleshores havia anat recopilant, es dirigeix a casa de la tia Conxita a Cassà, qui li corrobora que el seu avi Joaquim era bon home, complidor, honrat i els proveïdors i clients l’apreciaven, sent el germà Josep qui va impulsar el tema de la carta. L’avi Joaquim es trobava disgustat i no podria oblidar de quina manera se’l havia fet baixa de l’empresa quan va ser el besavi qui el va nomenar cap per tot el que havia passat amb els propis fills.

 Per altra banda també  es dirigeix a casa dels fills de l’Àngela, en Jordi qui recorda que per la mare,  França ho era tot. ”A l’Àngela no li recordo cap carícia ni cap mostra de tendresa, ni ta sols un simple somriure amable. I jo tampoc no me l’estimava com una àvia” (pag.367) i la Mariàngela també li diu que per la mare Àngela era fonamental “el treball, estalvi, autosuficiència i llibertat” (pag. 368)

L’any 1967 van celebrar el 75 anys de la fundació de la Maison Oller que fou enregistrada i fundada pel besavi Francisco Oller, a l’any 1892 a Epernay, sent una de les fàbriques més antigues del poble en la comarca de l’Empordà.

En Kiku era de ben segur l’hereu de la fàbrica i va anar a la fàbrica de Reims per veure el funcionament, quedant-s’hi amb en Francisco Rich i els fills Jean-Pierre, Isabelle i la Nathalie, considerant-lo com un fill però sempre amb les diferències entre Espanya i França.

Amb la mort d’en Louis el 1973, les dues fàbriques segueixen camins diferents sent la de Cassà la que ha de fer front de les despeses de la de Reims dons perd productivitat per una mala gestió tecnològica però en Jean Pierre,  el net d’en Joan Rich i la Helena havien fet alguna manipulació de dades, i constava que tenien igual beneficis. La Monique i en Jordi Tarres (hereus de Louis) li van donar suport i agafava el control de la fabrica de Cassà.

Tots volien justícia.

Al cap d’uns anys i de forma molt seguida morien al 1979 l’Helene amb 85 anys i l’Yvonne amb 88 anys.

La Saga familiar i també la seva mort es trobava escampada per la geografia així els besavis estaven a Cassà, l’Helena i Joan Rich a Paris, l’Yvonne,  el Louis i la Suzzane a Chapuis, l’avi Joaquim va ser enterrat a Cassà i l’Avia Àngela va viure 16 any més i als 101 anys moria deixant la casa cedida  a l’Ajuntament de Cassà de la Selva.

Es van reunir en Jaume, l’advocat que portava els temes de la família Nadal Oller i en Jean Pierre per tal d’arreglar la situació doncs de no ser així no tindria accés a la caixa forta de Sant Feliu de Guíxols que no era de l’empresa sinó de la família de Cassà on “hi ha les cartes i els documents de tres generacions” (pag. 390) ja que els Nadal anaven tots a l’una.

Tot aquest rebombori tenia una explicació que datava dels anys 20 quan l’avi Tarrés va ocasionar un conflicte amb les aigües a la platja dels pescadors de Girona. Això ara, donava peu al comportament dels nets i es va decidir canviar el president, “Fins avui presidien els Rich; abans ja ho havien fet els Nadal; ara toca els Tarrés” (pag.396), Havien de trobar una solució que fos objectiva i equitativa reunint-se el tio Francisco, el cossi Kiku, el germà Jaume i la Marangela que eren qui lluitaven per mantenir l’empresa, era un Nadal i ho havien d’aconseguir.

En Jerome Tarrés Oller era l’hereu, dons era el nét de Louis i qui mantenia el cognom Oller del besavi que tota la resta ja havien perdut.

