Lectures 2020

La NOVEL·LA  de NOVEMBRE de 2020

La darrera lectura de l’any és la novel·la La pregària del Diable de l’escriptor Jordi Cabré.

grup62.cat

SINOPSI

A la Catalunya de mitjan segle XVII, en un clima de crisi i de decadència política i social, l’argenter barceloní Bernat Ros es trasllada al Montseny per buscar ametistes. El contacte amb la natura i la gent de la baronia de Taradell i Viladrau, en especial amb l’enigmàtica Elda, el submergeix en un món de supersticions i poders ocults que el menen a un descens al món de la bruixeria i els coneixements prohibits. L’aparent placidesa de la baronia oculta un rerefons diabòlic i la presència constant d’uns núvols de tempesta en els ànims de la gent amenacen d’esclatar amb una violència desconeguda.

L’AUTOR

elpuntavui.cat

Jordi Cabré (Barcelona, 1974) és advocat i gestor cultural. Literàriament ha cultivat en especial el gènere novel·lístic i l’assaig. L’any 2000 publicà la primera novel·la, Postal de Krypton, i el 2007 La pregària del Diable, guanyadora del premi El Lector de L’Odissea. El 2004 ja va ser finalista del premi Sant Jordi amb Rubik a les palpentes i, dos anys després, obtenia el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la amb El virus de la tristesa. És articulista del diari Avui i El Punt, com també col·laborador en diversos mitjans radiofònics o audiovisuals com TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio.

RESSENYA

a càrrec de Carmen Mulet

En Jordi Cabré nascut a l’any 1974 a Barcelona, obtingué el premi “El Lector de L’Odissea” amb el llibre “La Pregària del Diable” de la qual les tertulianes hem debatut i exposat les nostres opinions.

