QUÈ FARIES AMB 18 MILIONS D’EUROS?
La llista dels meus desitjos
Grégoire Delacourt
La Jocelyne és propietària d’una merceria a la ciutat d’Arràs. És grassoneta, li agrada llegir, escriu un blog molt visitat sobre costura, té un marit i dos fills a qui estima i un pare malalt- La Jo té una vida prou feliç fins que un bon dia té la sort i la desgràcia de guanyar divuit milions d’euros. Per primera vegada té l’oportunitat de decidir què vol fer amb la seva vida. Abans, però, ha d’esbrinar què és el que li importa de veritat…
Alguns fragments de la novel·la:
“Però els teus somnis, amor meu, ara ja te’ls puc donar; els teus somnis no són gaire cars. Un televisor de pantalla plana Sony de 52′: 1400€. Un cronògraf Seiko: 400€. Una llar de foc a la sala d’estar: 500€, més 1500 per les obres. Un Porsche Cayenne 89000€. I la col·lecció de DVD de James Bond de 22 pel·lícules: 170€.
És horrible. Quina manera de pensar.
El que em passa és aterridor”.
“Com més grans són les mentides menys les veus venir”.
“Fer les coses tu mateixa és molt bonic, dedicar-hi temps és important. Sí, crec que tot va massa de pressa. Es reflexiona massa de pressa, quan es reflexiona!. S’envien correus electrònics, textos sense rellegir-los, es perd l’elegància de l’ortografia, l’amabilitat, el sentit de les coses. He vist nens que publiquen fots d’ells mateixos al Facebook en què estan vomitant. No, no, no estic contra el progrés; només és que tinc por que aïlli més les persones. El mes passat, una noia jove va voler morir, va avisar els seus 237 amics i ningú ni li va contestar. Com diu? Sí, és morta. Es va penjar. Ningú no li va dir que eren vint minuts de dolors terribles. Que sempre tens ganes que et salvin, que només hi ha el silenci que respongui a les supliques asfixiades”.
ANSIETAT
La terapeuta
Gaspar Hernàndez
“En una època com l’actual, en què se sobredimensiona el jo, el que penso, el que sento, els meus gustos, les meves fotos, no donar-te importància és tot un descans. Molta gent està preocupada per la seva importància personal. Per la imatge que els altres tenen d’ells. És com si haguessin creat un “jo ideal” en la seva fantasia, del qual han d’estar a l’altura (…). Tanmateix, si aconsegueixes rebaixar la importància personal, et treus un pes de sobre. Per començar, no t’has de defensar. Si et critiquen, no passa res”.
Hèctor Amat és un actor que pateix ansietat. Després de presenciar per casualitat el assassinat d’una noia, es bloqueja i no recorda detalls del que ha passat.
Per alleugerir la angoixa i recuperar la seva memòria, l’Hèctor acudeix a la consulta de la psicòloga Eugenia Llort, la terapeuta que el va atendre després del crim. Aquesta relació, en un primer moment professional, s’anirà convertint en una relació de dependència que arribarà fins a límits inusuals. Perquè ell pugui actuar, ella es presenta cada nit al teatre on l’Héctor interpreta a Dick Diver, el personatge protagonista de Tendra és la nit. Però com el seu propi personatge, un psicòleg que s’enamora d’una pacient, ell també acabarà enamorant-se perdudament de la seva terapeuta.
Qui és Gaspar Hernàndez?
Gaspar Hernàndez (1971) és escriptor i periodista. Va guanyar el premi Josep Pla amb la novel.la “El silenci” (2009, Destino). També ha publicat la novel·la “La dona que no sabia plorar” (2018, Columna), “La Terapeuta” (2014, Columna), i els assajos periodístics “No sóc d’aquest món” (2016, Edicions B) i “L’ofici de viure bé” (2009, Columna).
Ha escrit regularment per al diari El País, El Periódico, i El Punt Avui.
A Tv3 ha presentat el programa “L’ofici de viure” i “Bricolatge Emocional”.
A Catalunya Ràdio dirigeix i presenta “L’ofici de viure”, un programa sobre psicologia i nova espiritualitat, premi Ciutat de Barcelona per “la seva innovació i rigor”, en paraules del jurat.
UNA NOVEL·LA AUTOBIOGRÀFICA
La inveció de la solitud
Paul Auster
Paul Auster comença a escriure “La invenció de la solitud” a partir de la mort del seu pare, al gener del 79. Perdut en una solitud que li permetia parlar d’ell mateix a través del record, en aquesta obra l’autor fa balanç de la seva relació amb el pare.
“Perquè no va ser fins a aquest moment, tal com va saber després, que va entendre tot l’abast de la seva paternitat: per a ell la vida del nen era més important que la seva; si per salvar el seu fill calia morir, estaria disposat a morir“.
