Lectures 2019

LA NOVEL·LA  de NOVEMBRE de 2019

Aquest mes els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la La filla del capità Groc de l’escriptor català Víctor Amela.

Font: grup62.cat

SINOPSI

Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort.

Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc.

«—Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M’ha dit que t’havia vist al riu i jo no l’he cregut… Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s’esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d’amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l’aixeca a l’altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa».

L’AUTOR

Font: nuvol.com

Nascut a Barcelona, va estudiar als Escolapis de Diputació i posteriorment periodisme a la UAB i dret a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar en periodisme el 1984 i va entrar com a becari a La Vanguardia amb 23 anys. Abandonà els estudis de Dret en quart curs.

A La Vanguardia, va començar cobrint la secció d’espectacles per dedicar-se després a la secció de televisió. Paral·lelament, escriu entrevistes a per a la revista Teleprograma (1985-89).

El 1989 va ser nomenat cap de la secció de comunicació de La Vanguardia, des d’on va continuar fent entrevistes i crítiques de televisió. Destaquen les seves sèries d’entrevistes en profunditat Líders d’audiència (1990-1991) i Espanya encantada (1994).

Va co-crear la contra de La Vanguardia amb Ima Sanchís i Lluís Amiguet al gener de 1998, on s’han publicat més de 1.800 entrevistes. Va ser vicepresident de la CRIT (Associació de Crítics i Informadors de Televisió).

En l’actualitat col·labora al programa Arucitys de 8tv i a El món a Rac 1 de RAC1. També és conferenciant i moderador de debats en diverses institucions sobre assumptes relatius a la comunicació a Espanya.


LA NOVEL·LA  de SETEMBRE de 2019

Aquest més els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la La mirada dels àngels de la sueca Camilla Läckberg.

SINOPSI

L’any 1974, la família que regentava la colònia infantil de la idíl·lica illa de Valö, al costat de Fjällbacka, va desaparèixer. Com si s’haguessin fos, sense endur-se res, ni tan sols la seva filla petita, l’Ebba, que mai no ha entès què va passar. Avui, anys més tard, l’Ebba ha tornat a la illa amb el seu marit. Volen intentar salvar el matrimoni després d’haver perdut un fill. Però Fjällbacka no és un bon lloc per salvar res, és un lloc on a les ferides del present sempre s’afegeixen les cicatrius del passat i, quan es descobreixen noves proves que podrien reobrir el cas de la família desapareguda, les cicatrius comencen a sagnar.

L’AUTORA

Font: illadellibres.com

Camilla Läckberg (30 d’agost de 1974), és una popular escriptora sueca de novel·les policíaques. Els llibres de Läckberg transcorren en el seu lloc de naixement o els seus voltants, Fjällbacka, una petita ciutat de la costa occidental sueca, i els seus protagonistes són el policia Patrik Hedström i l’escriptora Erica Falck.

La temàtica dels seus llibres parteix sempre d’un assassinat, i durant la seva investigació van sorgint els secrets i misèries dels seus protagonistes, habitants de Fjällbacka. De vegades es remunta al passat per trobar els orígens i causes dels crims.

Camilla Läckberg  va créixer a Fjällbacka a la costa oest de Suècia, fregant amb Noruega. Està casada i és mare de 3 fills. Amb 29 anys va publicar la seva primera novel·la, La princesa de gel, el 2002. Tres anys més tard, els seus llibres encapçalaven les llistes de best-seller sueques.

De nena sempre estava explicant històries i escrivint contes que reunia en petits llibres. El seu primer llibre es titulava Tomten (El follet), el va escriure quan tenia només quatre o cinc anys, era sagnant, esgarrifós. La seva fascinació pels casos d’assassinat sempre ha estat aquí, potser com a contrast de la seva vida idíl·lica durant la infància. Tot i així va anar a estudiar economia a l’escola d’Economia i Dret mercantil de la Universitat de Göteborg. Després de graduar-se, es va traslladar a Estocolm, on va estar dos anys treballant com a economista.  Finalment va aconseguir un curs de redacció com a regal de Nadal de la seva família. Era un curs d’escriptura sobre crims organitzada per l’associació d’escriptors Ordfront, i mentre estudiava va començar la seva primera novel·la.