La Pregària del Diable està escrita d’una manera molt planera que no dóna problemes a la seva comprensió i està dividida en 5 parts ben definides i cadascuna seccionada en apartats, començant la novel.la d’una manera molt peculiar que veritablement ens ha sobtat, amb una imatge paisatgista a través dels ulls d’un gat, sent aquest considerat la simbologia de la mala sort i com una ombra més, ens acompanyarà com a nexe d’unió entre l’autor i el lector, guiant-nos fins arribar a una cambra on hi ha, “…monsenyor Ramon de Sentmenat i de Lanuza, seixanta-cinquè bisbe de Vic…” (pàg. 11) qui ha de signar de manera urgent una sentència de mort que li presenta “…el senyor baró de Taradell i Viladrau, Antoni de Perapertusa…” (pàg. 10)
Hem vist com en tota la trajectòria de la lectura s’ha fet palesa una virtut de l’autor, la gran fluïdesa descriptiva dels seus personatges (el Bisbe de Vic, el Baró de Viladrau, el governador, el batlle, el Mossèn Molins, el frare ermità, l’Elda, en Bernat…), dels espais, dels sentiments, de les sensacions… fet que a la majoria de tertulianes, i en determinats punts, ha esdevingut una lectura que ha pogut llindar un pel feixuga, fins i tot avorrida.
Comença doncs al desembre de l’any 1653 quan l’argenter Bernat Ros, amb la seva dèria de trobar “…una varietat del quars anomenada ametista, de color violat que és el color de l’elegància…” (Pàg. 25) es dirigeix cap a la parròquia de St. Martí de Viladrau, on tindran lloc els successos que donen nom a la novel·la i paral·lelament ens dóna una premonició, tot començar en els primers renglons de la novel·la, amb la frase que la difunta mare d’en Bernat li repetia “El dimoni inventà el tro per espantar, Déu inventà el llamp per avisar” (Pàg. 23) com també d’altres petites dites que acompanyaran al protagonista duran el trajecte de la seva vida.
Veiem com l’autor, ens presenta la Pregària del Diable, en una època on la societat estava molt caracteritzada per un sistema estamental, així doncs el batlle de Viladrau, en Joan Baptiste Masvidal, li dóna a l’argenter un braçal “…una mena de galó de color bordeus que duia l’escut de la baronia…” (pàg. 31) per tal que tothom sabés que el batlle el protegia, sent aquesta una peça clau que tindrà el seu pes important al finalitzat la novel·la.
Les mines d’ametistes del baró estan situades al peu de l’ermita de l’Erola en el Montseny, i dalt de la muntanya hi ha el santuari de Sant Segimon, on hi trobem al frare Jaume, ermità amb vots de no parlar ni escoltar i ara “…Sant Segimon, després de tants anys, havia tornat a ser víctima de bruixeria” (pàg. 52)
Comentem que és sabut que en la cultura popular catalana s’ha parlat molt de la figura de la bruixa així com de la bruixeria i en l’època que es desenvolupa la novel·la, van morir moltes dones considerades bruixes, que segons deien tenien un pacte amb el diable pel fet de ser remeieres o llevadores i haver curat o salvat a la gent. També és sabut que el poder eclesiàstic necessitava d’un culpable per tot el que succeïa en aquells moments, sobre tot pels fenòmens meteorològics, les tempestes, les pedregades, les males collites, i veurem en aquest apartat com “…Batlle, argenter i governador es trobaven dempeus…”(pàg. 80) i per interès del tipus, polític, estratègic…com diríem que passa en quasi tot, havien d’exterminar el conflicte i així troben a la Joaneta Arquera d’Arbúcies, a qui consideren una bruixa per la protuberància a l’ull esquerra i que després de torturar-la la van portar a la forca. Les creences populars consideraven que les marques com berrugues eren el símbol de la bruixeria, tot degut a una gran incultura i a un elevat analfabetisme, despullant a les dones per comprovar qualsevol senyal de Satanàs. Però sabem que la bruixeria és una barreja entre ficció i realitat, com diu la cançó que crec que tots hem cantat en alguna ocasió! Plou i fa sol les bruixes es pentinen! no?
Així doncs, en aquesta primera part, veiem que entren en escena els protagonistes així com la convivència d’en Bernat amb el poble, simpatitzant amb Mossèn Molins qui el posarà al corrent de les bruixes del Montseny, de la lluita que varen tenir feia 20 anys a Taradell i Viladrau i el recomana que qualsevol incident els hi comuniqui. Coneixerà a Sor Caterina, una monja sorda i muda, que coneix a tot el poble i qualsevol succés l’explica fent sonar les campanes. En aquest capítol té la primera trobada amb l’Elda que viu al Mas Rosquellas amb l’àvia Faustina, de qui s’enamorarà “…la cadena que queia del seu coll…allí era on confluïa tot…L’ametista més gran que en Bernat s’hagués pogut imaginar” (pàg. 45).
Endinsant-nos ja en la segona part de la novel·la i en el mes d’abril, l’Elda parla a en Bernat de la Clementina o la Pentinada com l’anomenaven qui “…Salvava la vida dels nounats, els queixals i les febres dels pagesos, i calmava els patiments burocràtics del batlle…” (pàg. 112) i així doncs, serà a partir d’aquí quan en Bernat, obsessionat en trobar l’ametista que enyorava, i amb l’acompanyament de l’Elda es dirigeixen a Sant Segimon, on la Pentinada amb gent d’altres pobles inclosa Maria de Perapertusa, que és filla del baró, encenen una foguera, i bevent vi i menjant setes s’aniran engrescant, ballant i rient.
Comencem a tenir consciència que en Bernat experimenta una dicotomia, doncs considerant-se un bon noi ha fet quelcom que la seva consciència considera que no és correcte, i en entrar a l’església té la sensació que les figures sagrades li recorden i el jutgen, Sant Sebastià el compren perquè és jove, la Mare de Deu del Roses, el veu com un noi insegur i per altra banda Sant Francesc el veu com un noi desorientat davant els encants d’una dona. Aquí veurem com en Bernat ha experimentat la dual existència del bé i del mal, i veurem que el món està dividit en el que es considera bo i el que es considerat com a dolent, és dir, Un no pot existir sense l’Altre o el que és el mateix, el Mal està vinculat al Bé, i de la mateixa manera es podria dir que cada creient resa al Seu Déu i qui no creu en Déu li resa al Seu Senyor què és Satanàs. Hem experimentat que l’existència de quelcom dolent és perquè hi ha intrínsec de quelcom bo.
