NOTÍCIES

ISABEL ALLENDE

L’escriptora xilena Isabel Allende, autora del bestseller “La casa de los espíritus”, ha rebut el Premi Nacional de Literatura dels Estatus Units, un dels reconeixements més importants d’aquest país americà.

Font: This is Chile

Per a saber-ne més podeu consultar el següent enllaç:

https://www.voanoticias.com/a/isabel-allende-premio-nacional-de-literatura-de-ee-uu-/4661948.html

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

EL VENDRELL VIU PAU CASALS

Programa d’actes:

Qui era Pau Casals?

Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.

Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau.

El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (França) i, després, a San Juan de Puerto Rico.

A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.

Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. Actualment, les seves despulles descansen en el cementiri del Vendrell.

Per a saber-ne més:

http://www.associaciopaucasals.cat/ca/programacio.html

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

“I TU NO VAS TORNAR”

Aquest és el títol del llibre autobiogràfic en forma de carta que va escriure Marceline Loridan-Ivens, quasi 70 anys després d’haver sigut víctima i supervivent de l’holocaust, al seu pare qui no va tornar després de també ser deportat a Auschwitz-Birkenau. En una narració sincera i commovedora, Marceline exposa com per als supervivents, el camí continua sent difícil i dolorós.

Marceline va morir dimarts 18 de setembre. Va ser escriptora i directora de cinema però, sobretot, una heroïna anònima.

Font: salamandra.info

Per a saber més sobre Marceline Loridan-Ivens podeu consultar els següents enllaços:

https://www.ara.cat/cultura/Mor-supervivent-Auschwitz-Marceline-Loridan-Ivens_0_2091390950.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Marceline_Loridan-Ivens

https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20150921/54436683816/bromera-publica-i-tu-no-vas-tornar-de-marceline-loridan-ivens.html

Pàgines en anglès:

https://jwa.org/encyclopedia/article/loridan-ivens-marceline%20

Pàgines en francès:

https://www.franceculture.fr/personne-marceline-loridan-ivens.html

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

“LA MORT ÉS L’ÚLTIM VIATGE, EL MÉS LLARG I EL MILLOR”

Qui era Tom Wolfe?

Escriptor i periodista nord-americà. Va ser el creador, juntament amb Rex Reed, Hunter S. Thompson i Jimmy Breslin, de l’anomenat «nou periodisme», destinat, segons ell, a suplantar al moribund gènere de la novel·la. Va exposar tals idees en el seu llibre The New Journalism (1973), en què va afirmar que els periodistes poden adoptar tècniques reservades tradicionalment a la ficció i originar així una nova forma de narrativa.

Sarcàstic i mordaç, els seus articles publicats en els anys 60 i 70 a rotatius prestigiosos, com The New York Herald i The Washington Post, van revelar una ment agudament crítica que fustigava sense descans variats aspectes de la quotidianitat i la cultura nord-americana, sense excloure l’art i la literatura. Defensor a ultrança de la cultura «pop» en els anys seixanta, el seu millor llibre d’aquest període és Gasosa d’àcid elèctric (1968), relat d’un viatge per Estats Units en companyia de l’escriptor Ken Kesey.

La seva obra posterior es va caracteritzar per un virulent to polèmic contra els liberals (L’esquerra exquisida, 1970) o contra el narcisisme dels anys vuitanta (La dècada porpra, 1982). Tom Wolfe es va distingir com a novel·lista amb La foguera de les vanitats (1987), que va publicar per lliuraments en la revista Rolling Stone; tal va ser la seva repercussió que va entrar en les llistes dels llibres més venuts. La foguera de les vanitats confronta la quotidianitat dels habitants de la ciutat de Nova York amb la seva fascinació per la riquesa i el poder; el seu protagonista és un reeixit periodista, bon coneixedor del món de Wall Street, el calvari comença quan, en companyia de la seva amant, atropella accidentalment a un negre.

Amb la seva següent novel·la, Tot un home (1998), Tom Wolfe va superar encara l’èxit de vendes de l’anterior. En aquests dos llibres Wolfe pretén crear un àmbit en el qual es posin en evidència totes les capes de la societat del seu país, el millor i el pitjor; el seu objectiu no és retratar determinats personatges o fets, sinó desvetllar críticament el medi sociocultural i els prejudicis i actituds fortament arrelades. No obstant això, la seva és una narrativa que busca l’impacte i sol quedar-se en la crítica superficial. Altres títols de la seva producció són The New America (1989) i Fort Bragg (1996); entre les seves obres més recents figura Jo sóc Charlotte Simmons (2005).

FRASES

“La mort és l’últim viatge, el més llarg i el millor.”

“La tasca de l’escriptor consisteix a mostrar com el context social influeix en la psicologia personal”.

“Cal fer un món protegit de la hipocresia”.

“Demostrar que la realitat ens passa davant dels ulls com un relat, en el qual hi ha diàlegs, malalties, amors, a més d’estadístiques i discursos”.

“La més segura cura per a la vanitat és la solitud”.