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet, membra del Club de Lectura

Amb un estil directe on els personatges són qui parlen en primera persona, comença la novel·la “La mirada dels àngels” amb una relació que trontolla per la mort d’en Vincent, el fill de l’Ebba i en Märten “Era com si tot aquell dolor els hagués omplert per dins i ja no els quedés lloc per a cap altre sentiment, ja fos amor, calidesa, o compassió” (pàg. 9) i comprant i restaurant la casa de l’Illa de Valö, anomenada en un passat la colònia infantil a les afores de Fjällbacka, intentaran fer front a la situació de parella.
Per altra banda l’autora ens presenta els que seran els protagonistes per antonomàsia de la seva saga de llibres, l’Erika i en Patrik i que en “La mirada dels àngel” els vesteix a ella d’escriptora, mare de 3 criatures i esposa d’en Patrik i aquest protagonitzarà el paper de policia que junts en aquests gènere literari novel·lístic i específicament d’intriga, esbrinaran i arribaran a la resolució d’un crim ja prescrit.


Amb un moviment literari realista combinat amb l’imaginari, l’autora ens trasllada a FJÄLLBACKA, poble on tindrà lloc tota la novel.la, començant al 1908, desenvolupant-se i acabant al 1974, mostrant-nos l’escenari del passat amb una font cursiva per fer-nos entendre un trasllat de realitat, així podrem veure en tota la novel·la i amb un llenguatge familiar i entenedor, la presentació d’una realitat en paral·lel amb la trama principal, on tots hi tenen una vinculació barrejant-hi fets reals de l’època reflectida en una exhaustiva investigació per tal de no desviar l’autenticació de la història, amb una increïble imaginació provocant que el lector es plantegi la dubta de si també forma part d’una història real.
Ens podríem permetre de pensar que són dues novel·les en un mateix llibre intercalant fragments amb un desenllaç comú.
Així doncs, la novel·la comença a explicar-nos amb lletra cursiva, com a partir de l’any 1908 la dona d’una primera generació és marcada per una actitud condemnable, de manera que aquesta herència les portarà a realitzar actes sancionats per la societat.
L’Helga i l’ Albert Svensson van matar i enterrar els nens que les mares no podien mantenir i els hi portaven a casa, així la Dajmar es quedà sense pares, vivint un temps de penúries i sent la filla de “la donota de la fàbrica d’àngels” (pag.34). Servint a casa de la doctora Sjölin coneix a Hermann, un pilot alemany i ma dreta de Hitller amb qui té una relació d’una nit i de la que nasqué la Laura. Perseguint un ideal que la portaria a la desesperació i amb les seves dèries demencials, amb el seu inconscient desencaixat, obsessionada, alcohòlica i maltractant a la filla “…no descansaria fins a trobar-lo. Aquell home havia de ser per a ella” (pag.123) i al 1949 en arribar a Berlin el va trobar, enterrat amb la seva dona “...ara ja podia descansar” (pag.345).
La Laura que mai havia trobat l’estimació d’una mare, començava a viure, “No podia suportar recordar tots els mals moments… Ara tothom la respectava…Ara, ningú ja no la insultava”(pag.308) i amb 18 anys es casava amb en Sigvard de 53 anys amb qui tindria una criatura l’Inez, així com l’herència traspassada d’una actuació poc maternal. La misèria tornaria a casa de la Laura fent casar a l’Inez amb en Rune Elvander, vidu, amb tres criatures i amb un projecte molt llaminer de comprar la casa de Valö i crear un internat. L’Inez va viure una vida que no l’hi corresponia, infeliç i no estimada.
Ens adonem que en tota la saga de llibres i en aquest en concret, els escenaris que l’autora fa servir són espais dels diferents indrets del seu poble, un intrigant poble de pescadors, ubicant els personatges i donant a conèixer els diferents indrets.
Bé doncs, en el Dissabte de Glòria de 1974, és on trobem el desenllaç i final d’aquesta part de la novel·la en cursiva on l’Inez tot i tenir temptacions de fugir, tenir la sensació que alguna cosa havia passat i que quelcom havia de passar, es quedava perquè tenia un secret guardat que blindava la seva fugida.
Hem considerat que en aquest punt de la novel.la escrita en cursiva que ens remunta a un passat, es donaria a conèixer el final de l’intriga i per tant la segona història vinculada a aquesta hauria perdut el seu contingut. És per aquesta raó que deixarem en suspens el final de la part cursiva, per endinsar-nos al nus de la trama, d’on inicia la història la nostra autora.
Així reprenem el fil del començament de la novel·la, on l’Ebba i en Märten intenten superar la mort del fil i el glaç emocional de la parella, palpant-se sentiments de ràbia, odi, pena, tristor… entre ells i culpant-se l’un a l’altre, es donen certs incidents com un incendi, un dispar, una taca de sang…que la parella no entén i que obre la investigació que s’havia tancat feia anys, començant doncs, a situar en Patrik i la seva dona Erika a escena. Com veurem a mesura que es va llegint la novel·la, La mirada dels àngels veiem molts actors, uns primaris i altres secundaris que entren en escena, altres per contra són ombres a les que l’autora els descriu una vida i uns sentiments, on figuren fills, sogres, parelles lèsbiques, vidus, malalts… que en alguns casos el lector ha hagut de fer un esquema per tenir una visió de tots ells i una situació millor de la novel·la. És això potser, el que més ens ha desconcertat, doncs sent una novel·la ben considerada hem trobat entrades en escena d’actors puntuals.
D’entre els múltiples actors i dins de l’equip policial amb major rellevància ens parla d’en Gosta i per descomptat en Patrik que de manera consensuada realitzaran els interrogatoris en el desenvolupament de la novel·la per tal d’esbrinar el misteri. “Si en volem treure l’entrellat, hem de recular en el temps”(pag. 118), fent un resum d’ “...aquell Dissabte de Glòria” en que es va arxivar sense treure res en clar. Una trucada anònima, una nena plorant, una família desapareguda, 5 nois que venien de pescar i dels que els mostra una foto amb les seves declaracions, en Leon Kreutz, en Sebstian Mänson, en John Holm, en Percy von Bahrn i en Josef Meyer….