Veurem doncs, que a partir de les hores, de la primera trobada, les festes i agrupacions a la muntanya varen anar succeint-se, fins el punt que en fra Jaume va pujar un dia al campanar i en veure un grup de dones i homes que en mig d’una foguera bevien i blasfemaven, va ser tal l’ensurt que va caure del campanar, i en despertant-se i anar al lloc, va trobar mostres del foc i divisar dos gats de bosc, simbologia de l’Àngel caigut.
Tot va arribar a oïdes de Vic i van optar per matar tot el que portes senyals o simbolitzes a Satanàs i així van matar als gats del lloc.
Va arribar el mes d’abril i els ermitans pujaven amb processó al santuari, lloc on a la nit anterior havia hagut una altra festa orgiàstiques on les bruixes copulaven amb el dimoni, a qui anomenaven DRACO, un home gros amb pell de boc i dues banyes, era el ritus del sàbat, però aquest cop al matí es van trobar a La Beneta Sucre, filla del baró.
El bisbe de Vic la va considerar una cortesana i a canvi el baró li va prometre que netejaria els boscos i la vila de les bruixes “Què s’havien cregut, la seva filla tenia immunitat davant de qualsevol tribunal i davant de Jesucrist Ressuscitat…Mentre travessava el carrer i tornava a casa…el baró…es cagava en l’hòstia consagrada” (pàg. 166)
Si mirem al passat veurem que van ser uns segles on van morir moltes dones  considerades bruixes, quan en realitat eren dones remeiaries que curaven amb herbes i ungüents.
Pel maig Fra Jaume va baixar del santuari, cosa que no li feia gràcia doncs era una persona poc sociable, no volia tenir relacions amb la gent, i amb el seu vot de silenci no parlava ni preguntava res del que havia passat però estava convençut que no tenien interès en donar llum al que havia passat i sols tenia com aliada a la monja sorda i muda que coneixia el poble i que parlava a través de les campanes. A més posseïa “…aquell braçal que havia trobat al pou mig sec de sant Segimon…” (pàg. 171)
En la tercera part de la novel·la, parlem d’una època on la societat era cristiana i per tal de no aixecar cap sospita tothom havia d’assistir als actes religiosos, incloses aquelles que consideraven bruixes, i tal és així que al mes de juny mentre Fra Jaume donava l’eucaristia a la Clementina, Sor Caterina va saber que era la bruixa i començà a fer sonar la campana Martina.
Es sap que els judicis en aquell temps es feien en el mateix poble i amb presència de les autoritats del lloc per tal de calmar la fúria de la gent, així doncs la van executar. “Aquella nit van ploure estels fugaços perquè sant Llorenç ja no havia pogut reprimir les seves llàgrimes” ((pàg. 185).
Com en totes les èpoques i en aquella més que mai imperava la desconfiança i el poder era la fita a obtenir, fent servir tota classe d’estratagemes per aconseguir-lo com feia el governador en anar al Mas a veure a l’àvia Clementina, per tal que li digués sobre la possibilitat de mort del baró. Però en fra Jaume va veure el ritual de l’àvia, la neta i el governador “Els tres ofensors de Déu…”(pàg. 193) i tenia intenció de donar a conèixer el que estava passant, doncs tot i els anys amb el vot de silenci, allò anava en contra dels seus principis però, al matí va ser trobat decapitat. El mossèn Molins va creure que el frare després de buscar durant tant de temps el silenci, ara “…havia trobat el seu anhelat silenci” (pàg.199)
Pel novembre van tornar les calamitats que arrasaven Taradell, el fred intens, les inundacions deixaven les terres hermes, van tornat les fogueres al monestir, les bruixeries, fins el punt que les noies eren violades “… que Satanàs l’havia violada…i l’havia volgut matar. A ella i a quatre dones més” (pàg.212) i l’argenter al saber que era l’Elda es va dirigir en busca de Draco i el va invocar “Mala bestia, pagareu car l’ultratge a l’Elda Alzinar” (pàg.213) però el Diable li digué “…la Bella de les Aigües…qui us va portar fins a mi…jo. el vostre nou pare” (pàg. 218) , mostrant-li la desinhibició del seu interior gràcies a ell “…ser l’amant de cap filla de baró…les carícies d’una dona, les fogueres nocturnes…vos les dúieu dins… les estrelles no són res sense foscor…Déu no és visible sense pecat…som els Àngels de la nit…Sóc jo qui us ha vingut a buscar, senyor Ros. Avui m’emportaré el vostre ésser per sempre” (pàg. 219) i aleshores l’argenter recorda que en mossèn Molins li digué que la part feble del diable era trepitjar la seva ombra i quan més sentiments de ràbia, ira fúria… mostrava l’ésser, més a prop d’ell estaven.
Així és doncs, com en Draco va ser tancat en una cel·la de la Torre de Don Carlo en la plaça de Taradell, però la incertesa va ser quan el batlle i els soldats van trobar a l’argenter disfressat i donant cops a la seva ombra. L’Elda veu incessant el desdoblament d’en Bernat quan la part de Draco volia sortir i ell no el deixava “Tenia l’empremta de la bogeria als ulls” (pàg. 231) com també sap que durant un temps tot tornarà a la normalitat i en arribar el bon temps i sobre tot amb la nit de St. Joan tronaran a sortir i “…ningú no et trobarà a faltar.” (pàg. 232)
En Bernat en aquesta part té una baralla interna, mig corpòria mig incorpòria del dimoni on les dues cares de la seva existència tenen un duel que finalitza amb la seva mort, sonant les campanades de St. Segimon.
Hem de dir que aquesta quarta part ens ha sobtat doncs no ens esperàvem aquest desenllaç i en la última part de la novel·la hi ha la carta que en Mossèn Molins li dirigeix al bisbe, on després d’exposar la realitat viscuda, el poble va tornar a la normalitat, van desaparèixer aquelles tempestes infernals i sols en algunes nits es senten crits i es veuen llums.