En Rafel, escriptor, fill d’en Manuel i el besavi Francisco Oller va anar a Reims, a la Residència d’avis, per trobar en Francisco Rich, fill de Helene i d’en Joan, que fou l’antic encarregat de Cassà, per donar fe de tot tal i com s’havia anat esbrinant, mantenint la versió i recordant  que la mare feia 89 anys i es brindava amb cava des de que l’Yvonne es va vendre Besserat, però en aquesta ocasió va ser amb xampanya ara de la casa Freixenet i el pare a l’igual que el besavi va obrir i el va olorar dient “És de casa. Un gran tap Francisco Oller” (pag.415)

 CONCLUSIÓ

Com a conclusió i després d’haver fet una lectura exhaustiva del llibre d’en Rafel Nadal, fins el punt d’haver de crear un arbre genealògic degut a l’extensa família que forma la saga Oller i així no perdre el fil dels seus protagonistes, he de dir que l’he trobat molt interessant i d’una lectura agradable, on ens ha fet veure el pas d’una Història que no s’ha d’oblidar, així com també l’anàlisi que l’autor ha fet de manera fotogràfica dels paisatges captivadors i que amb una mica de imaginació ens hi podia transportar.

Se’ls planteja una família nombrosa en un context de dificultats polítiques, econòmiques i socials i  que ha d’anar construint en les  diferents etapes de la vida  uns lligams  inexistent deguts a una educació autoritària que finalitza amb una divisió i total fragmentació de la unitat familiar, donant prioritat a la identitat acceptada per la societat i un posicionament de les classes socials  privilegiades.

Crec, per tant, que ha merescut ser llegit com també haver estat premiat.

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA DE FEBRER 2017

 

El 7 de març la tertúlia literària versarà sobre la novel·la “Germà de Gel” d’ Alicia Kopf

9788494508516

Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per la història polar. És la història del seu germà, un home congelat. És la història de l’origen de la congelació de les relacions familiars. És Werther, zombie, després d’haver-se enamorat i disparat diverses vegades. És la relació entre dos mons, el de fora i el de dins, i els desajustos constants entre l’un i l’altre. És el guanyador del premi Documenta 2015.

L’AUTORA: ALÍCIA KOPF

 

Alicia-Kopf-

Alicia Kopf (àlies d’Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària gironina. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. També treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha col·laborat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Ávalos fa servir el pseudònim d’Alícia Kopf des de 2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya, quan va fer un projecte on es veien una sèrie d’escorços d’una cercant un cap, fins que una visió general mostrava que la dona cercava  el seu propi cap. Alícia Kopf és doncs una al·legoria d’algú que cerca, però no el conill blanc d’Alícia, sinó la seva pròpia identitat

En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials. Per exemple, emmarcat dins del seu projecte Articantàrtic, trobem un mapa de H.C Selous, fet durant el viatge de John Ross al Pol Nord (1829-1833), però canviant els espais geogràfics reals pels de l’imaginari propi de l’artista.

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet

Alícia Kopf, divideix l’obra en tres parts i en cadascuna d’elles tracta un tema diferent, així comença amb l’apartat dels – descobriments dels pols i de les seves conquestes on es permet el fet de fer un anàlisi de documentals aportant-hi també una part de fantasia.

Es fa la pregunta constantment de com és possible saber qui ha estat el primer en trepitjar el pol i a qui ha d’anar el reconeixement, si a Cook o Peary. En el s. XIX és mitjançant les fotografies, eines de recerca, que es pren aquesta decisió.