“Un culte és una religió sense poder polític”.

Imatge extreta de illadellibres.com

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

Nova biblioteca a Calafell

 

Per accedir a la notícia publicada al setmanari La Fura, clica en l’enllaç de continuació:

http://lafurapenedes.cat/generalitat-aprova-nova-subvencio-300-000-euros-nova-biblioteca-calafell/

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

El Vendrell viu Pau Casals

A continuació podeu consultar com va ser l’acte inaugural del Mes Pau Casals que va tenir lloc el passat 21 de setembre.

Hi ha els textos de les poesies que es van llegir, el missatge Pau Casals als Jocs Florals de Nova York a l’octubre de 1951 i peces musicals que es van interpretar.

0001

0002

0003

0004

Per a més informació podeu consultar la següent direcció electrònica:

http://associaciopaucasalselvendrell.cat/

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

Premi Nobel de Literatura 2017

kazuo

Aquesta setmana es van donar a conèixer els guanyadors dels Premis Nobel d’enguany.

En la categoria de literatura va ser el britànic Kazuo Ishiguro qui s’endugué el guardó.

Qui és Ishiguro?

Nascut a Nagasaki el 1954 va viure a Anglaterra a partir dels sis anys, allà hi va rebre una formació acadèmica absolutament occidental, des de l’educació primària fins als estudis superiors, que va cursar a la Universitat de Kent. Posteriorment es va doctorar en Escriptura creativa per la Universitat d’East Anglia, on va rebre una marcada influència del novel·lista Malcolm Bradbury, qui havia fundat i impartit aquests cursos doctorals.

Kazuo Ishiguro va començar a donar-se a conèixer en els cercles literaris del Regne Unit al començament de la dècada dels vuitanta, tot i que prèviament ja havia aconseguit que li publiquessin alguns articles i relats en diverses revistes literàries.

El 1982 va donar va portar a impremta la seva primera narració extensa, una novel·la titulada Pàl·lida llum als turons, la qual va rebre el prestigiós premi “Winifred Holtby”. La seva següent novel·la, Un artista del món flotant (1986), es va fer creditora d’un altre no menys important guardó, el premi “Whitbread” de Literatura.

Amb aquestes dues targetes de presentació, no resulta estrany que la seva tercera novel·la, titulada El que resta del dia (1989), fos rebuda amb grans elogis per part de la crítica i els lectors anglesos. Aquesta novel·la -que va reportar al jove Ishiguro un altre guardó britànic: el “Booker Prize” – constitueix una lúcida i amarga reflexió sobre la vacuïtat i esterilitat de tantes vides humanes, reflectides en la narració d’un típic majordom anglès que, en primera persona, va recordant els diferents detalls que han marcat la seva experiència laboral, per acabar constatant com ha malgastat la seva vida de manera estúpida i irrecuperable.

El que resta de dia (portada a la gran pantalla pel director nord-americà James Ivory el 1993), és alhora una terrible història d’amor i una colpidora visió de la impotència que sent un ésser humà quan arriba a comprendre que ha renunciat a la seva vida a canvi d’haver complert amb el que creia que era el seu deure. L’èxit d’aquesta novel·la (que, en la seva versió cinematogràfica, va  ser interpretat per Anthony Hopkins i Emma Thompson), rau no només en la seva extraordinària presentació d’uns personatges típicament anglesos, sinó també en la seva minuciosa reconstrucció històrica dels esdeveniments posteriors a la II Guerra Mundial.

Llibres

  • Una pàl·lida vista dels turons (A Pale View of Hills, 1982)
  • An Artist of the Floating World (1986)
  • El que resta del dia (The Remains of the Day, 1989)
  • Els inconsolables (The Unconsoled, 1995)
  • Quan érem orfes (When We Were Orphans, 2000)
  • No em deixis mai (Never Let Me Go, 2005)
  • The Buried Giant, 2015)

Accés directe a la notícia del diari digital ara.cat a través del següent enllaç:

http://llegim.ara.cat/actualitat/premi-Nobel-Literatura_0_1882011891.html

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

Carles Capdevila. Humor i educació

El periodista Carles Capdevila va morir dijous 1 de juny a la nit a l’edat de 51 anys. En feia dos que lluitava contra el càncer.

De jove, Carles Capdevila (Hostalets de Balanyà 1965-Barcelona 2017) va introduir-se a la ràdio amb el programa Guirigall de Ràdio Pista.  Llicenciat en filosofia i periodista, va ser redactor de la secció de Societat del diari Avui i, llavors, es va convertir en cap d’aquesta àrea. Del 1992 al 1994 visqué a Nova York com a corresponsal de premsa i d’aquesta estada en sorgí el llibre Nova York a la catalana, que retrata tota mena de vinculacions catalanes amb la ciutat en els darrers cent cinquanta anys.