En iniciar la tertúlia, ha pogut semblar una mica dubtós que la novel·la pogués tenir merescut el premi atorgat, però en debatre els diferents fronts que té de manera implícita, s’ha arribat a la conclusió que és una novel·la que ha de ser llegida i treure cadascú la seva pròpia conclusió.
Certament la lectura ens ha provocat curiositat per saber dels llocs i dels personatges en un any de la vida d’en Bernat, l’argenter, i això ens ha endinsat al que de manera intrínseca pretenia el seu autor, qui visqué dins una trajectòria del món cultural i històric amb unes arrels polítiques de caire més aviat independentista.
És per aquesta raó que amb l’ànsia de saber, també nosaltres les tertulianes, hem obert els ulls a la informació i hem extret imatges dels llocs que van sorgint en la novel·la.
Així doncs hem resolt, potser dubtes, d’aquella època dels segles XVII-XVIII, on hi esdevingué una crisis a nivell polític, econòmic … on hi havia una monarquia absolutista amb un poder il·limitat basada en la teoria del dret diví, on no existia una llibertat ideològica religiosa, on el monarca no havia de donar explicacions al poble, on es dugué la revolta de la pagesia amb la guerra del Segadors, amb conflictes i guerres com la de Successió, amb abusos als camperols, amb la violació de les dones, amb la crema d’esglésies, amb condicions climatològiques nefastes que van provocar fam, epidèmies…sent en aquesta època molt qüestionada la figura de les bruixes, tal i com es fa pales en ela novel·la.

