Lectures 2019

LA NOVEL·LA  de MARÇ de 2019

Aquest mes els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la La noia del creuer de la vilanovina Maria Rosa Nogué.

SINOPSI

L’Andrea, una noia de Sitges, estudiant de segon de batxillerat, ens explica el viatge de l’estiu: un creuer a Itàlia amb el seu pare, separat, la seva nova parella i el seu germà petit. A bord, l’Andrea viu noves experiències, descobreix llocs interessants i coneix el capità del vaixell. Però mentre es banya a la piscina, balla a la Discoteca Oxygen i visita el Bar de Gel, descobreix que alguns dels seus nous amics, cambrers i periodistes, preparen un boicot per protestar contra les males condicions laborals de la tripulació. Accepta ajudar-los. Mentrestant, com li ha recomanat la seva mare, visita el David de Miquel Àngel a Florència, el Colosseu a Roma i les ruïnes de Pompeia. Sortint de Nàpols, l’Andrea es veu immersa en un naufragi ple de situacions que mai no s’hauria pogut imaginar.

L’AUTORA

Maria Rosa Nogué i Almirall (Còrdova27 de novembre de 1965) és una escriptora catalana. Nascuda a Còrdova, als tres anys es traslladà a viure a Vilanova i la Geltrú. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha exercit de professora d’ensenyament secundari, de cursos de català per a adults i de Narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Guanyadora de diversos premis literaris al llarg de la seva carrera, com el del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril a Vilanova (1981), de l’Aula de Lletres (1997 i 1998), Víctor Alari de Cubelles (2002) o el de la Nit Literària de l’Institut d’Estudis Penedesencs (2006), el 2017 guanyà el Primer Premi de novel·la negra Bellvei Negre per la novel·la No arriba la mort.

És col·laboradora habitual del Diari de Vilanova.

En novel·la juvenil és autora dels següents títols:

  • El follet valent. Unics Produccions, Teatre Poliorama. 2004
  • La noia del descapotable. Columna. 2009
  • La noia del creuer. Voliana, 2017                                                                              I en novel·la per adults:
  • La casa dels cants. Barcanova, 2010
  • No arriba la mort. Gregal, 2018

LA NOVEL·LA  de GENER de 2019

Aquest mes els i les membres del Club de Lectura Lletres de Colors llegiran la novel·la Cafè Barcelona de l’escriptor català Joan Carreras.

SINOPSI

El Cafè Barcelona és al centre d’Amsterdam i al cor d’aquesta història. La Greetje, la mestressa del bar, ha refet la seva vida al costat de la Roos després de la mort del marit. L’Arjen, el fill de la Greetje, torna de Srebrenica amb els cascos blaus holandesos, i al cap de poc l’Annabel, la filla de la Roos, se sent empesa a voltar món. De prop o de lluny, tots quatre són presents en el dia a dia del cafè, amb els cuiners que s’hi relleven sovint i la clientela fidel que hi va a dinar o a beure cervesa. Però els vincles, a la vida, sempre amaguen secrets.

L’AUTOR

Font: naciodigital.cat

Joan Carreras i Goicoechea és un periodistaguionista de televisió i escriptor català.

 És professor associat de la Facultat de Comunicació a la Blanquerna, on imparteix classes de periodisme digital. Ha treballat durant una dècada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, on ha estat director el Canal 33 i un dels responsables de la creació del programa Info-K.

Cafè Barcelona és la cinquena novel·la de Joan Carreras. Els seus personatges sovint no expressen el que realment volen dir. Tenen secrets. Es mouen entre Amsterdam i Barcelona, i els persegueix la culpa. L’escriptor els dóna una altra oportunitat. La novel·la va rebre el Premi Ciutat de Barcelona el 2014.

El 2014 també rebé el Premi Sant Jordi de novel·la per a L’àguila negra  que al seu torn fou el quart llibre de ficció en català més venut durant la diada de Sant Jordi de 2015.