Amb una llarga trajectòria en premsa, ràdio i televisió, va ser director-fundador del diari Ara, després d’haver-ne estat el director durant cinc anys, des del moment en què sortí per primer cop al carrer el dia 28 de novembre de 2010.  Entre d’altres, ha estat articulista d’opinió dels diaris Avui, El Periódico de Catalunya i El 9 Nou (1995-2010), director i conductor del programa Eduqueu les criatures (Catalunya Ràdio), director i presentador del programa Qui els va parir (TV3), i col·laborador als espais El club i Divendres (TV3). També va col·laborar amb l’equip del programa de ràdio Minoria absoluta (RAC 1).

Va escriure diversos llibres, com Criatura i companyia (Premi Pere Quart d’humor i sàtira 1999) i, dins del pseudònim col·lectiu Germans Miranda, El Barça o la vida i Tocats d’amor. També va escriure textos per a llibres de Les tres bessones, il·lustrats per Roser Capdevila.

Altres obres seves són: Jo vull ser famós (La Campana, 2001), Alguna pregunta més: antologia de 10 anys de disbarats (La Campana, 2004), “Entendre el món”. Converses amb onze pensadors contemporanis (Arcadia, 2015), “Educar millor”Onze converses per acompanyar famílies i mestres” (Arcàdia, 2015), Els Arrugats, quina troballa més dolça! (La Galera, 2015), Parir amb humor (La Campana, 2016) i La vida que aprenc (Arcàdia, 2017).

Amb aquest darrer treball, Capdevila, qui  fa anys que pren apunts cada dia, i els comparteix, sobre el que li passa i com hi reacciona, posa en pràctica un periodisme que vol prioritzar la vida sobre les notícies.

El 23 d’agost de 2015 va anunciar als treballadors del diari que se li havia detectat un càncer colorectal, i el 30 d’agost ho va publicar als lectors. A partir d’aquest moment decideix continuar la seva activitat professional però adaptant-la a la seva nova situació de salut.

Carles_Capdevila_2016-003
Capdevila va rebre el Premi Nacional de Comunicació el 2016 de mans del President de la Generalitat Carles Puigdemont

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

Aprovat el Pla de Lectura 2017-2020

 

Accés directe a la notícia del diari digital ara.cat:

http://www.ara.cat/cultura/Govern-aprova-Pla-lectura-milions_0_1801019990.html

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

Adéu a salvador Pàniker, escriptor i filòsof català

 

Filòsof, enginyer industrial, escriptor i editor

“No sóc ateu perquè l’ateisme no és compatible amb Juan Sebastián Bach”

paniker
Va néixer l’1 de març de 1927 a Barcelona.

La seva mare era catalana i el seu pare un indi que va arribar a Espanya el 1916 com a representant d’una empresa alemanya.

Pániker, és un títol nobiliari del sud de l’Índia, altíssima casta de guerrers, generació de Nehru, “va venir a Europa a estudiar i no va voler tornar fins que l’Índia fos independent, aleshores, ja no va poder“. Allà va deixar un fill i un matrimoni convingut.
És també germà del filòsof i escriptor Raimon Pannikar.

Professor a la Universitat de Barcelona de Metafísica i Filosofia, ha dedicat gran part del seu treball a una aproximació a la mort. Fundador i director de l’editorial Kairós, especialitzada en temes d’antropologia, ecologia, psicologia transpersonal i nova consciència. Premi Internacional de Premsa. Premi Godó Lallana de periodisme. President d’honor de l’Associació d’Amics de l’Índia. President de l‘Associació pel dret a morir dignament (DMD). Col·laborador habitual dels diaris “La Vanguardia” de Barcelona i “El País” de Madrid.
Entre els seus llibres destaquen: “Els signes de les coses“, “Teoria de l’Home secular“, “La dificultat de ser espanyol“, “Aproximació a l’origen“, “Assajos retroprogresius“, “Primer testament“, “Segona memòria“, “Filosofia i mística “,” Converses a Madrid “,” Converses a Catalunya “,” Quadern Groc “, un diari que recull les anotacions del filòsof i escriptor entre els anys 1993 i 1994. Entre els seus últims assajos sobre filosofia figuren” Aproximació a l’origen “(2009) i” Asimetries “(2008). Amb “Diari de tardor” segueix la trajectòria iniciada amb Primer testament (1985) i Segona memòria (2000). El volum cobreix els anys que van de 1996 a 2000 i inclou la mort d’una de les seves filles.

Salvador Pániker va presidir durant gairebé dues dècades l’associació Dret a Morir Dignament, des de la qual va defensar l’eutanàsia.

Salvador Pániker va morir l’1 d’abril de 2017 a Barcelona, als 90 anys.

Accés directe a la notícia del diari digital ara.cat:

http://www.ara.cat/cultura/Mor-lescriptor-filosof-Salvador-Paniker_0_1769823256.html

≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈≈

Santi Vila anuncia la creació de la Direcció General del Llibre, Biblioteques i Foment de la Lectura

 

Accés directe a la notícia del diari digital ara.cat:

http://www.ara.cat/cultura/Direccio-General-Llibre-Biblioteques-Lectura_0_1765023635.html

Sant Cugat Sesgarrigues