També és veritat que en començar la lectura d’aquesta novel·la, podia semblar que no aportava res que potser no es trobés en un bon llibre, però endinsant-nos en la seva lectura hem anat treien temes sense adonar-nos, i això ha fet pensar que potser sí que tenia ben merescut el premi atorgat, per donar-nos a entendre de l’enorme complexitat de l’esser en sí, i així hem constatat que en Bernat podia patir una follia que ara l’anomenaríem “esquizofrènia” i que amb la combinació dels beuratges de les herbes i bolets que prenien quan s’ajuntaven a la muntanya li provocava una al·lucinació que després no recordava, tal mateix com el xamans . Hem comprovat com l’ésser té la llibertat d’escollir el camí que cregui més adient i és per això que hom pot encaminar la seva vida a fer el bé o a fer el mal, dos estats mentals en completa oposició però que no pot existir un sense l’existència de l’altre.
Què en penseu? Hi esteu d’acord?


La NOVEL·LA  de SETEMBRE de 2020

La primera novel·la d’aquest inici de temporada és El fibló de l’escriptora i periodista Sílvia Soler.

SINOPSI

“Era possible que aquella casa, a la qual havíem anat a parar els meus germans i jo arrossegant l’ànima i que havíem trobat tan deteriorada, com un espectre del que un dia havia estat… era possible que guardés l’ànima de les coses bones del passat que s’esborrava, l’essència dels anys lluminosos, que ens connectés amb un batec latent que encara érem a temps de recuperar?”.

L’AUTORA

grup62.cat

Sílvia Soler i Guasch (Figueres, 5 d’octubre de 1961) és una escriptora i periodista catalana.

Es va llicenciar en ciències de la informació. Al llarg de la seva trajectòria laboral ha exercit de redactora de programes de ràdio i de col·laboradora en diferents mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya i el diari Ara. Va ser guionista d’El matí de Josep Cuní de Catalunya Ràdio.

La seva obra s’ha traduït a múltiples idiomes: anglès, castellà, italià, francès i portuguès. És germana de Blanca i Toni Soler i Guasch i filla de la poeta Carme Guasch.

RESSENYA

a càrrec de Carmen Mulet

Silvia Soler i Guasch, nascuda al 1961 a Figueres, casada i amb 2 fills és l’autora del llibre que hem tractat en la tertúlia i que fou escrit al 2019, “El Fibló” on veurem que es troba molt influenciada per Natalia Ginzburg qui dona importància a la llar familiar i amb qui l’autora ens farà entendre la importància que tenen les cases, no sols per les 4 parets sinó per la història que es desenvolupa dins, “Els llibres i les cases. Les paraules que hem llegit i les cases que hem habitat. La vida amagada entre les pagines i entre les parets” (pàg. 149).
Així doncs, ens divideix el llibre en 25 capítols on es reflecteixen, amb una sèrie de sentiments i de vincles familiars inexistents, un temps passat i present de la protagonista i la seva família narrats en boca de la Laura, l’actora principal, utilitzant un llenguatge en present per tal que el lector arribi a entendre el perquè de les actuacions i sentiments dels actors que participen en aquesta novel·la de ficció, així com també es pugui decidir lliurament el final, doncs ens deixa a la nostra lliure decisió el final de les vides dels seus personatges.

En llegir el llibre “El Fibló” ens ha semblar, al menys ha estat la interpretació que en principi s’ha posat sobre la taula, d’una novel·la senzilla sense gaire cosa més que la que ens volia transmetre la seva autora. Però en anar esmicolant en parts cada capítol hem estat conscients del significat ocult entre les línies escrites per la seva autora, raó aquesta per la qual recomanem la seva lectura.
Tot comença en el primer capítol, en la casa d’Alella, on entra en escena la picada d’una abella i que serà el seu fibló, qui donarà lloc a la historia amb la mort prematura de la Helena, mare de família.

També en aquest episodi la protagonista, la Laura, ens narra paral·lelament el seu present, com amb 20 anys estava casada amb en Thomas, de com s’havia dedicat a ell, de com havia deixa el seu entorn d’amistats, de com feia teletreball perfeccionant i amollant la seva vida per ell i ara estava destrossada, s’havia separat. Però a més s’hi sumaria la trucada del germà Ignasi, qui li donava la notícia “El pare és mort” (pàg. 19).

Veiem doncs, com la vida de la Laura ha estat en una família com tantes, on la mare cuidava els fills, els educava, qui patia…una família on el rol de cuidador no era considerat dins el gènere masculí, no era acceptat i per tant era la mare qui havia assumit el compromís, l’obligació i l’afecta. El pare sempre estava treballant a la biblioteca, de fet la Laura pensa que “la mort, doncs, tampoc no havia gosat molestar-lo gaire” (pàg. 23) Tenia 83 anys i havia estat l’atac de cor qui s’havia emportat a “Sebastià Sureda, un dels més destacats dramaturgs del país“ (pàg.26)

Així, hem esbrinat dos temes principals que de manera intrínseca ens ha dut a un debat prou intens entre nosaltres, com per parlar de les nostres pròpies experiències viscudes.