RESSENYA

a càrrec de Carme Mulet, membra del Club de Lectura

En Joan Carreras i Goicoechea nascut el 1962 a Barcelona, déu la seva dedicació a l’herència viscuda del pare, en Joan Carreras i Martí, que va morí l’any passat i que fou l’impulsor de l’edició de les obres en català, arribant a ser el director de la gran enciclopèdia Catalana i Edicions 62.
Així doncs, en Joan Carreras fill, i seguint les petjades del pare, va ser professor a la Blanquerna, periodista i guionista, dirigint la seva dedicació cap els medis audiovisuals.
Va tenir el seu començament fent reculls literaris i després en el camp novel·lístic, de manera que va recollir el Premi St. Jordi al 2015 amb L’àguila negra i al 2013 el Premi ciutat de Barcelona amb la novel·la Café de Barcelona, de la que parlarem tot seguit.

A l’obrir aquest llibre ens ha donat la impressió que l’autor pretenia vincular els 4 elements bàsics o pilars fonamentals de la cultura occidental i la cultura oriental: foc, aigua, aire i terra, per tal de representar els diferents comportaments i definir les emocions personals dels personatges de la novel.la que interaccionaran per tal de crear una trama, que fins el final no podrem esbrinar.

Així la novel·la comença amb l’apartat de l’element FOC que té la simbologia de la lluminositat, la construcció però també la destrucció.
L’autor ens comença definint a l’Arjen, que va quedar sense pare amb 5 anys, sent un noi amb una barreja d’identitats, la catalana per part de pare (Pep Costa) i la neerlandesa per part de mare, Greetje, els quals de ben joves es van immortalitzar en “una fotografia amb la Sagrada Família el fons” pàg. 24 i van decidir primer anar a viure dins d’una barcassa envoltats d’una societat cada cop més lliberal i més tard s’engrescaren en obrir el Cafè Barcelona a Amsterdam, on el pare introduïa la cuina catalana i la mare hi posava l’exotisme i originalitat, amb un estil propi bàsicament amb la música.
Al 1985, en plena rebel·lia i en una època Hippy on els joves es volien alliberar d’una societat que no acceptaven, prenent substàncies prohibides que en molts casos derivaven amb la mort com va succeir amb el pare de l’Arjen, es va recompondre la família, la Roose també vídua, es va convertir en la parella de la mare i la seva filla Annabel, que tenia 5 anys menys que l’Arjen.
L’Arjen, sota els trets fonamentals de les influències de l’element de foc, no demostrava els seus sentiments i no tenia clar que volia: patinar, embarcar… “Quan un adolescent ja es comença a creure molt home l’última necessitat que pot admetre és l’afecte d’una mare sol·lícita” pàg.28, així que es va allistar als boines blaves de missions per les Nacions Unides. Les condicions a Potocin (Bòsnia) eren precàries, tenint com a missió ajudar i conscienciar l’ús dels abocadors per tirar les escombraries i evitar epidèmies però, es trobaven amb imatges de penúries on la gent famèlica buscava entre la brossa. Tot sovint el jove somiava amb una noia musulmana sense vel que anomenava Selima i de la que tenia imatges contradictòries “…la visió…entre la bellesa i la brutícia” pàg. 53, tot plegat s’havia d’entendre que es tractava d’una feina.