Divagant amb les seves idees ens dona a conèixer part dels seus sentiments més profunds, l’existència del seu germà, que el compara amb un home atrapat en el gel, degut a la seva incapacitat, a la relació de interdependència entre la mare i el fill i a la separació, ara fa 20 anys de la seva mare “Ella és una conqueridora polar i arrossega el meu germà en un trineu”(pag.34)

 Fa poc, quan el seu germà tenia 30 anys, l’hi van diagnosticat el trastorn de l’espectre autista TEA. Ara al menys saben el que té i es pot parlar, és necessari posar nom a les coses per fer que existeixin, “el nom fa la cosa” (pag.36)

Amb el blanc del gel es troba a l’infinit i fa que tot allò negatiu, infeliç…quedi apartat i al considerar que lo impossible és sempre lo desitjable ho compara amb un ICEBERG en l’Àrtic i contínuament realitza comparacions amb el seu germà veient-lo com un observador passiu, sense entendre el que passa al seu voltant (pag.47)

Ja Boyd, la primera dona que en el 1955 va sobrevolar el pol nord, utilitzava els viatges com a vàlvules d’escap per evadir-se del passat trist que va tenir.

Encara en aquella època no es coneixia ben bé l’autisme, sent ara que es diu que es tracta d’un problema de neurotransmissió i  que tot se li ha de fer i ha d’estar ben organitzat, és un constructivisme. Pot arribar a tenir uns quadres de crisis pel fet de no poder fer una feina com posar-se els pantalons. I tot això la porta a un estat de total solitud al pensar quan els pares faltin que serà del seu germà.

– En aquesta segona part parla dels Icebergs, comparant-los amb allò que no es pot aconseguir, i segueix fitxada amb el seu pensament infinit, on compara la el color blanc, la sensació de fred, d’inestabilitat, desorientació…amb un espai incert, de la neu, com les mares que cuiden als seus fills amb trastorns, dependents, amb una lluita constant. Ara se’n adona del comportament del seu germà quan eren petits, sent aquest molt perfeccionista i organitzatiu.

En aquest apartat extrapola tots els fenòmens ambientals i paisatgistes a les situacions de la vida, donant llum a una situació familiar desestructura, degut a una separació dels pares, una dependència de la mare a les pastilles i un absentisme i fracàs escolar.

Passada l’època techno i de les crestes  es decideix a escriure “la lectura és una activitat alienant més entretinguda que les drogues, socialment més acceptada i més barata” (pag. 93) i estudia la carrera de Belles arts que li provoca  la inquietud de no saber que fer si escriptora o artista però sempre sent reconeguda per la seva identitat.

 Passa per una etapa plena de dubtes que la fan entrar en una etapa immersa en la tristesa i en la introspecció, valorant el valor de l’amistat i filosofant sobre el concepte regal, com aquell obsequi que es vol donar a algú a qui s’aprecia i estima sense la necessitat que retornin l’acció amb una altre regal.

Considera l’escriptura  com la manera de materialitzar el llenguatge i estant dins d’un bucle d’emocions que l’obliguen a demanar ajuda externa, visitant a un psicoanalista amb qui comparteix el seu neguit, que no és més que el seu germà. Necessita dirigir els seus sentiments cap a algú com cap el Iceberg, que ella anomena, perquè és fred com el gel i amb qui reconeix tenir un amor platònic o inventat “Fer visible lo invisible. No és conquesta?, no és art? (pag. 124)

 Davant tanta incertesa és pregunta si és convenient tenir un fill, i sobretot com saber si la criatura vol néixer, (pag. 139), ella s’ha acomodat en la seva situació i no vol perdre la seva llibertat., viatjant i coneixent altra gent que algunes vegades la fan sentir orgullosa de ser una dona i altres l’entristeixen dons no es corresposta per qui ella voldria.

“ He posat el peu sobre gel molt fi. Primer he relliscat. Ara m’enfonso” (pag. 173)

És a dalt dels cims, a prop de  la neu, que torna a tenir pensaments transcendents i raona sobre l’estat anímic en moments com els que te al davant, d’incertesa, i li suggereix

Com estar atrapar en una feina alienant de la qual no pots sortir…o en un tur del qual no pots sortir… o en una família de la qual no pots sortir… o en un present sense futur…” pag.182

Fins el punt d’arribar a discutir amb la mare i retreure-li tot el que li passa pel cap, tot i tenint 30 anys, es sent sola i que ha tingut una infantessa poc interactuada amb la mare degut a la malaltia del seu germà que amb 40 anys necessita molta cura  “ despertar-lo, vestir-lo, posar-li l’esmorzar…” pag. 190. La mare “és la seva pròtesi” pag. 191.