Per una banda el masclisme o millor dit el micromasclisme, doncs el trobarem camuflat entre els actors i el veurem sintetitzat en la jerarquia i el poder produint desigualtats en funcions i obligacions entre l’home i la dona, així els tertulians comentem el fet de l’existència de la burgesia a Catalunya, que feia que hi hagués una clara diferenciació entre les classes socials i més entre gèneres, com s’ha pogut veure en la novel.la.
Hem vist com es considerada la casa (la llar), com el centre relacional, la Fortaleza familiar, un lloc on la família està protegida, comprenent les diferents estructures de família i de com el fet de perdre la mare pot significar un desordre en la política familiar. Però també hem comprovat l’inexistent habilitat de comunicació entre la parella, de com s’ignoraven entre ells i de com la mare tenia la necessitat de tenir al seu costat a algú amb qui parlar, amb qui compartir els dies i de com en una situació de solitud, havia de mantenir el silenci dins la casa per tal que l’home pogués treballar i és en aquest punt on trobem el segon tema introductori que seria l’emocional dins d’una família que tot i ser-ho és una família que no ha mostrat vincles emocionals, el que fa que entre membres de la mateixa sang no es mostrin sentiments.
La Laura es preguntava si la falta d’efecte i de sentiments que tenien entre els germans es devia per part de la família del pare, Sureda, o per part de la mare, Faura que eren més efectius i això l’arribava a obsessionar, per si entre germans passaria el mateix. “…aquell home que ens havia ignorat durant anys…amb la seva mort ens havia remogut els records i, amb això, les emocions.” (pàg.64).

També ens hem adonat com l’autora ens mostra la pluralitat de l’esser, com pot tenir diferents personalitats, com els tres germans, la laura, l’Ignasi i la petita Judit reben les condolences dels diferents àmbits i indrets i de com qui havia conegut, treballat …amb el difunt pare, a qui reconeixien com un bon home a través de les seves obres, però també ens mostra com els fills sabien l’altra basant de qui estaven vetllant.

Tot i que de forma etèria havien rebut una herència del pare, l’estimació pel món de la cultura on la Judit era actriu, l’Ignasi empresari teatral i la Laura escriptora, per ells havia estat un pare que si bé quan la mare era viva s’havia despreocupat de la família, en morir ja era inexistent la relació entre ells, deixant-la morir tanmateix com feia amb la casa que s’estava enfonsant i que ara havien de vendre ”Desastre, desolats, gotera, decadència, esquerda.” (pàg. 67).

Ens narra la protagonista com per diferents motius, tots els germans acaben vivint un altre cop a la casa d’Alella junt amb la tia. Així la Laura separada, l’Ignasi també i amb custòdia compartida (Clàudia i Marcel), i la Judit embarassada, ens mostrarà que a l’estar a la casa, se sent la germana gran, la protectora, entomant el rol de tieta, on sembla que comencin a aflorar sentiments d’un temps perdut.

És doncs a partir d’aquí, i amb el buidatge de la biblioteca del pare, quan comencen a reviure el passat, esbrinant histories i secrets dels pares gràcies a la tia Margot, “La Margot és l’única baula que ens uneix a la família” (pàg. 82) apareixent de mica en mica una veritable relació entre germans i amb la reconstrucció de la casa, viuran experiències, ressorgiran emocions i llàgrimes inexistents durant anys.

Es distribueixen càrrecs i espais per tal d’avançar en la venda de la casa i la Laura com a escriptora tria la biblioteca “…era l’habitació prohibida…la més desitjada de la meva infantesa…un lloc misteriós, respectat i temut…la cova on es refugiava l’ogre…una mena de forat que xuclava el pare…”(pàg. 127) i que va fer que no conegués el que era estimar a la família.

Veiem com la Laura ens fa una exacte descriu de la situació de cada moble i de tot dins de la biblioteca, “les coses sobreviuen a les persones, allargant simbòlicament la vida que ja s’ha acabat” (pàg. 132),  classificant els llibres que els pares havien llegit i convertint-se també per a ella en un amagatall on trobava la pau “Només la veritat em pot donar la resposta, interrogants i passats, missatges amagats a dins del llibres” (pàg. 137) així doncs es convertia en un joc esbrinar com estaven col·locats i classificats, “Podré jugar amb el pare més del que mai vaig jugar-hi en vida, recordo que vaig pensar amb un punt d’agror” (pàg.143) i amb petites anotacions del que li sorgien en fer les descobertes dels llibres i dels temes amb els que estaven classificats, l’adulteri, la mare, el suïcidi, la casa, la Laura tornarà a agafar l’hàbit d’escriure que fins aquell moment havia aturat.