L’Erika amb un punt d’intuïció esbrina i dona certa informació als casos que porta el seu marit, beneficiant-se en els seus llibres, i ara “la veritat continua amagada en un núvol de misteri…” (pàg.57). Així s’acosta a Valö per parlar sobre la documentació que té recopilada de la família de l’Ebba i percep una relació hostil entre la parella. Observa com l’Ebba treballa fent joies artesanals “A cada angelet hi havia una part del seu dolor, una part dels seus records”(pag.50) i per trencar el gel els parla de la seva germana Anna que treballa amb antiguitats i que més tard caurà en el parany de les emocions, sentint-se atreta per en Märten qui malgrat i estimar a l’Ebba desencadenarà un conflicte al quedar-se dormint al seu costat. Per l’Ebba, en Märte era una part molt important de la seva vida, “...era l’únic amb qui en podia parlar, de tot allò; l’únic amb qui podia recordar” (pag.354) però per ell “…en Vincent es va morir per culpa teva…Ho portes a la sang…la teva besàvia era una assassina de criatures…”(pag.385), i amb la seva bogeria tancarà a les dues dones en un soterrani on trobaran caixes que respondran al passat i que faran entendre “...segurament, aquelles fotografies eren la clau del que havia passat aquell Dissabte de Glòria al menjador dels Elvander”(pag. 422) Amb tot, l’Erika i en Gösta arriben a Valö i allà es desenvolupa tota una sèrie d’esdeveniments que fan que en Marten tregui una arma i els amenaci.
Descriu la nostra autora en fragments individuals cinc realitats que en forma d’entrevista policial i cadascuna amb una vida particular, ens amaguen totes un secret passat, fent tots una descripció similar de l‘internat “Entre nosaltres i els Elvander hi havia una mena de barrera infranquejable que cap de nosaltres podia traspassar” (pàg.168)
En John Holm, polític emmascarat, que amb aspiracions de poder i amb el suport de la seva dona LIV, planteja un projecte per la Pau en el món.
Una altra realitat era la d’en Sebastian, qui amb les ensenyances del pare i l’astúcia en els negocis aconseguia el que volia “…tenir contactes era molt més important que no pas tenir amics” (pag.238)
En Josef, que estima d’una manera molt especial als pares “…el pare i la mare havien dut els números de presoners tatuats al braç tota la vida” (pàg.276) i sense perdre de vista al seu passat i tenint present la història dels pares, vol fer arribar a tothom les atrocitats que va patir el poble jueu associant-se amb en Sebastian per construir un museu.
En Percy era l’hereu del castell de Fygelsta, però s’havia arruïnat i la dona Pyttan “…s’havia adonat que ell estava a punt de perdre-ho tot. La gent com ella triava parella pel que els podia oferir; el matrimoni, doncs, era com un mena d’intercanvi entre aristòcrates”(Pàg.322).
I per últim en Leon, tetraplègic en cadira de rodes amb una relació poc habitual amb la seva dona Ila i la percepció d’un misteri del passat “...ara s’acostava el moment crucial d’aquella vida plegats…”(Pàg.291) que l’hi havia explicat a l’Ila les intencions que tenia mentre trucava als companys de l’internat, però ella “No volia participar en el que en Leon estava a punt de fer…”(pàg.403),
Tots a casa d’en Leon comencen a recordar “Aquell dia, en aquell internat, l’únic important havia estat sobreviure…”(pàg. 338) , a fer confessions del passat “Tot va ser idea d’en Leon” (pàg.418) creant-se una atmosfera de fum que va acabar quan en Percy es va treure la pistola de la cartera disparant al Sebastian, fet que va donar l’alerta i es van presentar els agents
Tot d’una sembla que es va resolent l’entramat doncs s’esbrina que hi havia previst un atemptat vinculat amb el partit d’en Holm per derivar les culpes a la raça musulmana; que l’Ebba rebia una quantitat de diners cada mes des d’Estocolm a nom del pare d’en Leon i que “...els va fer servir per comprar-se la casa amb en Marten” (pàg.318); que entre les pertinences de l’internat que custodiava en Ferralles (llibres, una foto de l’Ebba amb la Inez, llistes de despeses, passaports…) faltava el passaport de l’Annelie; que els interrogatoris dels nois eren iguals “…Havien sortit a pescar verat i que, quan van tornar, la família s’havia esfumat” (pàg.397) quan de verats en aquelles èpoques de l’any no n’hi ha, bé un sèrie de fets que els encaminaven al final.