 Parla del seu germà, del seu futur si hagués estat bé i de la NO possible separació dels pares  i és quelcom incert “ De vegades intento imaginar…si m’estima” pag. 193 Va ser per tat que es va allunyar de la situació per tal de no ser una càrrega més a la casa i “es va establint una fina capa de glaç, entre jo i els altres, és així com el gel va entrar en mi” pag. 195

 Arribem dons a la tercera part d’aquest llibres- Islàndia, on fa una breu descripció del dia a dia de la seva estada, i tot i que viatge encantada, perd la maleta però reconeix que amb diners no hi ha problema. “ la aventura comença quan els diners s’acaben” pag. 214

 Per mi la manera de recórrer i finalitzar el llibre, ha estat com una breu confessió dedicada al seu germà, autista,  semblant a una disculpa per no haver comprés i entomat la problemàtica familiar,  aïllant-se de la  malaltia  que des de la infantessa envoltava al seu germà gran, comparant-la així amb el glaç i a ell amb el germà del gel.

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA DEL GENER 2017

El proper 7 de febrer la tertúlia versarà sobre la novel·la ENTRE DUES AIGÜES de Rosa Ribas. Un cas de la comissària Cornelia Weber-Tejedor.

poridentidad

La comissària Cornelia Weber-Teixidor, de pare alemany i mare espanyola, investiga la mort de Marcelino Soto. Tots en la comunitat espanyola de Frankfort afirmen que era una bellíssima persona.

L’AUTORA

Rosa_Ribas-0526

Rosa Ribas

L’autora Rosa Ribas ens explica qui és: “Vaig néixer al Prat de Llobregat en 1963. És una petita ciutat industrial que la majoria coneix perquè en el seu terme municipal es troba l’aeroport de Barcelona. La proximitat de l’aeroport, viure a només un carrer de les vies del tren amb el soroll –i l’olor– de fons d’una fàbrica de paper, actualment demolida, en lloc de portar-me a anhelar una vida de silenci i aire pur en algun lloc en el camp, m’han fet addicta a la ciutat i a un mínim nivell de so sense el qual no em puc concentrar. Per això m’ agrada escriure en cafès.

Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona. Vaig fer classes de grec clàssic. He treballat com a professora d’idiomes, lectora, empaquetadora de barretes de plastilina, escriptora de cartes, traductora. Vaig abandonar Barcelona just un any abans de les Olimpíades. Vaig marxar a Alemanya perquè volia viure a un altre país, tenir l’experiència, enriquidora i mai fàcil, de ser estrangera i sempre em va interessar la cultura alemanya. El graciós és que aquí he anat a caure en una família alemanya la passió de la qual és el Segle d’Or espanyol i que des de fa més de 30 anys publiquen en Edition Reichenberger excel·lents edicions crítiques i assajos. El meu primer any a Alemanya el vaig passar a Berlín, després em vaig traslladar a Frankfurt, on segueixo vivint.

Encara que sempre he escrit i m’ha agradat explicar històries, no fa tant que he començat a publicar. Al gener de 2006 va aparèixer la meva primera obra, la novel·la històrica El pintor de Flandes, que ha estat reeditada en butxaca. A l’octubre de 2007 va seguir la novel·la policíaca Entre dues aigües. Amb ella s’inicia la sèrie protagonitzada per la comissària hispà-alemanya Cornelia Weber-Teixidor.