Però a l’any 1994 per comptes de tenir “una missió humanitària…li recordava la tasca d’uns guardians en un camp de concentració” pàg. 59 on el tràfic de les ajudes humanitàries, les influències i pactes governamentals a Srebrenica van provocar una neteja ètnica per eliminar els bosnians.
En retornar a casa, amb totes les contradiccions que tenia dins seu, va optar per quedar-se amb la família al cafè, però en sortir amb els amics, “…creia llegir en les mirades un menyspreu que no comprenia” pàg. 81 per tant després de treballar al cafè es tancava a la seva habitació, apàtic, oblidant-se del món.
De sobte van començar a arribar-li unes cartes amb fotos escrites al seu revés, amb retalls de lletres enganxades que totes “tenien un tret comú que les convertia en un sol missatge” pàg. 86. Les va guardar en una carpeta verda on hi havien records d’infantesa, un total de 5 cartes espaiades en el temps i on en l’última hi havia el monjo cremant.
Ningú es podia imaginar el que faria l’Arjen, es va tirar gasolina per sobre “Envoltat de foc….va saltar amb els braços oberts i al cap de no res va quedar penjat pel coll” pàg.91.
Així doncs, l’autor ens presenta a l’Arjen com un personatge amb molta força interna per oferir però, degut a les circumstàncies personals, a la repressió dels sentiments i les emocions, no trobar la felicitat després del viscut, i les reaccions i els “ímputs” de les tribus socials, l’abocaren a una situació depressiva, d’inexistència i a realitzar l’acte del suïcidi.

Tot seguit l’autor ens presenta una segona part on hi trobem diferents fronts oberts intentant un relat sintetitzat del diferents personatges i que ens l’anomena com l’element antítesi al foc que és l’AIGUA, element per altra banda bàsic per donar vida, per purificar. Així doncs, ens descriu a les tres dones navegant per el riu Amstel, amb serenor, amb tranquil·litat, dispersant les cendres de l’Arjen.
Per la mare els records del fill seguien en l’habitació de quan era petit convertida ara en un santuari, però convençuda que estava de missió pels Balcans. De la mateixa manera l’Annabel quan entrava a la cambra, era per recriminar el succés, i tenia coneixement de la carpeta verda amb les fotos i la seva simbologia doncs havia estat ella qui les hi havia enviat per tal que actués i reacciones a tot el que li estava passant, però mai hauria imaginat aquell final “…la fermesa, la capacitat de negar la pròpia vida a canvi d’una causa, d’una idea…” pàg.105.
L’Annabel, inquieta i amb constant moviment com l’aigua, necessitava fugir, sortir d’aquella foscor que l’envoltava al recordar la imatge de l’Arjen que se li reflectia dins les aigües del riu, per demanar-li perdó.
Al no posar-se d’acord amb la Marie Louise sobre el lloc on marxar, va voler acomiadar-se d’en Arjen, i es va dirigir al riu però aquest cop “…no hi va haver cap aparició ni aquella nit ni mai més” pàg.114, així que decidida va marxar sola per diferents indrets amb la motxilla a l’esquena, sense trobar el seu lloc però amb l’únic plantejament de no fer res, “Dormia en una cabana davant del mar” pàg. 117, fent coneguts, convivia i parlaven de la “festa de la Lluna… a la platja de Haad Rin” pàg.117 que des de temps es celebrava i entre diversions i espectacles va conèixer a en Michael amb qui va marxar a Paris al quedar-se sense diners.
Però al mancar-li la llibertat i la necessitat de viure sense lligams va fer comprar una barca, que van batejar com Selima i amb la que van estar 1 any i mig navegant “…duien una vida austera com a nòmades fluvials… “ pàg.132 però la realitat era que la parella vivia en un mon nòmada a través de l’agua dolça, fent amistat amb una família alemanya Fischer (Hans i Monika) amb qui de tant en tant quedaven per passar una estona.
Al cap d’un temps l’Annabel va quedar embarassada, enviant una postal cada mes al cafè, “…li semblava que encara l’únic lloc que de debò era una mica casa seva” pàg.135, però aquella era una situació molt trista per la mare que es trobava sola doncs per una part la Roose marxava molt sovint al tenir la mare malalta i per l’altra no tenia una adreça on respondre a l’Annabel.
De la mateixa manera l’Annabel sabia que amb el seu estat deixarien de navegar i es vendrien el Selima i això suposaria “…que ja no podria fugir mai més” pàg. 138 provocant-li un estat anímic de tristor, d’angoixa, i aleshores aquella vida diminuta s’escapava de les seves entranyes.
Així doncs va ser una relació com l’aigua que llisca per entre els dits de les mans quan es pretén atrapar-la, doncs sempre l’acompanyava la carpeta verda amb les fotos i la imatge de l’Arjen. Aleshores es va produir un canvi en la seva vida; vivia en l’embarcació de la seva amiga Marie Louise, qui s’havia compadit del Michael, treballava en un museu d’art i als vespres al cafè, que es mantenia gràcies a una clientela fidel.
En aquest apartat l’autor ens dona a conèixer que el 10 d’abril de 2002 es va fer un reconeixement a tots aquells que havien perdut la vida i a tots els que havien retornar, però també subratlla que l’atmosfera que es respirava en el cafè i en la societat del moment era que “sense els musulmans l’Arjen encara seria viu” pàg.149