L’Erika s’adona que en Marten embogit a raó de la mort del fill, està al terra i les dones alliberades. En Patrik havia entrat acompanyat per en Josef i la Ila que sabien l’itinerari per arribar al refugi antiaeri que es feia servir en l’època de la guerra.
Van sortir a fora i mentre es reposaven de l’episodi viscut l’Inez va agafar la ma de l’Ebba descobrint-se com a la seva mare. Havia agafat el passaport de l’Annette per despistar oblidant-se del passat.
Així doncs va arribar el Dissabte de Glòria del 1974 i mentre dinava la família va entrar un dels nois, en León, mostrant al director de l’internat unes fotos humiliants de nois despullats i un revòlver, explicant tot el que els feia el seu fill Claes, qui es va posar a riure com un boix disparant al pare, a l’Annete i a en Johan, però quan estava a punt de disparar a l’Inez en Leon es va tirar a sobre d’ell i els altres, Josef, Percy i Jhon van acabar amb ell, “En Claes… els havia humiliat…en Leon ho arreglaria tot” (pàg. 475)
Així doncs, EL PETIT SECRET QUE TENIA GUARDAT L’INEZ ERA EN LEON

Com a conclusió i de manera consensuada, hem resolt que es tracta d’una novel.la ben elaborada i amb una vinculació dins de l’entramat molt encertada que ha propiciat una lectura fàcil, engrescadora i gens feixuga, per tant recomanable!!!


LA NOVEL·LA  de MARÇ de 2019

Aquest mes els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la La noia del creuer de la vilanovina Maria Rosa Nogué.

SINOPSI

L’Andrea, una noia de Sitges, estudiant de segon de batxillerat, ens explica el viatge de l’estiu: un creuer a Itàlia amb el seu pare, separat, la seva nova parella i el seu germà petit. A bord, l’Andrea viu noves experiències, descobreix llocs interessants i coneix el capità del vaixell. Però mentre es banya a la piscina, balla a la Discoteca Oxygen i visita el Bar de Gel, descobreix que alguns dels seus nous amics, cambrers i periodistes, preparen un boicot per protestar contra les males condicions laborals de la tripulació. Accepta ajudar-los. Mentrestant, com li ha recomanat la seva mare, visita el David de Miquel Àngel a Florència, el Colosseu a Roma i les ruïnes de Pompeia. Sortint de Nàpols, l’Andrea es veu immersa en un naufragi ple de situacions que mai no s’hauria pogut imaginar.

L’AUTORA

Maria Rosa Nogué i Almirall (Còrdova27 de novembre de 1965) és una escriptora catalana. Nascuda a Còrdova, als tres anys es traslladà a viure a Vilanova i la Geltrú. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha exercit de professora d’ensenyament secundari, de cursos de català per a adults i de Narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Guanyadora de diversos premis literaris al llarg de la seva carrera, com el del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril a Vilanova (1981), de l’Aula de Lletres (1997 i 1998), Víctor Alari de Cubelles (2002) o el de la Nit Literària de l’Institut d’Estudis Penedesencs (2006), el 2017 guanyà el Primer Premi de novel·la negra Bellvei Negre per la novel·la No arriba la mort.