La segona novel·la de la sèrie, Amb anunci, va ser publicada al setembre de 2009. El tercer lliurament és En caiguda lliure de l’any 2011. Amb ella vaig passar de l’aeroport del Prat al de Frankfurt, que és l’escenari i un dels protagonistes de la novel·la. Sembla que els aeroports em persegueixen. La sèrie va sofrir una aturada amb la desaparició de l’editorial en la qual havia publicat la segona i la tercera lliuraments. Aforturnadamente, amb l’edició de Tres casos per a la comissària Cornelia Weber-Teixidor han estat recuperades en un volum conjunt que edita DeBolsillo. I, després de cinc anys de pausa, Cornelia Weber-Teixidor ha tornat en el seu quart cas.

A l’octubre de 2010 vaig publicar La detectiu miope. Amb un nou personatge, la detectiu Irene Ricart, que no inicia una sèrie. Qui ha llegit la novel·la sap per què. Ja sé que cal voler-les a totes per igual, però haig de confessar que aquesta novel·la li tinc un especial afecte. També l’escenari és diferent, la ciutat de Barcelona i els seus voltants. La detectiu miope ha estat reeditada per DeBolsillo.

El 2013 va ser l’any de Do de llengües, la novel·la que vaig escriure a “quatre mans” amb Sabine Hofmann. Una novel·la negra, publicada per Editorial Siruela, ambientada en la fosca Barcelona dels anys cinquanta, que serà traduïda a l’italià, anglès, francès, japonès, turc i polonès. Blau marí (publicada al setembre de 2016) tanca la trilogia dels anys cinquanta protagonitzada per la periodista Ana Martí. Sempre em costa acomiadar-me dels personatges que m’agraden. Tal vegada per això escric sèries. Però, d’altra banda, crec que és important saber posar punt final i fer-ho abans que arribin el cansament o, molt pitjor, la rutina. Aviat podré parlar de nous projectes”.

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA DE NOVEMBRE 2016

El 13 de desembre la tertúlia versarà sobre la novel·la
CARTA D’ UNA DESCONEGUDA de STEFAN ZWEIG
Interessant novel·la de lectura fàcil (91 pàgines)

carta-duna-desoneguda

«Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.»

Notes de premsa

«Diguem-ho clar: aquesta és una de les novel·les més extraordinàries que s’han escrit els últims cent anys… Vet aquí una perla que heu de llegir».

Jordi Llovet, El País

L’AUTOR

stefan-zweig

Stefan Zweig

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petrópolis -Brasil-, 1942) va ser un escriptor enormement popular, tant en el seu vessant de novel·lista com en el d’assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil en fan un narrador fascinant i captivador, capaç de seduir-nos des de les primeres ratlles i de deixar-nos en suspens fins al punt final. A Quaderns Crema s’han publicat ja El món d’ahir (2001), Novel·la d’escacs (1987), Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1996), Carta d’una desconeguda (1998), Nit fantàstica (1998), Secret candent (1999), Els ulls del germà etern (2002), Fouché (2004), Moments estel·lars de la humanitat (2004), Montaigne (2008), La impaciència del cor (2010) i L’embriaguesa de la metamorfosi (2015).

LA PEL·LÍCULA

Carta d’una desconeguda

1948 ‧ Drama/Pel·lícula romàntica ‧ 1 h 27 m
Carta d’una desconeguda és una pel·lícula estatunidenca realitzada per Max Ophüls, estrenada el 1948, adaptació del relat homònim de Stefan Zweig.
Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.
Data d’estrena: 18 d’octubre de 1948 (Espanya)
Director: Max Ophüls
Música: Daniele Amfiteatrof
Text original: Stefan Zweig
Guió: Max Ophüls, Howard E. Koch

 

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet

 “A tu que mai m’has conegut, és com comença la carta, parlant de la mort del fill i fent una descripció de la imatge de la mort.

Vas ser tot per mi i encara ho ets, (pàg.10)  Vull que creguis el que et confessa aquest dolor que s’arrecera en tu (pàg.11)

Descriu el no recordar, com el celler ple de coses i persones coberts de pols i teranyines (pàg.12)

Dóna l’explicació de què tenia tretze anys quan ella i la mare, vídua d’un funcionari, van anar a viure a la mateixa casa on ell hi va anar a viure més tard.