Qui és Paul Auster?
Nasqué a la ciutat de Newark, suburbi de Nova Jersey, fill d’una família originària d’Europa central. El seu contacte amb els llibres és bastant prematur gràcies a la biblioteca que un oncle seu traductor li deixava consultar. Entre els seus escriptors de joventut preferits es troben: Fiódor Dostoievski, Edgar Allan Poe, Miguel de Cervantes i Samuel Beckett, entre d’altres. Començà a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el beisbol, un esport molt recurrent en les seves novel·les. Entre 1965 i 1967, estudia a la Universitat de Colúmbia literatura francesa, italiana i anglesa. Més tard, comença a traduir autors francesos i viatja fins a París, on suspèn l’examen d’ingrés a l’Institute des Hautes Etudes Cinématographiques (Institut d’Alts Estudis de Cinematografia). Tornà als Estats Units el 1967 i durant els deu anys següents, el treball serà dur. Escriu articles per a revistes; comença les primeres versions del Viatge d’Anna Blume i d’El palau de la lluna, treballa en un petrolier. Al llarg d’aquests anys col·laborà amb publicacions com The New York Review of Books i en Harper’s Saturday Review. Posteriorment, torna a França on viurà uns tres anys (1971–1974), gràcies a les seves traduccions de Stéphane Mallarmé, Jean-Paul Sartre o Georges Simenon, alhora que escriu poesies i obres de teatre en un acte.
El 1979, just després de divorciar-se de la seva primera esposa, la també escriptora Lydia Davis, i de tractar sense èxit de publicar una novel·la policíaca sota el pseudònim de Paul Benjamin (Bala falsa), la mort del seu pare li proporciona una petita herència que el treu dels greus problemes econòmics i l’inspira La invenció de la solitud (1982), inici del seu èxit literari i considerada per molts una obra autobiogràfica.
Es va casar per segona vegada amb l’escriptora Siri Hustvedt l’any 1981.
No fou fins a la publicació de Trilogia de Nova York (1985-1986) que gaudí de reconeixement internacional. Es tracta d’una sèrie de tres contes, que avançarien la publicació de la seva primera novel·la El país de les últimes coses (1987). A aquesta, seguirien altres títols com El palau de la lluna (1989) i La música de l’atzar (1990), duta a la pantalla per Philip Hass. El 1992, gràcies a la seva obra Leviatan aconseguirà l’èxit total, guardonada amb el premi Medici (1993).
L’obra d’Auster es completa amb títols com: El quadern roig (1993), Mr. Vertigen (1994), Smoke (1995), Viure al dia (1997), Ferides d’amor (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l’oracle (2003) i la recent Brooklyn Follies (2006).
Cal no oblidar els seus reculls poètics, Espais blancs (1983), Fragments del fred (1988), entre d’altres, així com L’art de la fam(1992), una recopilació d’articles i assaigs sobre literatura francesa, anglesa i estatunidenca.
Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema. És el cas de Smoke (1995), adaptada per Wayne Wang i amb la qual guanyà l’Independent Spirit Award. També amb Wang codirigí la seua obra Blue in the face (1995). En solitari, el ja reputat novel·lista adaptà la seua obra Lulú on the bridge (1999). En maig del 2006, començà a rodar a Portugal el seu segon llargmetratge en solitari, The inner life of Martin Frost, amb un guió basat en el Llibre de les il·lusions. David Mazzucchelli va adaptar al comic en 1994 La ciutat de vidre.
Tal volta, una de les seves activitats menys conegudes sigui la seva tasca al PEN Club, presidida per l’escriptor iranià Salman Rushdie i de la qual Auster n’és vicepresident. Es tracta d’una organització d’escriptors en paraules del mateix Auster “que promou els drets humans en el món”.
El 2006 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres i publica Viatges per l’Scriptorium, que tracta de la relació d’un autor amb els seus personatges, i comença la seva segona pel·lícula com a director, The Inner Life of Martin Frost. L’any 2008 publica Un home a les fosques.
UNA AUTORA POC CONEGUDA
La confidència
Remei Margarit Tayà
Remei Margarit i Tayà (Sitges, 1935) és psicòloga, escriptora, cantautora i professora de música, ha enregistrat dos discos de cançons pròpies com a cantautora i participà en la Nova Cançó, fundant junt amb Josep Maria Espinàs Els Setze Jutges.
Va treballar com a mestra, documentalista, ha realitzat treballs editorials i ha escrit i escriu esporàdicament columnes al Diari de Barcelona, La Vanguardia i El País.