És col·laboradora habitual del Diari de Vilanova.

En novel·la juvenil és autora dels següents títols:

  • El follet valent. Unics Produccions, Teatre Poliorama. 2004
  • La noia del descapotable. Columna. 2009
  • La noia del creuer. Voliana, 2017                                                                              I en novel·la per adults:
  • La casa dels cants. Barcanova, 2010
  • No arriba la mort. Gregal, 2018

LA NOVEL·LA  de GENER de 2019

Aquest mes els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la Cafè Barcelona de l’escriptor català Joan Carreras.

SINOPSI

El Cafè Barcelona és al centre d’Amsterdam i al cor d’aquesta història. La Greetje, la mestressa del bar, ha refet la seva vida al costat de la Roos després de la mort del marit. L’Arjen, el fill de la Greetje, torna de Srebrenica amb els cascos blaus holandesos, i al cap de poc l’Annabel, la filla de la Roos, se sent empesa a voltar món. De prop o de lluny, tots quatre són presents en el dia a dia del cafè, amb els cuiners que s’hi relleven sovint i la clientela fidel que hi va a dinar o a beure cervesa. Però els vincles, a la vida, sempre amaguen secrets.

L’AUTOR

Font: naciodigital.cat

Joan Carreras i Goicoechea és un periodistaguionista de televisió i escriptor català.

 És professor associat de la Facultat de Comunicació a la Blanquerna, on imparteix classes de periodisme digital. Ha treballat durant una dècada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, on ha estat director el Canal 33 i un dels responsables de la creació del programa Info-K.

Cafè Barcelona és la cinquena novel·la de Joan Carreras. Els seus personatges sovint no expressen el que realment volen dir. Tenen secrets. Es mouen entre Amsterdam i Barcelona, i els persegueix la culpa. L’escriptor els dóna una altra oportunitat. La novel·la va rebre el Premi Ciutat de Barcelona el 2014.

El 2014 també rebé el Premi Sant Jordi de novel·la per a L’àguila negra  que al seu torn fou el quart llibre de ficció en català més venut durant la diada de Sant Jordi de 2015.

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet, membra del Club de Lectura

En Joan Carreras i Goicoechea nascut el 1962 a Barcelona, déu la seva dedicació a l’herència viscuda del pare, en Joan Carreras i Martí, que va morí l’any passat i que fou l’impulsor de l’edició de les obres en català, arribant a ser el director de la gran enciclopèdia Catalana i Edicions 62.
Així doncs, en Joan Carreras fill, i seguint les petjades del pare, va ser professor a la Blanquerna, periodista i guionista, dirigint la seva dedicació cap els medis audiovisuals.
Va tenir el seu començament fent reculls literaris i després en el camp novel·lístic, de manera que va recollir el Premi St. Jordi al 2015 amb L’àguila negra i al 2013 el Premi ciutat de Barcelona amb la novel·la Café de Barcelona, de la que parlarem tot seguit.

A l’obrir aquest llibre ens ha donat la impressió que l’autor pretenia vincular els 4 elements bàsics o pilars fonamentals de la cultura occidental i la cultura oriental: foc, aigua, aire i terra, per tal de representar els diferents comportaments i definir les emocions personals dels personatges de la novel.la que interaccionaran per tal de crear una trama, que fins el final no podrem esbrinar.

Així la novel·la comença amb l’apartat de l’element FOC que té la simbologia de la lluminositat, la construcció però també la destrucció.
L’autor ens comença definint a l’Arjen, que va quedar sense pare amb 5 anys, sent un noi amb una barreja d’identitats, la catalana per part de pare (Pep Costa) i la neerlandesa per part de mare, Greetje, els quals de ben joves es van immortalitzar en “una fotografia amb la Sagrada Família el fons” pàg. 24 i van decidir primer anar a viure dins d’una barcassa envoltats d’una societat cada cop més lliberal i més tard s’engrescaren en obrir el Cafè Barcelona a Amsterdam, on el pare introduïa la cuina catalana i la mare hi posava l’exotisme i originalitat, amb un estil propi bàsicament amb la música.
Al 1985, en plena rebel·lia i en una època Hippy on els joves es volien alliberar d’una societat que no acceptaven, prenent substàncies prohibides que en molts casos derivaven amb la mort com va succeir amb el pare de l’Arjen, es va recompondre la família, la Roose també vídua, es va convertir en la parella de la mare i la seva filla Annabel, que tenia 5 anys menys que l’Arjen.
L’Arjen, sota els trets fonamentals de les influències de l’element de foc, no demostrava els seus sentiments i no tenia clar que volia: patinar, embarcar… “Quan un adolescent ja es comença a creure molt home l’última necessitat que pot admetre és l’afecte d’una mare sol·lícita” pàg.28, així que es va allistar als boines blaves de missions per les Nacions Unides. Les condicions a Potocin (Bòsnia) eren precàries, tenint com a missió ajudar i conscienciar l’ús dels abocadors per tirar les escombraries i evitar epidèmies però, es trobaven amb imatges de penúries on la gent famèlica buscava entre la brossa. Tot sovint el jove somiava amb una noia musulmana sense vel que anomenava Selima i de la que tenia imatges contradictòries “…la visió…entre la bellesa i la brutícia” pàg. 53, tot plegat s’havia d’entendre que es tractava d’una feina.