En la carta diu que li demana ¼ h d’escoltar-la quan ella ha estat tota la vida estimant-lo.

En la pàg. 22 li explica com es va enamorar d’ell, en obrir-li la portat i fent-li la mirada sensual que devia de fer a totes. ”En un segons va despertar la dona que l’adolescent duia dintre i aquesta dona es va enamorar de tu per sempre més” pg. 24, on diferència l’amor d’una nena (humil, sotmès, apassionant) i el d’una dona (exigent, anhelós)

De la pàgina 13 a la 16 Imagina cada hora dins teu  comenta que el dia més feliç de la vida va ser quan va entrar al seu pis per ajudar a espolsar les catifes i on “amb una sola mirada vaig absorbir tota l’atmosfera i el més trist quan va marxar a casa d’un parent a Innsbruck al casar-se la mare, deixant el pis amb  quinze  anys i sense poder-se acomiadar pag. 36.

Va ser com un dol, estava sola entre la multitud, pàg 37, rebutjava divertir-se i sortir, idolatrava l’amor de l’escriptor, i qualsevol idea relacional era considerada com una traïció el seu amor com un delicte. Pàg 39

Als 18 anys va tornar a Viena, a casa, un etern somni.

Cada tarda a les 6, sortia de la botiga de confecció on treballava, pàg 41 i corria a mirar sota les finestres del seu amor per si trobava algun petit trastre de la seva existència,   fins que un dia es van creuar les mirades pel carrer, pàg. 44 com si fos una carícia. Sempre s’havia imaginant el dia que es trobessin però també patia per saber la seva reacció, si era un dia trist la rebutjaria per lletja, amb fredor,  indiferència…

Però se’n adona que no la tenia presentLa primera caiguda en la realitat, el primer auguri del meu destípàg. 47 , en dies successius es troben i la reconeix però no com ella vol, sinó perquè feia dos dies que s’havien vist, convidant-la a sopar i  a pujar a casa seva.

Davant d’aquella porta, passant records de tots els anys de la seva infantesa, com quan sentia el neguit de saber de la seva cara. Passen la nit junts i l’envaeix la sensació de delicadesa provinent d’aquell qui ha estimat en secret tota la vida. Al marxar li regala una rosa blanca i li segueixen dos nits més de felicitat fins que marxa de viatge, és aquell un AMOR INCONDICIONAL.

S’atreveix a dir-li que el fill mort, és seu, però pàg. 60 “com dir que té un fill amb la llibertat que ell vol “M’hauries odiat, m’hauries donat consol, m’hauries donat diners, però amb una impaciència amagada per treure´t la nosa del mig, inclòs m’hauries persuadit de desfer-me de la criatura a tempsperò no li diu.

Dóna llum a la Maternitat en mig de pobresa, l’escorxador de la vergonya. Pàg.63 i al tenir-lo Sembla salvada del neguit per tu, la meva fatalitat, salvada per aquest tu que era un altre i era tu, però que ara era realment meu

Al tenir el fill a la Maternitat es dona compte: el que és pobre és la víctima i és trepitjat i humiliat, i decideix que el seu fill ha d’estar en la mateixa esfera en la que viu el seu pare. Per tant «es ven», pàg 67, passant a ser una il·lusió el que s’anomenava “honra i deshonra”, dons el seu cos pertanyia a un sol home al que havia estimat, i no li produïa cap tipus d’estima la resta.

Amb l’esperança de retrobar-se amb el seu amor pag.70 rebutja la proposta de matrimoni que li fa el compte del Tirol, perdudament enamorat d’ella, fins el punt d’aconseguir la matriculació del fill al centre de Theresianum

La protagonista i el seu amor platònic es tornen a trobar, tot i que no la reconeix.