En aquesta novel·la escrita el 2006 i editada per Pagès Editors, ens introdueix en les relacions sentimentals de cinc personatges: tres dones i dos homes. La història mostra que, a vegades, sincerar-se pot ser pitjor que mantenir el silenci, sobretot si hi ha una infidelitat pel mig.
En aquesta història, el lector es converteix en espectador de més d’una confidència,
BIOGRAFIA
L’escriptora amb nom masculí
George Sand (1804-76), pseudònim literari de Aurore Dupin, va ser una escriptora incansable i fervent lluitadora pels drets del poble, les llibertats individuals i la igualtat de sexes.
Conèixer la vida de George Sand és endinsar-se en el misteri d’una dona excepcional, que va viure les grans passions del seu temps: la llibertat, l’amor, la política i la literatura.
Va néixer a París l’any 1804, però va passar la major part de la seva vida a Nohant al departament d’Indre. Òrfena de pare als 4 anys, Aurore Dupin va gaudir d’una infantesa bastant lliure a casa de la seva àvia paterna.
Aquesta estada al camp la va marcar, de manera que va emprar el tema de la vida en el camp en moltes de les seves obres (com en La Mare au Diable). L’any 1822, es va casar amb el baró Casimir Dudevant, amb el qual va tenir dos fills: Maurice (nascut l’any 1823) i Solange (nascuda l’any 1828). Aviat, va deixar el seu marit i aleshores va conèixer una agitada vida amorosa.
L’any 1831, es va publicar la seva primera novel·la, Rose et Blanche, que havia escrit en col·laboració amb Jules Sandeau, el seu amant, en qui es va inspirar per al seu pseudònim Sand.
Cada vegada dissimulava menys el seu gust pels vestits masculins, tot i que continuava vestint-se de dona per a les ocasions. Aquesta «disfressa» li permetia circular amb llibertat per tot París (fumant pipa), i li facilitava l’accés a llocs on una dama del seu rang no hi tenia cabuda. Es tractava d’una pràctica excepcional per al segle XIX, en què els codis socials, principalment entre les classes benestants, tenien una extraordinària importància. Com a conseqüència, Sand perdé bona part dels seus privilegis de baronessa. Paradoxalment, el costum de l’època permetia sense problema a les dones de les classes benestants viure separades dels seus esposos, llevat que cometeren obertament una «irregularitat» flagrant.
En les seves primeres novel·les, autobiografies disfressades, assimila la recerca de la felicitat personal a una regeneració social. Així, Indiana (obra en què per primera vegada utilitza el pseudònim de George Sand, 1832) i Lélia (1833) són dues obres novel·lesques i líriques, en les quals l’amor s’oposa als convencionalismes mundans i als prejudicis socials, com s’hi va enfrontar George Sand arran de les passions amoroses successives amb Alfred de Musset i Frédéric Chopin.
Els anys 1833, 1834 i 1835, va tenir un afer sentimental turmentat amb Alfred de Musset, del qual va extraure Elle et Lui. El va deixar pel doctor Pagello. Més tard, va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé 10 anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.
L’any 1841, va fundar junt amb Pierre Leroux, la Revue Indépendante.
George Sand va mantenir lligams amb demòcrates com Arago, Barbès o Bakunin, i va celebrar l’any 1848 la caiguda del rei Luís Felip i la fi de la Monarquia de Juliol, fent palès el seu compromís polític social i comunista. Després dels successos de juny, es va retirar l’any 1851 a Nohant, obligada a escriure per al teatre, a causa de dificultats econòmiques. Però no s’hi va recloure, viatjà bastant per França.
Va continuar portant una vida agitada i gens convencional. Va tenir altres afers amorosos, va lluitar pels drets de les dones i per les seves idees polítiques, va mantenir amistat amb Flaubert i Théophile Gautier i va freqüentar els germans Jules i Edmond Goncourt.
No va deixar d’escriure fins a la seva mort, l’any 1876, a l’edat de 72 anys, a Nohant. Victor Hugo va declarar el 8 de juny del 1876: «Plore una morta, salude una immortal!».
George Sand mantingué vincles amb demòcrates progressistes i celebrà el final de la monarquia francesa. Lluità pels drets de les dones i per les seves idees polítiques. Ningú no ens pot ajudar més a definir l’esperit del romanticisme, la generació literària i política francesa que, a partir de 1830, defineix els conceptes culturals encara presents avui dia. Morí el 1876 als 72 anys d’edat.
Podeu trobar més informació de George Sand en la biografia que va escriure’n André Maurois i que podeu trobar a la Sala de Lectura Antoni Margarit:
També podeu consultar els següents enllaços:
http://www.visitvalldemossa.com/george-sand/
https://www.lavanguardia.com/historiayvida/la-escritora-francesa-george-sand_40023_102.html
https://historiaybiografias.com/george_sand/