Els tertulians som conscients que tothom té una història que s’escapa de les nostres mans i que és recordant-la que la tornem a fer realitat. I és així com la Laura va trobant dedicatòries i anotacions i serà gràcies a la tia Margot que anirà enfilant una historia, “El passat és un món imaginari… I també és un lloc ple de misteri…que desconec però que en certa manera, em pertany…” (pàg. 173) La mare es trobava sola, el marit estava sempre absent, la casa els fills… havia conegut a la Mariola en un centre social de literatura, la mare necessitava estimació i, va trobar el recolzament primer literari i després emocional que necessitava. El pare era coneixedor d’aquella relació que hi havia entre la mare i la amiga i cada vegada es mostrava més fred i distant fins el punt de deixar morir aquella relació junt amb la casa. Ara ja arribant al final del llibre, els germans ja tenien un comprador.

Bé doncs, tal i com hem comentat al principi d’aquesta tertúlia, havíem considerat la lectura una mica simple, planera, però en anar estirant hem vist com podíem treure de profit, i com s’ha vist que una part tant menuda de l’anatomia d’un insecte, un fibló, que és l’element de defensa i a través del qual pot expulsa un verí mortal, pot esborrar tots els anys de la vida d’una persona, pot trencar una família, encara que aquesta ja trontollés una mica, i com les emocions ens ha anat portant junt amb els/les protagonistes a trobar una historia que hauria quedat perduda en el temps.


La NOVEL·LA  de JUNY de 2020

La novel·la és Pedres Blanques escrita per la catalana Rosa M. Prat i Balaguer.

SINOPSI

Pedres blanques és una novel·la històrica del segle XIV que tracta de la confrontació de la comunitat religiosa del monestir de les monges clarisses de Santa Maria de Petras Albas de la vila de Sarrià amb el Papa Benet XII d’Avinyó.
Tot s’origina quan el pontífex vol reformar els ordes religiosos i promulga les Constitucions. L’abadessa Sobirana Olzet i la comunitat de monges de Pedralbes defensen els privilegis concedits per la reina Elisenda de Montcada i de Pinós, la quarta esposa del rei Jaume II de la Corona d’Aragó, al monestir en el moment de la seva creació, basats en l’autogestió del patrimoni econòmic i la llibertat d’entrar i sortir del cenobi. A causa de l’enfrontament, el Papa decreta la clausura de les monges i, per regir el monestir, nomena un administrador i uns confessors.
L’abadessa lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments. Els esdeveniments li faran reviure el seu passat adolescent.

L’AUTORA

diarideterrassa.es

Rosa Maria Prat i Balaguer va néixer a Terrassa el 1950 i viu a Sant Sadurní d’Anoia. És doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. Va exercir de mestra i directora d’educació primària i actualment està jubilada. Ha estat membre del Consell de Cent Lectors del Premi de Narrativa de l’Odissea de Vilafranca del Penedès i el 2015 va formar part del seu jurat. També és membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní i el 2015 va formar part del jurat del Primer Premi de Novel·la curta convocat per aquesta biblioteca.


La NOVEL·LA  de MARÇ de 2020

Aquest mes la novel·la escollida pel Club de Lectura Lletres de Colors és Con sabor a Irlanda de Olivia Ardey.