Ella, cada any pel seu aniversari li  feia arribar un ram de roses blanques commemorant-lo amb la seva gent i celebrant-ho bevent  i ballant  pàg 75. Al trobar-se, observa  com la mira, fins el punt que amb un gest la convida a sortir fora, marxant amb ell sense pensar amb el company que l’havia acompanyat fins el moment, “què significava l’amistat comparada amb l’ànsia de tornar a sentor els seus llavis” pàg. 78

Mai havia conegut un home que es donés amb tanta tendresa, passió intel·lectual i que després es diluís en un oblit infinit” pàg. 80

No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l’aventura, l’ésser anònim, l’estona fogosa que s’apaga sense deixar rastre en el fum de l’oblitpàg. 81

Es troba en una lluita constant procurant el seu reconeixement, encara que sent un fil d’alè al comprovar que sí ho fa el seu servent.

Pàg 88, “Només quan sigui morta rebràs aquest llegat meu, d’una que t’ha estimat més que totes i que no has reconegut mai, una que sempre t’ha esperat i que n has cridat cap vegada”

Li demana un favor, que cada any pel seu aniversari posi roses blanques en el gerro.

Al final, quan “l’escriptor” acaba de llegir la carta, aquesta li cau de les mans que li tremolen com fulles seques a la tardor, i mira el gerro buit. És el primer cop que el gerro, en el dia del seu aniversari, està buit.

Aleshores recorda a la dona immortal que l’havia estimat durant tota la seva existència.

 

Lletres de Colors

El club de lectura: Carme Mulet

−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−

LA NOVEL·LA D’ OCTUBRE 2016

EL LECTOR de Bernhard Schilnk

El 8 de novembre la tertúlia versarà sobre la novel·la El lector de Bernhard Schilnk, escriptor i jurista alemany.

L´AUTOR

Es tracta d’una novel·la parcialment autobiogràfica sobre un adolescent que té un romanç amb una dona gran que desapareix sobtadament i després la retroba sent estudiant d’advocacia en un judici als criminals de la segona guerra mundial. El llibre es va convertir en un èxit de vendes a Alemanya i va ser traduït a 39 idiomes.
La primera edició en llengua castellana va aparèixer l’any 1997. Va guanyar el premi Hans Fallada, el premi Welt, el premi italià Grinzane Cavour, el premi francès Laure Bataillon i el premi Ehrengabe de la Dusseldorf Heinrich Heine Society. L’any 2000 va publicar una col·lecció de contes que es titula Amors en fugida.
El 2008 el director britànic Stephen Daldry va realitzar una adaptació al cinema de El lector.

autor

EL LLIBRE

llibre

L’ARGUMENT

«Michael Berg tiene quince años. Un día, regresando a casa del colegio, empieza a encontrarse mal y una mujer acude en su ayuda. La mujer se llama Hanna y tiene treinta y seis años. Unas semanas después, el muchacho, agradecido, le lleva a su casa un ramo de flores. Éste será el principio de una relación erótica en la que, antes de amarse, ella siempre le pide a Michael que le lea en voz alta fragmentos de Schiller, Goethe, Tolstói, Dickens… El ritual se repite durante varios meses, hasta que un día Hanna desaparece sin dejar rastro. Siete años después, Michael, estudiante de Derecho, acude al juicio contra cinco mujeres acusadas de criminales de guerra nazis y de ser las responsables de la muerte de varias personas en el campo de concentración del que eran guardianas. Una de las acusadas es Hanna. Y Michael se debate entre los gratos recuerdos y la sed de justicia, trata de comprender qué llevó a Hanna a cometer esas atrocidades, trata de descubrir quién es en realidad la mujer a la que amó… Bernhard Schlink ha escrito una deslumbrante novela sobre el amor, el horro y la piedad; sobre las heridas abiertas de la historia; sobre una generación de alemanes perseguida por un pasado que no vivieron directamente, pero cuyas sombras se ciernen sobre ellos»

Sant Cugat Sesgarrigues