Però a l’any 1994 per comptes de tenir “una missió humanitària…li recordava la tasca d’uns guardians en un camp de concentració” pàg. 59 on el tràfic de les ajudes humanitàries, les influències i pactes governamentals a Srebrenica van provocar una neteja ètnica per eliminar els bosnians.
En retornar a casa, amb totes les contradiccions que tenia dins seu, va optar per quedar-se amb la família al cafè, però en sortir amb els amics, “…creia llegir en les mirades un menyspreu que no comprenia” pàg. 81 per tant després de treballar al cafè es tancava a la seva habitació, apàtic, oblidant-se del món.
De sobte van començar a arribar-li unes cartes amb fotos escrites al seu revés, amb retalls de lletres enganxades que totes “tenien un tret comú que les convertia en un sol missatge” pàg. 86. Les va guardar en una carpeta verda on hi havien records d’infantesa, un total de 5 cartes espaiades en el temps i on en l’última hi havia el monjo cremant.
Ningú es podia imaginar el que faria l’Arjen, es va tirar gasolina per sobre “Envoltat de foc….va saltar amb els braços oberts i al cap de no res va quedar penjat pel coll” pàg.91.
Així doncs, l’autor ens presenta a l’Arjen com un personatge amb molta força interna per oferir però, degut a les circumstàncies personals, a la repressió dels sentiments i les emocions, no trobar la felicitat després del viscut, i les reaccions i els “ímputs” de les tribus socials, l’abocaren a una situació depressiva, d’inexistència i a realitzar l’acte del suïcidi.

Tot seguit l’autor ens presenta una segona part on hi trobem diferents fronts oberts intentant un relat sintetitzat del diferents personatges i que ens l’anomena com l’element antítesi al foc que és l’AIGUA, element per altra banda bàsic per donar vida, per purificar. Així doncs, ens descriu a les tres dones navegant per el riu Amstel, amb serenor, amb tranquil·litat, dispersant les cendres de l’Arjen.
Per la mare els records del fill seguien en l’habitació de quan era petit convertida ara en un santuari, però convençuda que estava de missió pels Balcans. De la mateixa manera l’Annabel quan entrava a la cambra, era per recriminar el succés, i tenia coneixement de la carpeta verda amb les fotos i la seva simbologia doncs havia estat ella qui les hi havia enviat per tal que actués i reacciones a tot el que li estava passant, però mai hauria imaginat aquell final “…la fermesa, la capacitat de negar la pròpia vida a canvi d’una causa, d’una idea…” pàg.105.
L’Annabel, inquieta i amb constant moviment com l’aigua, necessitava fugir, sortir d’aquella foscor que l’envoltava al recordar la imatge de l’Arjen que se li reflectia dins les aigües del riu, per demanar-li perdó.
Al no posar-se d’acord amb la Marie Louise sobre el lloc on marxar, va voler acomiadar-se d’en Arjen, i es va dirigir al riu però aquest cop “…no hi va haver cap aparició ni aquella nit ni mai més” pàg.114, així que decidida va marxar sola per diferents indrets amb la motxilla a l’esquena, sense trobar el seu lloc però amb l’únic plantejament de no fer res, “Dormia en una cabana davant del mar” pàg. 117, fent coneguts, convivia i parlaven de la “festa de la Lluna… a la platja de Haad Rin” pàg.117 que des de temps es celebrava i entre diversions i espectacles va conèixer a en Michael amb qui va marxar a Paris al quedar-se sense diners.
Però al mancar-li la llibertat i la necessitat de viure sense lligams va fer comprar una barca, que van batejar com Selima i amb la que van estar 1 any i mig navegant “…duien una vida austera com a nòmades fluvials… “ pàg.132 però la realitat era que la parella vivia en un mon nòmada a través de l’agua dolça, fent amistat amb una família alemanya Fischer (Hans i Monika) amb qui de tant en tant quedaven per passar una estona.
Al cap d’un temps l’Annabel va quedar embarassada, enviant una postal cada mes al cafè, “…li semblava que encara l’únic lloc que de debò era una mica casa seva” pàg.135, però aquella era una situació molt trista per la mare que es trobava sola doncs per una part la Roose marxava molt sovint al tenir la mare malalta i per l’altra no tenia una adreça on respondre a l’Annabel.
De la mateixa manera l’Annabel sabia que amb el seu estat deixarien de navegar i es vendrien el Selima i això suposaria “…que ja no podria fugir mai més” pàg. 138 provocant-li un estat anímic de tristor, d’angoixa, i aleshores aquella vida diminuta s’escapava de les seves entranyes.
Així doncs va ser una relació com l’aigua que llisca per entre els dits de les mans quan es pretén atrapar-la, doncs sempre l’acompanyava la carpeta verda amb les fotos i la imatge de l’Arjen. Aleshores es va produir un canvi en la seva vida; vivia en l’embarcació de la seva amiga Marie Louise, qui s’havia compadit del Michael, treballava en un museu d’art i als vespres al cafè, que es mantenia gràcies a una clientela fidel.
En aquest apartat l’autor ens dona a conèixer que el 10 d’abril de 2002 es va fer un reconeixement a tots aquells que havien perdut la vida i a tots els que havien retornar, però també subratlla que l’atmosfera que es respirava en el cafè i en la societat del moment era que “sense els musulmans l’Arjen encara seria viu” pàg.149