L’autor ens ha presentat en aquest apartat, com les relacions poden esdevenir una cosa casual, a la vegada amb certa creativitat, i quan a aquesta emoció en certa manera abstracte se l’hi uneix l’aprenentatge, esdevé el sentiment de llibertat com l’AIRE, que és el següent apartat del llibre.
Així doncs amb l’aire hi trobarem una mutació a l’hora de narrar la novel.la, que fa que aquesta prengui un caire més enigmàtic, doncs l’autor ens parlarà des de la veu d’un jove que recorda com en el 2004, tot passant per davant del cafè i veient el rètol on es feia demanda de cuiner com tantes i tantes vegades, va veure al noi geperut, veneçolà, l’Hersony Leomar, qui no gaire agraciat tenia encomanada una feina essencial en qualsevol establiment, passar la “balleta”. També ens explica que no comptava amb res més que el que duia a sobre, aleshores la Greeje amb sentit protector, amb esperit de mare, el va fer quedar, el va fer que es dutxés, li va donar roba i el necessari per començar la feina, “l’ofici m’agradava i em convertia una altra vegada, després d’errar massa temps com un vagabund, en amo i senyor dels fogons” pàg. 184. El noi va observar la tristesa de l’Annabel però no sabia tot el que li estava passant per el cap, doncs la noia estava prenent decisions que la farien canviar. La mare biològica ara sortia amb una noia que vivia prop d’on tenia la mare malalta, l’Annabel es quedava a treballar al cafè i a viure a Amsthend amb la Greeje i la Marie Louise estava embarassada, és per tant en aquest punt on l’autor identifica l’estat de l’Annabel amb l’aire, element vinculat amb els pensaments i les adaptacions als canvis.
Així docs el noi va anar fent-se lloc en el cafè on hi havien canvis constant de cuiners, italià, pakistanès, de Rotterdam, ell era català i li van posar Jan el Català, fet que tenia pes ja que el pare de l’Arjen n’era. Sabia que s’estava captivant de l’Annabel i a part d’intentar introduir àpats catalans, es va documentar de la guerra de Bòsnia, coneixent la historia del germà, d’en Michael i de l’amiga Marie Louise. Al mateix temps la Greeje es va quedar sense veu “…una lesió a les cordes vocals…” pàg.194 , no podia parlar i havia de fer repòs, per tant va marxar a Terchelling, mentre el noi que passava la “balleta” va anar a viure amb en Jan.