SINOPSI

Després d’un divorci car i decebedor, Connor no vol saber res de dones. Com una broma del destí, es veu obligat a suportar la dolça insolència d’una cuinera que, cada dia, deixa una nota al costat del sopar que prepara per a ell. Per compromís, forma part del jurat d’un concurs fotogràfic i, en el lliurament de premis, comparteix taula amb una simpàtica desconeguda a la qual coneix millor del que s’imagina.
Quan la Lys va perdre el seu nadó la seva vida va deixar de tenir sentit. Viu bolcada en el seu treball com a cuinera per a una família adinerada. Quedar finalista en un concurs a què es va presentar per casualitat és la injecció d’optimisme que tant necessita. Quan coneix a Connor O’Brien, no sospita que es tracta del mateix desconegut a qui intenta animar amb les seves millors receptes. La Lys no oblida el seu origen humil i la seva infància necessitada. En Connor sempre s’ha mogut en un ambient acomodat. No tenen res en comú, llevat de la forta atracció que sent l’un per l’altre. Però el destí està ple de sorpreses i de vegades la persona més insospitada té el poder de retornar-nos la il·lusió i les ganes de viure.

L’AUTORA

Font: elrincondelanovelaromantica

Olivia Ardey és el nom literari de l’escriptora valenciana Montserrat Yedra Adell. Olivia va néixer a Alemanya el 1964 i poc després la seva família es va traslladar a València, ciutat no viu actualment. En el seu fer literari, amés de contes i relats, destaca per les seves novel·les romàntiques.
L’any 2014 va guanyar varis premis com l’AURA 2014, el Chick-Lit España i el Premi Of the Record a la Millor Autora Nacional.


La NOVEL·LA  de GENER de 2020

Aquest mes la novel·la escollida pel Club de Lectura Lletres de Colors és Los días de Jesús en la escuela de J. M. Coetzee.

megustaleer.com

SINOPSI

El David és un nen que sempre fa preguntes. En Simón i la Inés, que tenen cura d’ell, intenten respondre-li de la millor manera possible. Acaben d’ instal·lar-se al poble d’Estrella per començar una nova vida. El David ja té amics i el seu gos Bolívar li fa companyia. Però, a punt de fer set anys, ha arribat el moment d’escolaritzar-lo. Així que l’inscriuen a l’Acadèmia de Dansa. Allà, amb les seves noves sabatilles daurades, aprèn a baixar els números de cel. Però també descobreix algunes coses terribles que els adults són capaços de fer.

En aquest fascinant relat al·legòric, Coetzee s’enfronta amb mestria a les grans qüestions sobre la infància, el que significa ser pare, la constant batalla entre emoció i intel·lecte i com vam triar viure la nostra vida.

L’AUTOR

akunazentroa.eus

John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) és un escriptor australià, d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003.

Va néixer el 9 de febrer del 1940 a Ciutat del Cap i va passar la infantesa i la primera etapa formativa entre la seva ciutat natal i Worcester, de la província de Cap Occidental. Després d’estudiar en una escola catòlica, va estudiar anglès i matemàtiques a la Universitat de Ciutat del Cap.

Als inicis de la dècada del 1960, es va desplaçar a Londres, on va treballar durant algun temps com a programador informàtic per a la companyia IBM. Posteriorment, realitzà un postgrau en literatura a la Universitat de Texas (EUA), i fou professor de llengua i literatura anglesa a la Universitat de Buffalo. El 1984, retornà al seu país, en què fou professor de literatura anglesa a la Universitat de Ciutat del Cap, fins a la seva jubilació l’any 2002. En l’actualitat, exerceix funcions d’investigador en el Departament d’anglès de la Universitat d’Adelaida (Austràlia). Coincidint amb la Setmana Literària d’Adelaida de l’any 2006, Coetzee va rebre la nacionalitat australiana, sense que això l’hagi allunyat de Sud-àfrica, el seu lloc de naixement i on transcorre gran part de la seva obra.

En les seves obres, marcades per un estil simbòlic i metafòric, qüestiona el règim de l’apartheid i qualsevol tipus de racisme, i explora les seves negatives conseqüències en l’ésser humà i la seva societat. Critica la violència contra altres humans o contra els animals i la infligida en nom de diverses menes d’ideologia. És un dels màxims exponents del corrent postmodernista.

Va ser el primer escriptor guardonat en dues ocasions amb el Premi Booker, el més prestigiós de la literatura en llengua anglesa, l’any 1983 per Life & Times of Michael K i el 1999 per Disgrace.

L’any 2003, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que retrata d’innombrables maneres la sorprenent implicació del foraster, i esdevingué el quart africà a obtenir aquest reconeixement.

Sant Cugat Sesgarrigues