L’autor ens ha presentat en aquest apartat, com les relacions poden esdevenir una cosa casual, a la vegada amb certa creativitat, i quan a aquesta emoció en certa manera abstracte se l’hi uneix l’aprenentatge, esdevé el sentiment de llibertat com l’AIRE, que és el següent apartat del llibre.
Així doncs amb l’aire hi trobarem una mutació a l’hora de narrar la novel.la, que fa que aquesta prengui un caire més enigmàtic, doncs l’autor ens parlarà des de la veu d’un jove que recorda com en el 2004, tot passant per davant del cafè i veient el rètol on es feia demanda de cuiner com tantes i tantes vegades, va veure al noi geperut, veneçolà, l’Hersony Leomar, qui no gaire agraciat tenia encomanada una feina essencial en qualsevol establiment, passar la “balleta”. També ens explica que no comptava amb res més que el que duia a sobre, aleshores la Greeje amb sentit protector, amb esperit de mare, el va fer quedar, el va fer que es dutxés, li va donar roba i el necessari per començar la feina, “l’ofici m’agradava i em convertia una altra vegada, després d’errar massa temps com un vagabund, en amo i senyor dels fogons” pàg. 184. El noi va observar la tristesa de l’Annabel però no sabia tot el que li estava passant per el cap, doncs la noia estava prenent decisions que la farien canviar. La mare biològica ara sortia amb una noia que vivia prop d’on tenia la mare malalta, l’Annabel es quedava a treballar al cafè i a viure a Amsthend amb la Greeje i la Marie Louise estava embarassada, és per tant en aquest punt on l’autor identifica l’estat de l’Annabel amb l’aire, element vinculat amb els pensaments i les adaptacions als canvis.
Així docs el noi va anar fent-se lloc en el cafè on hi havien canvis constant de cuiners, italià, pakistanès, de Rotterdam, ell era català i li van posar Jan el Català, fet que tenia pes ja que el pare de l’Arjen n’era. Sabia que s’estava captivant de l’Annabel i a part d’intentar introduir àpats catalans, es va documentar de la guerra de Bòsnia, coneixent la historia del germà, d’en Michael i de l’amiga Marie Louise. Al mateix temps la Greeje es va quedar sense veu “…una lesió a les cordes vocals…” pàg.194 , no podia parlar i havia de fer repòs, per tant va marxar a Terchelling, mentre el noi que passava la “balleta” va anar a viure amb en Jan.