Quan feia dos anys que treballava amb l’Annabel va tenir la necessitat de sincerar-se i d’explicar els fonaments de la seva vida, de donar a conèixer les seves arrels i és aquí on l’autor ens enceta l’apartat de l’element TERRA, element sòlid, rígid i que transmet seguretat, per altra banda tal i com podrem descobrir en el desenllaç del Cafè de Barcelona.
El Jan com l’havien anomenat havia fet quelcom semblant a l’Annabel, havia marxar a Brussel·les sense enviar cap carta als pares. Al cap dels anys el pare era mort i la Mercè, la germana, li donava l’adreça de la Residència on des de feia temps estava la mare bastant malalta, però s’ha de dir que el dia que va decidir presentar-s’hi ja era pel funeral.
Així doncs, ja que estava allà va aprofitar per transitar per la ciutat de Barcelona que en res s’assemblava a quan l’havia deixada i es va trobar capturat en un temps i en un lloc que ja no era el que desitjava “Va ser una sensació molt trista, d’una mena de tristesa desconeguda fins aleshores” pàg. 217, era aquella potser, una escena similar a la que havia viscut l’Annabel?
Des de les hores tot va semblar diferent, doncs el tracta que tenia amb ell era encara més proper, talment com si fos membre de la família, fins i tot el metge, Alex Van Huis a qui considerava una persona propera, sàvia i que utilitzava un discurs “…que es feia escoltar” pàg. 218, el buscava per tal de xerrar una estona, doncs en una de les seves trobades li havia explicat el relat d’en Da Costa quan per les seves contradiccions amb la religió fou expulsat i una vegada acceptat després de la corresponent humiliació, es va treure la vida. “…un home, tot i la seva fortalesa intel·lectual, no pot suportar que els seus l’expulsin ni tampoc que l’acceptin… símbol de l’honor” pàg. 221.
En Jan ens explica com esperava cada dia que s’acabés la jornada per compartir amb l’Annabel aquella estona en que amb una copa xerraven i s’explicaven situacions, encara que ella mai sabria el seu sentiment “…ens fèiem la mena de companyia que es poden fer dos solitaris, dos cors glaçats…” pàg. 224. Però l’Annabel marxava a Srebrenica amb la Monika (família Fischer) qui havia decidit quedar-se a terra mentre el seu home seguia navegant. Ell es quedava com a amo del cafè durant uns dies, “No havia tingut mai res que no fos meu” pàg. 229 però l’Annabel es venia el cafè, volia trencar aquella part de la seva vida i li donava les fotos de la carpeta verda, alliberant-se d’un pes que l’havia perseguida anys.

És en aquest apartat on en Jan ens relata que com a periodista especialitzat en l’art culinari, va derivar en un rodamón per culpa de la beguda i de les drogues. Ara es sentia bé a Amsterdam “jo no soc un turista, encara que sempre seré un estranger” pàg. 244. No volia marxar doncs semblava que havia trobat la seva realitat, havia aixecat un petit bar “el niu de l’Annabel” pàg. 239, tot gràcies a la intervenció de la Roose que l’impulsar a parlar amb el doctor i la Marie Louise, accionistes junt amb ella. Preparava la seva cuina, en les parets hi penjava les fotos que curós va emmarcar i la foto que l’Annabel li va enviar del viatge a Barcelona de la Sagrada Família i amb el seu horari feia seu un estil propi.
Tant la Marie Louise, que d’ençà va obrir el bar hi anava sovint amb la seva filla Anja com la Greeje, quan en Jan la va anar a visitar a l’illa Terschelling, sabien com s’estimava a la noia i amb bona voluntat van voler alliberar-lo d’aquella imatge que en tenia d’ella, així la Marie Louise li explicar com es va fer perdre el fill que esperava d’en Michael i la Greeje donant-li la carta que tenia de la carpeta verda, s’alliberà d’un pes que portava al damunt, talment com va fer l’Annabel al donar-li les fotos. En la carta l’Annabel es confessava al seu germà i fou el motiu pel qual ell va marxar “ No em deixis no ho permetre, l’amenaçava” pàg. 280,
Ara és aquí, a Amsterdam, on en Jan arrela i tot passejant llença la carta a les aigües del riu, on l’Arjen va entregar la vida i on gràcies a la Greeje va esbrinar i trobar el camí a seguir.

En la tertúlia tothom hem acordat que ha estat una obra literària molt amena, gens complicada, i que ens ha sorprès el seu inesperat final.
L’autor ens ha fet veure com els elements fonamentals de l’existència estan vinculats amb tot l’ésser tant material com espiritual. Com els sentiments poden arribar a convertir-se en els nostres enemics i fer quelcom inesperat, enteranyinat, buscant una sortida al final de tot, sense veure més enllà que les nostres necessitats.
Depenem doncs, del comportament del nostre jo o bé d’un conductisme social que influirà en l’essència de tot ésser humà?

Sant Cugat Sesgarrigues