Quan feia dos anys que treballava amb l’Annabel va tenir la necessitat de sincerar-se i d’explicar els fonaments de la seva vida, de donar a conèixer les seves arrels i és aquí on l’autor ens enceta l’apartat de l’element TERRA, element sòlid, rígid i que transmet seguretat, per altra banda tal i com podrem descobrir en el desenllaç del Cafè de Barcelona.
El Jan com l’havien anomenat havia fet quelcom semblant a l’Annabel, havia marxar a Brussel·les sense enviar cap carta als pares. Al cap dels anys el pare era mort i la Mercè, la germana, li donava l’adreça de la Residència on des de feia temps estava la mare bastant malalta, però s’ha de dir que el dia que va decidir presentar-s’hi ja era pel funeral.
Així doncs, ja que estava allà va aprofitar per transitar per la ciutat de Barcelona que en res s’assemblava a quan l’havia deixada i es va trobar capturat en un temps i en un lloc que ja no era el que desitjava “Va ser una sensació molt trista, d’una mena de tristesa desconeguda fins aleshores” pàg. 217, era aquella potser, una escena similar a la que havia viscut l’Annabel?
Des de les hores tot va semblar diferent, doncs el tracta que tenia amb ell era encara més proper, talment com si fos membre de la família, fins i tot el metge, Alex Van Huis a qui considerava una persona propera, sàvia i que utilitzava un discurs “…que es feia escoltar” pàg. 218, el buscava per tal de xerrar una estona, doncs en una de les seves trobades li havia explicat el relat d’en Da Costa quan per les seves contradiccions amb la religió fou expulsat i una vegada acceptat després de la corresponent humiliació, es va treure la vida. “…un home, tot i la seva fortalesa intel·lectual, no pot suportar que els seus l’expulsin ni tampoc que l’acceptin… símbol de l’honor” pàg. 221.
En Jan ens explica com esperava cada dia que s’acabés la jornada per compartir amb l’Annabel aquella estona en que amb una copa xerraven i s’explicaven situacions, encara que ella mai sabria el seu sentiment “…ens fèiem la mena de companyia que es poden fer dos solitaris, dos cors glaçats…” pàg. 224. Però l’Annabel marxava a Srebrenica amb la Monika (família Fischer) qui havia decidit quedar-se a terra mentre el seu home seguia navegant. Ell es quedava com a amo del cafè durant uns dies, “No havia tingut mai res que no fos meu” pàg. 229 però l’Annabel es venia el cafè, volia trencar aquella part de la seva vida i li donava les fotos de la carpeta verda, alliberant-se d’un pes que l’havia perseguida anys.

És en aquest apartat on en Jan ens relata que com a periodista especialitzat en l’art culinari, va derivar en un rodamón per culpa de la beguda i de les drogues. Ara es sentia bé a Amsterdam “jo no soc un turista, encara que sempre seré un estranger” pàg. 244. No volia marxar doncs semblava que havia trobat la seva realitat, havia aixecat un petit bar “el niu de l’Annabel” pàg. 239, tot gràcies a la intervenció de la Roose que l’impulsar a parlar amb el doctor i la Marie Louise, accionistes junt amb ella. Preparava la seva cuina, en les parets hi penjava les fotos que curós va emmarcar i la foto que l’Annabel li va enviar del viatge a Barcelona de la Sagrada Família i amb el seu horari feia seu un estil propi.
Tant la Marie Louise, que d’ençà va obrir el bar hi anava sovint amb la seva filla Anja com la Greeje, quan en Jan la va anar a visitar a l’illa Terschelling, sabien com s’estimava a la noia i amb bona voluntat van voler alliberar-lo d’aquella imatge que en tenia d’ella, així la Marie Louise li explicar com es va fer perdre el fill que esperava d’en Michael i la Greeje donant-li la carta que tenia de la carpeta verda, s’alliberà d’un pes que portava al damunt, talment com va fer l’Annabel al donar-li les fotos. En la carta l’Annabel es confessava al seu germà i fou el motiu pel qual ell va marxar “ No em deixis no ho permetre, l’amenaçava” pàg. 280,
Ara és aquí, a Amsterdam, on en Jan arrela i tot passejant llença la carta a les aigües del riu, on l’Arjen va entregar la vida i on gràcies a la Greeje va esbrinar i trobar el camí a seguir.

En la tertúlia tothom hem acordat que ha estat una obra literària molt amena, gens complicada, i que ens ha sorprès el seu inesperat final.
L’autor ens ha fet veure com els elements fonamentals de l’existència estan vinculats amb tot l’ésser tant material com espiritual. Com els sentiments poden arribar a convertir-se en els nostres enemics i fer quelcom inesperat, enteranyinat, buscant una sortida al final de tot, sense veure més enllà que les nostres necessitats.
Depenem doncs, del comportament del nostre jo o bé d’un conductisme social que influirà en l’essència de tot ésser humà?

Sant Cugat Sesgarrigues